Tal dia com avui (l’any 1872), uns 600 carlins liderats pel general Joan Castells van arribar a l’estació del Nord, en un tren segrestat –de matinada– a la riera de Gaià,al terme de Viladecavalls. Volien recaptar l’“impost revolucionari” de la vila a l’esforç de la 3ª guerra carlina. El poble s’hi oposà en ferm. En l’assalt a l’Ajuntament, obtingueren un ridícul botí de 600 pessetes, perdent els assaltants 7 homes i els defensors, 2.
Transmetre el relat d’aquests fets a generacions futures garanteix que no caigui en l’oblit. Cal conservar l’essència de les nostres arrels, com a eix i repte de cara al futur. Donar sentit al que es batejà com a “terrassenquisme” es fa a partir de petits detalls com aquest. Amb el nom del Passeig 22 de juliol, es ret un homenatge merescut als terrassencs que intervingueren en els fets. Acabava d’abdicar el rei Amadeu I. Durant la regència, una trepa de brètols volien fer de les seves. Es van dividir en dues columnes. Una d’elles va baixar pel carrer del Nord. L’altra, pel del Mas Adei. Els vilatans s’organitzaren –tancats a casa– i van fer dringar les campanes del Sant Esperit, al toc de sometent.
En Jaume Jover i Marquet (de 46 anys) treballava com a forner a l’obrador del carrer Gavatxons. En sentir-les, va agafar una arma i va demanar ajut a l’amic Valentí Alagorda i Mas. Tot seguit, enfilaren cap el Raval de Montserrat.Volien defensar els diners i van ésser rebuts a trets de trabuc. En Marcet va morir al moment i en Valentí resultà malferit, perdent la vida el 16 d’agost, als 39 anys. La resta dels altres sometents s’implicaren en la batussa, foragitant els invasors per les teulades. Van fugir –cames ajudeu-me !– en el mateix comboi que havien arribat. Des d’aleshores, durant molt de temps, hi havia la tradució de commemorar la diada amb una processó pública fins al cementiri de Can Torrella, per a fer una ofrena floral. Allí, a hores d’ara, encara s’hi conserva un monument bastit en record d’aquest jorn.
D’una manera o altra manera, vull recordar aquella expressió que diu “als carlins, que els mati Déu. Si no, per què els criava !”. Tradicionalistes per sistema, defensaven la famosa terna de “Déu, pàtria i Rei”. Interpretaven el liberalisme com a tesi associada a una nefasta modernitat. S’oposaven a reformes polítiques per aquesta via. Va essent hora, per tant –en un entorn actual tan desgavellat– de recuperar una inclinació per l’entesa i el diàleg.
