El primer orgue que arribà a Terrassa data de l’any 1649. Es va col.locar a la basílica del Sant Esperit. Al mateix lloc d’aleshores i fins a l’any 1936, en què se n’hi van succeir dos: un abans de la Guerra Civil i l’altre… després. El conflicte bèl·lic va significar la destrucció de l’estri musical (el 21 de juliol de 1936).
El temple -d’estil gòtic tardà- s’acabà de bastir el 1616. Catorze anys després, es realitzà el contracte de construcció de l’arc i la volta per a poder aguantar el pes d’un orgue com cal. L’any 1646, es redactà el document-contracte de la seva construcció. Concretament, de la cadireta, acabant-ne la tasca tres anys més tard. L’orguener fou en Francesc Bordons, de Solsona. El 1718, se’n va realitzar la part escultural, a càrrec d’en Joan Mompeó. El mateix responsable de construir l’altar barroc, cremat en esclatar la guerra.
L’orgue fou reconstruït i ampliat el 1809, a càrrec de l’orguener suís Johann Kyburz. Seixanta-quatre anys més tard, se’n va fer una altra remodelació, per part d’en Gaietà Vilardebó. El cost es va situar en 20.000 pessetes de l’època. Finalment, l’arranjament de l’aparell es dugué a terme entre 1881 i 1882, col·locant-se a lloc el 13 d’agost de 1882 i estrenant-se una setmana més tard. Fou quan es traslladà del lateral esquerrà del temple -on era- al cor. Era realment un instrument musical catedralici, amb bones veus i quaranta-dos registres. També amb una potència i majestuositat ben sonores. Amb doble teclat: el primer (recitatiu), tenia les característiques d’un orgue romànic; el segon (de barroc català), un pedal de sistema alemany, amb un total de 1.672 tubs.
L’any 1940 arribà un nou orgue de la mà de l’orguener basc Antonio Alberdi, del taller del Passeig de Gràcia, 126, de Barcelona. Inicialment, havia d’haver anat destinat al monestir benedictí de Manila, a les illes Filipines. N’Alberdi, però, el va vendre al Sant Esperit. Era d’estil neoromànic del segle XX. Tan sols tenia deu registres i 598 tubs.
A mitjan 2004, arran de la reinstauració del Bisbat de Terrassa, va semblar que es donaria un fort impuls per disposar d’un orgue adient. No és tasca fàcil, tenint en compte que cal involucrar fermament diferents àmbits de caire privat i oficial, i de tots aquells que estimem la música a Terrassa.
En aquest punt, però, és bo remarcar la data del 22 de desembre de 2010, en motiu del Concert de Nadal a la basílica-catedral del Sant Esperit. Aquell dia, el bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses es va comprometre -davant d’una església plena a vessar- a cercar padrins o mecenes que empenyessin la tasca. Han passat quinze anys, en els quals s’ha funcionat amb un orgue positiu (de reduïdes dimensions) que havia estat propietat del malaurat Joan Casals i Clotet, que ens va dir adéu fa poques setmanes. Ho va fer amb el desencís i la pena de no poder veure un orgue com cal. De tubs i sonor, encaixant en l’àmbit i el prestigi del principal temple de la diòcesi de Terrassa.
Val a dir de l’orgue positiu, que en Joan el va heretar del seu gran amic i col·lega Jordi Alcaraz. Era a la Capella del Santíssim Sagrament, que és on jo crec que hauria de retornar. D’acord amb els metres cúbics de l’església, queda prou clar que l’estri no té potència, rauxa i prou embranzida per dignificar com es mereix la litúrgia voluminosa del recinte egarenc.
El pressupost econòmic global de l’obra ultrapassa els 850.000 euros. Ara bé, no em val l’argument que abans hi ha altres prioritats més urgents… Aquesta és una cantarella de recurs fàcil. Com també ho podria ser que els tipus d’interessos són cars per a plantejar-se sol.licitar un crèdit bancari.
Reitero una afirmació que mantinc -per activa i passiva- de fa força anys: tan difícil és fer per obrir un compte bancari d’Amics de l’Orgue del Sant Esperit i publicitar-lo? Sens dubte, hi hauria un munt de gent anònima que s’animaria a participar-hi amb rauxa. Alhora, es pot demanar la implicació de fundacions com les de CaixaBank o Roviralta. Sense oblidar altres entitats com l’Ajuntament, la Diputació, l’Ateneu Terrassenc, Els Amics de les Arts o la Federació Catalana d’Entitats Corals. Sense deixar de banda -si se’m permet suggerir, amb tot el respecte- pidolar donacions sucoses a famílies benestants de tota la ciutat… Àdhuc amb l’incentiu fiscal (del 80%) de canalitzar la fita dessota el paraigua d’una fundació.
Fa aproximadament un any que es va trampejant la situació amb el recurs d’un orgue digital -no de tubs-, que hauria de cobrir un període interí màxim de tres anys al meu entendre. Mentrestant, però, ja cal anar posant amb empeny el fil a l’agulla, dia rere dia i sense defallir. Al cap i a la fi, guanyarem -a més- un nou atri apte per a programar concerts de nivell a la vila. A l’estil dels que es fan periòdicament a les parròquies de Sant Pere i de la Sagrada Família. No oblidem, en aquest darrer cas, que la solució fou possible gràcies a la donació del gran mestre Josep Freixas Vivó (que va ser el meu mestre de música). Me l’estimo com un pare.
De temes per arranjar -en l’entorn referit- sempre n’hi haurà. Això és evident. Tanmateix, amb un bri de fe i un altre de bona voluntat, tot hauria de ser possible. Fem per establir un calendari de necessitats preferents i fixem -més d’hora que no pas tard- un ordre o llistat de tasques pendents. El que em costa molt d’acceptar és una promesa feta fa quinze anys. Som-hi d’una vegada!
