Com a estudiant d’Infermeria, iniciar un projecte de recerca sobre la síndrome coronària aguda des d’una perspectiva femenina m’ha fet prendre consciència d’una realitat preocupant: encara avui, moltes dones moren per infart perquè els seus símptomes no són reconeguts ni interpretats a temps.
Cada any, més de 10.000 dones moren a Espanya a conseqüència d’un infart. En les dones, els símptomes sovint són diferents, menys específics i, per tant, més difícils de detectar, fet que pot retardar el diagnòstic i el tractament. Aquest va ser el punt de partida del projecte d’investigació que he desenvolupat, juntament amb altres companyes, com a estudiants d’Infermeria a l’EUIT de Terrassa. El treball, que incloïa una revisió de l’evidència científica, l’elaboració d’un pòster divulgatiu i la creació d’un cas clínic amb enfocament infermer, va ser presentat en un concurs universitari de recerca, on va resultar seleccionat com a projecte guanyador. L’objectiu principal era posar de manifest les diferències clíniques entre homes i dones, així com les mancances que encara persisteixen en la recerca cardiovascular.
Un dels aspectes més impactants del treball ha estat constatar que, històricament, els estudis sobre infart s’han basat gairebé exclusivament en la clínica masculina. Aquesta manca de perspectiva de gènere té conseqüències directes en la seguretat i l’eficàcia dels tractaments en les dones.
Segons diversos estudis, aquesta diferència en la presentació clínica ha comportat que, en molts casos, els símptomes que presenten les dones siguin interpretats inicialment com a trastorns d’origen psicològic, com ara l’ansietat. Aquesta situació és més freqüent quan la simptomatologia no s’ajusta al patró clàssic d’infart, històricament associat al model masculí. La literatura científica apunta que aquest enfocament pot contribuir a retards diagnòstics en les dones, mentre que, davant d’una simptomatologia compatible en homes, rarament es planteja aquesta primera hipòtesi.
De mitjana, les dones tarden 237 minuts a arribar a urgències des de l’inici del dolor, mentre que els homes ho fan en uns 98 minuts. Aquest retard fa pensar en una manca d’educació sanitària enfocada a les dones i en la poca visibilització dels seus símptomes. Aquests minuts poden ser determinants i marcar la diferència entre la vida i la mort.
El rol de la infermeria és fonamental des del primer contacte amb el pacient, i és precisament per això que apostar per la formació i la recerca infermera significa apostar per una atenció més segura, equitativa i basada en l’evidència científica. Tot i que encara és poc conegut, les infermeres també podem fer recerca, liderar projectes i doctorar-nos, i oferir oportunitats d’investigació des de la universitat és clau per desenvolupar aquestes competències. Aquesta aposta acadèmica no només millora la formació dels futurs professionals, sinó que posa en valor una infermeria crítica, rigorosa i altament preparada.
Les infermeres comptem amb una formació universitària d’alt nivell, que ens permet desenvolupar competències clíniques, investigadores i assistencials amb qualitat. De fet, aquesta formació és àmpliament reconeguda en altres països, on les infermeres formades a Espanya són molt valorades. Considero que aquest reconeixement hauria de reflectir-se també dins del nostre sistema sanitari, situant la infermeria en la categoria professional que li correspon.
Aprofito aquest altaveu per adjuntar un pòster on s’expliquen els símptomes més habituals en infarts en dones:
Miriam Roncero Morilla
Estudiant d’Infermeria – Escola Universitària d’Infermeria i Teràpia Ocupacional (EUIT) de Terrassa
