Dos temes han marcat el juny: la visita del papa a Catalunya (dies 9 i 10) i el mundial de futbol (que va començar l’11 de juny i encara dura).
D’una banda, van arribar plegats dos papamòbils (dia 1), juntament amb l’anunci que Lleó XIV no faria servir la llengua catalana sinó de manera residual (també dia 1). Les declaracions de l’arquebisbe Omella eren implícitament clares: «I a mi què?», va dir l’autoritat. El català, llengua de segon ordre.
Aquest menyspreu mal dissimulat va provocar un munt de reaccions a la xarxa i també una carta (dia 5) signada per il·lustres entitats i personatges del país, publicada en mitjans d’arreu: “Us esperem […] per pregar, juntament amb vós, en la llengua en què ens adrecem a Déu”. La carta va fer un cert efecte. Vam passar d’una previsible exclusivitat del castellà al detall tan bonic, “germans i germanes”, de fer servir una mica la llengua pròpia. “Bon dia i bona hora”, per exemple (dia 9). Va parlar més el Papa en català que l’abat de Montserrat (dia 10).
Tres paraules van despuntar en la missa a la Sagrada Família, sobretot en el final de festa: cantaires, estelada, repressió, segadors (dia 10). Un altre dia us explicaré l’experiència d’una terrassenca que ho va viure des de dins. I dues paraules han triomfat al costat del papa: pontífex i la locució sant pare —però no pare sant, que surt en el DIEC però que no s’ha fet servir gens.
Per descomptat, també hi ha el cas del programa que va publicar el gabinet del President a propòsit de la visita oficial: s’hi llegeix “… de la seva santedat el papa León XIV” (dia 9). Verge Santa! ¿Ningú té el C2 en el Departament de la Presidència?
El cost de la visita papal es va calcular en 25 milions (la dada es va anunciar el dia 2), però en realitat va valdre un milió més (la dada real es va fer pública el dia 16). Molts milions, sí, però no n’hi va haver per a una simple sardana durant la visita del sant pare, i això que el juny se celebra el Dia Universal de la Sardana (és el diumenge anterior a Sant Joan; enguany, dia 21).
D’altra banda, la inauguració del Mundial de Futbol (dia 11) a Ciutat de Mèxic no va ser espectacular, però va tenir dues paraules estrella: el substantiu labubu, que és el nom dels peluixos que marquen tendència i que van saltar a la gespa en format gegant, i l’adjectiu coral, referit a la manera de cantar els himnes de les seleccions que competeixen: himnes corals. Per primera vegada hem vist que els himnes ja no els canten els onze jugadors de cada equip, sinó tots els jugadors junts, vint-i-sis per equip.
En vint dies de juny s’han jugat setanta-nou partits, amb actuacions decebedores, com la d’Espanya davant de Cap Verd (dia 15; empat sense gols) —aleshores va córrer la paraula fiasco—, però també brillants,com la de Suècia davant de Tunísia (dia 15; van quedar 5 a 1) o Anglaterra davant de Croàcia (dia 17; 4 a 2). Pròpiament, és una golejada quan hi ha una diferència de tres gols o més: només Suècia, doncs, va guanyar per golejada.
Però hi ha altres paraules més enllà de la religió i del futbol. Al juny hi ha hagut, com és costum, la renovació de la flama del Canigó (dia 23), les bengales, els trons i les traques de la revetlla de Sant Joan (dia 23) —comencen a despuntar els petards silenciosos—, la selectivitat (dies 9, 10 i 11) —enhorabona pels resultats, Tomás Alfonso, de l’INS Torre del Palau! — i a Veneçuela un terratrèmol (dia 25) mortal. L’Associació de Veneçolans de Terrassa ha recaptat un munt de medicaments, gases i aliments de part de la ciutadania (dies 27 i 28).
També hi ha hagut la festa dels capdidats (dia 6), la diada de l’àliga (dia 13), la roda d’esbarts veterans (dia 14), el premi de Músic de l’Any 2025 a M. Teresa Vert (dia 30) i l’ascens a Segona Divisió del Sabadell de futbol (dia 19).
Quatre gols va marcar el segon equip més important del Vallès Occidental a un Zamora indignat que va acabar presentant, sense èxit, tot d’al·legacions formals. Una golejada. Aquesta podria ser la paraula del mes: la que es refereix a una gran quantitat de gols. N’hi haurà també durant la Festa Major.
