Aquesta setmana ens va visitar a Terrassa el periodista palestí, nascut a Gaza, Kayed Hammad, que viu refugiat a l’Estat espanyol. A la sala d’actes de la UPC de l’antiga Escola Industrial al carrer Colom, hi tenia davant un auditori plural d’unes seixanta persones, però paradoxalment sense cap estudiant per poder-hi reflexionar.
El testimoni directe i cru del Kayed va ser impactant i molt necessari, en uns moments en què, precisament, la situació de Gaza ha desaparegut dels mitjans de comunicació i dels titulars de la informació diària. És una víctima directa d’aquesta guerra, amb un fill de 24 anys, mort en el conflicte. I d’una família que ha viscut cinc guerres, i un bloqueig constant de la seva terra i de les seves vides. Perquè com molt bé va recordar el Kayed, el conflicte que ha esdevingut un genocidi no va començar amb l’atac de Hamàs el 7 d’octubre del 2023, sinó que ve del 1947 amb la massiva immigració de jueus cap a terres palestines, generada per interessos geopolítics després de l’Holocaust.
Per tant, sempre que s’analitzi el conflicte Palestina-Israel no deixem de tenir en compte el context històric intentant ser rigorosos, amb aquesta història d’un poble maleït, que no vol ser expulsat de la seva terra i a ser possible eliminat per una part d’Israel (govern actual), amb la complicitat directa dels Estats Units i de gran part de comunitat internacional.
El testimoni del Kayed també va aportar dades sobre què està passant en aquests moments d’invisibilitat mediàtica. La raó és que el genocidi continua, malgrat un pseudoalto el foc promogut pel bel·licista i venedor d’armes més gran del planeta (Donald Trump). Se segueixen assassinant ciutadans palestins, els camions d’ajuda no entren tots i la tortura sobre la població palestina no para. Per no parlar del que està passant a Cisjordània, on els colons i les polítiques del govern d’Israel van erosionant el territori històric del poble palestí, per tal d’expulsar-los també d’allà.
Algú es pot preguntar què podem fer des de Terrassa en un conflicte que sembla llunyà però que no ho és ni molt menys. Perquè, si una cosa ens ha ensenyat el fet de veure un genocidi tan cruel televisat en directe, és que cal que la ciutadania en ple de tots els racons del planeta -com afortunadament ja ho està fent- reaccioni col·lectivament per a donar resposta a tanta inacció de tots els governs del món davant de la vulneració dels drets fonamentals de tanta gent. Inacció = No compliment dels teus deures = Vulneració de drets.
Els ciutadans i ciutadanes de Terrassa hauríem d’assumir que aquest conflicte, com tants d’altres de guerres oblidades que hi ha al món, són prou motiu per a plantejar-nos que cal una conscienciació i mobilització col·lectiva constant I activa. Així creixerien els valors democràtics de veritat, el que ens hauria de tornar a humanitzar. Que la dignitat humana torni a ser al centre de tot, així com la cura i ajuda mútua. I, d’aquesta manera, trencar les lligadures que el sistema ens ha imposat convertint-nos en éssers inanimats consumistes i individualistes.
Aquest seria el primer pas cap a la solució de tant despropòsit i insensibilitat. Prenem nota: “del local al global”, una vella teoria doctrinal dels militants antiglobalització dels anys noranta.
