Gairebé diria que no me’n sé avenir. Encara que ja fa temps que sabia que anava justet de forces, la notícia del seu òbit m’ha fresat fortament. Justament aquest darrer diumenge, li comentava a una senyora que va rebre el guardó de “terrassenc de l’any” fa molt poc temps, que estava preparant un currículum per a presentar la candidatura d’en Llorenç a aquesta “distinció”. “No sé si hi seré a temps”, afegia. Els reconeixements cal fer-los en vida. Un cop traspassat, dissortadament s’escau del tot la dita del “quan fou mort, el combregaren”.
És a partir de les notes que havia recopilat en aquest sentit que em sento “obligat” -ni que sigui de forma moral- a donar a conèixer públicament la seva vàlua, els mèrits que va contreure i el fort compromís social que va palesar al llarg dels seus 81 anys de vida, en tot el seu entorn. Som molts els qui el trobarem a faltar. De persones com ell, n’hi hauria d’haver milers! El món funcionaria molt millor, sense cap mena de dubte.
Des dels 14 anyets, ja es va arremangar per a fer pinya en l’economia de casa seva. Una família ben humil, que vivia molt a prop de l’Estació del Nord. Tot suport era benvingut. Paral·lelament, amb ganes de formar-se, va anar a una petita escola, per a fer comerç i mestria industrial. Essent un apassionat de la mecànica, s’adonà que li convenia tenir el batxillerat elemental per a poder entrar a l’Escola industrial… Estudiant als vespres, es va examinar dels tres primers cursos al juny. I, de quart i revàlida, pel setembre. Tot plegat ja ens “dibuixa” el perfil de la seva autoestima i l’esperit esforçat de la mateixa personalitat… Seguidament, es matriculà a l’Escola industrial, per a endegar el peritatge mecànic. A més, val a dir que compaginava treball i estudi. Àdhuc, va demanar de poder treballar per vacances, amb l’objectiu i la fal·lera de guardar-se jorns -dels mesos de juny i setembre- per anar a examinar-se. Lògicament, sabent també que la “mili” era temps perdut, va optar per fer milícies.
Tan bon punt acabà la carrera, es casava l’any següent. D’aquesta unió, nasqueren 4 fills. El destí li jugà la desgràcia de perdre la primera esposa (Montserrat Portero i Casanovas), en un fatal accident, el 9 de setembre de 1989. 15 anys més tard, va contreure segones núpcies amb l’ Àngels García-Cascón i Morera.
A banda d’aquestes pinzellades biogràfiques, en Llorenç Banús romandrà sempre ben viu entre nosaltres. Si he de resumir un detall cabal del seu pas pel nostre món, remarcaria la seva constant disponibilitat envers els altres: ja fos al Consell interreligiós de Terrassa, a l’ONG Justícia i Pau, a la comissió econòmica de la Parròquia Sant Martí de Sorbet, al Club de La Pipa, al Cor Sant Martí de Viladecavalls (en una primera etapa), a l’Associació d’antics alumnes del Col·legi Mare de Déu del Carme, a la pinya d’Amics de l’ermita de Sant Miquel de Toudell (a Can Mir), etcètera.
Que la terra li sigui lleu, que descansi en pau i que el seu mestratge faci brollar un nodrit estol de persones que prenguin el seu “relleu”!
