Al Joan Soler el recordo per la gran bonhomia i un immens compromís pastoral i polític -a la parròquia de la Sagrada Família- durant vint anys (1978-1999). Val a dir que em sento molt vinculat a aquest temple per un doble fet: vaig cantar a la seva Escolania, durant la infantesa. N’era director el malaurat Josep Freixas Vivó, qui també fou el meu professor de piano… Ell em va inocular la meva passió per la música i el meu amor, més concret, al món organístic. Cal dir que seva va ser la donació d’un orgue de tubs fastuós, bastit a Torquemada (Palència). Amb el greuge afegit que la catedral del Sant Esperit no en té un -de nivell igual o superior-, tot i la promesa fallida per part del bisbe Saiz Meneses, un llunyà 22 de desembre de 2010.
Canònicament, Mn. Joan s’havia jubilat el mes d’octubre de 2014. Des de llavors, estava i feia vida a la Residència sacerdotal barcelonina de Sant Josep Oriol.En Charles Péguy, filòsof francès, deia que “la religió cristiana és una religió de desesperança. Perquè desespera de la vida i tan sols posa l’esperança en l’eternitat”. Faig aquesta cita, adduint que la mort només té importància en la mesura que ens fa pensar en la vida. Amb un esperit transcendent, aquest pensament és el que voldria transmetre en l’òbit d’un prevere que deixà una empremta gran a Terrassa.
Ho remarco paral·lelament, amb una cita del compositor -també francès- Marc-Antoine Charpentier. És el text gravat a la làpida de la seva tomba: “Ací estic, mort i nu al sepulcre, on no soc ningú. Només pols, cendra i pastura de cucs. He viscut bastant. Massa poc comparat amb l’eternitat. En néixer no vaig aportar res al món. Per tant, en morir, tampoc no me n’enduc res”. Tota una barreja d’humilitat i amargor. Tot un prodigi d’espiritualitat essencial.
De fet, com el perfil que modestament li adjudico al prevere a qui dedico aquesta glossa. En el seu primer paràgraf, hi he escrit un adjectiu que sobtarà a algun lector (polític). Té a veure amb la detenció i empresonament -el 9 de novembre de 1975-, tot oficiant un casament. L’acusaren d’haver donat cobertura -a casa seva- a membres fugitius d’ETA. En tot cas, em quedo, “above all”, amb un profund sentit d’agraïment envers la divinitat pels anys que ens el deixà gaudir plenament del seu ministeri. Que la terra li sigui lleu… i que descansi en pau!
