Fa un any i mig, un impuls de nostàlgia per la mort de la meva mare em va empènyer -amb la meva germana- cap a la Maurina, on vam passar la nostra infantesa. Ens va costar reconèixer l’entorn, però aquells pisos de la Vitasa continuaven al seu lloc, al passatge d’una olivera que no vam veure mai. De petit, des del balcó, estava convençut que entre les bardisses del descampat hi veia conills, encara que la meva mare digués que eren rates. Era una barriada amb pocs recursos -vista des d’ara-, però amb una xarxa de solidaritat veïnal que -també vista des d’ara- funcionava extraordinàriament bé. La meva mare es comunicava a crits pel celobert amb les altres veïnes i així es feien més fàcil la vida diària. “Angelita, te puedes quedar al Salvador, que me voy al médico con la niña?” I l’Angelita se’m quedava. No podien ser egoistes, aquell món era molt difícil.
Em va despertar de totes aquelles imatges un grup de quatre o cinc nens amb bicicletes, de vuit o deu anys, que devien estar avorrits. El més gran, molt llest, tenia curiositat per saber qui érem. Li vam explicar, dient-li que els carrers estaven molt millorats. “Aquest barri és una merda i jo me’n vull anar, com vosaltres”, ens va contestar en perfecte català. Era conscient que estava a la planta baixa de l’ascensor social. Els seus pares devien venir del Marroc, com els de la nostra època venien d’Andalusia. Immigrants que al capdavall eren emprenedors, perquè buscaven un futur millor per als seus fills. El que no tinc clar és que l’ascensor continuï funcionant.
D’això depèn Terrassa, d’això depèn Catalunya, d’això depèn Occident. Tot és molt complex i el bonisme és una forma estúpida de superioritat. Hi ha d’haver educació, sanitat i cobertura social. Com també lleis i seguretat. Per a tothom. L’ascensor és esperança i té aquests contorns. El que no podem tolerar són incendiaris que experimentin amb la nostra ciutat com a proveta política. Ja ho vam viure a Ca n’Anglada. Aquesta vegada ho combatrem a fons.
