El nou de desembre de 1997 Terrassa va viure un episodi que avui, més d’un quart de segle després, continua sent tan incòmode com revelador. Aquella matinada, cinc joves —quatre d’ells terrassencs, vinculats a moviments socials, assemblees estudiantils i espais okupats— van ser detinguts sota l’acusació de pertinença a una “organització terrorista” anomenada Acció Radical Catalana (ARC). Un nom que, com es demostraria molt aviat, no existia més enllà de la imaginació d’uns informes policials.
El que va passar aleshores no va ser fruit d’una investigació rigorosa, ni d’un seguiment acurat d’activitats subversives. El cas ARC va ser un muntatge construït mitjançant la infiltració policial en els ambients juvenils alternatius de Terrassa. Agents de la Brigada d’Informació sota les ordres de la delegada del Govern Júlia García Valdecasas, es van fer passar per militants bascos i van establir relació amb joves activistes terrassencs, intentant induir-los i seduir-los, perquè participessin en accions que ells mateixos suggerien. Els van proposar comprar benzina, preparar còctels Molotov, atacar ETT, i fins i tot fer un “bateig de foc”.
Quan la història que ells mateixos havien escrit començava a fer aigües, van fer l’únic que els quedava: detenir. Els infiltrats es van identificar com a policies i van activar les detencions. Tot plegat amb un objectiu clar: generar un cas que permetés aplicar la llei antiterrorista, amb incomunicació i trasllat a Madrid, i enviar un missatge inequívoc a la joventut contestatària: “Us estem mirant, i us podem destruir quan vulguem.”
Ni l’Audiència Nacional va comprar aquella història. El cas va caure per falta absoluta de proves, i els joves van ser alliberats i ni tan sols van ser jutjats.
Però el mal ja estava fet. Els titulars alarmistes d’alguns mitjans, parlant de “comandos radicals” van sembrar dubtes i sospites en una ciutat que, en aquell moment, sent la punta de llança el moviment okupa, vivia un moment d’efervescència juvenil i de mobilització social.
Però també hi va haver un altre efecte: la resposta col·lectiva. Terrassa es va organitzar, es van celebrar xerrades, concentracions i una manifestació multitudinària a Barcelona sota el lema “Solidaritat amb els de Terrassa. Prou muntatges”. Aquella mobilització va ser exemplar, i va contribuir a desmuntar una operació policial que pretenia transformar joves activistes en caps de turc.
Avui, en una època en què continuem coneixent nombrosos casos d’infiltració policial en moviments socials, i en què la frontera entre seguretat i repressió es difumina amb preocupant facilitat, el cas ARC és un recordatori necessari. Ens ensenya que els muntatges no són accidents: són decisions polítiques. I que la criminalització de la dissidència no comença sempre amb la violència, sinó amb la por.
Terrassa té una memòria rica, encara que sovint silenciosa, de lluites juvenils, espais autogestionats i moviments socials que han fet i fan de la ciutat un lloc més viu i crític. Recordar el cas ARC no és remoure fantasmes, sinó defensar un principi bàsic en qualsevol democràcia: que la protesta no és un delicte.
Passats més de vint-i-cinc anys, és hora de recuperar aquest episodi no com un fet anecdòtic, sinó com una lliçó necessària sobre com funciona el poder quan ningú no el vigila. Terrassa, amb tota la seva memòria de lluites i desobediències creatives, mereix recordar-ho. No per quedar-se atrapada en el passat, sinó per entendre el present.
Perquè la por es pot fabricar.
La memòria, en canvi, només es preserva si la fem servir.
