El passat primer dia d’agost es va complir el setanta cinquè aniversari d’independència de l’Índia que, com recordareu, va ser l’any 1947. Doncs bé, el dia setze de Novembre d’enguany es compleixen els dotze anys que la Unesco (Organització de Nacions Unides per la Educació la Ciència i la Cultura, segons les sigles en anglès) va incloure ‘Flamenco’ a la llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Efectivament, el setze de novembre de 2010, també van incloure el cant de la sibil·la, els castells i moltes coses més a nivell planetari, per la qual cosa estic doblement content.
Ee tota manera, i permeteu-me la confidència, em sento content la major part del temps. Vosaltres direu doncs “a que ve tot això de l’Índia i del la declaració de la
UNESCO?”. Com recordareu els que estoicament em seguiu ja vaig apuntar de les corrents andalusista i gitanofila que envolten la teoria de la evolució del Flamenco, cal tenir present que segons podem llegir en alguns estudis al voltant de segle XV es va produir una gran corrent migratòria provinent de la Vall del Indo espai geogràfic situat entre el que avui es l’Índia a un costat i Pakistan a l’altre.
Si teniu en compte els anys que han transcorregut des de llavors, a poc mes de 600 anys, podem entendre la teoria que amb el temps buscant noves oportunitats de vida uns van passar a Aràbia i altres van continuar a Turquia, la qual cosa faria plausible el suposat fet de que es va arribar a la Península Iberica pel sud d’Europa i d’altres per la zona nord d’Africa, cosa que no trobo descabellat del tot.
Qualsevol moviment de moltes persones al llarg de molt temps implica una expansió i difusió de cultures que venen a enriquir el panorama cultural mundial a tots els nivells. Parem en el musical, és aquí on entronquem el tema que ens ocupa. Està documentat que quan el ‘boom’ del Cafès Cantant inicialment a la baixa Andalusia, segona meitat del segle XIX, es presentaven les actuacions com cantes d’origen oriental.
Tothom esta d’acord que el Flamenco constitueix en sí mateix un mestissatge generat per una barreja de les aportacions de diferents pobles, cultures, races i civilitzacions, a partir d’aquí ningú pot reclamar el patrimoni exclusiu de res. Això ho defensaré sempre per tractar-se d’una veritat que no admet contradicció. Ho manifesto sempre que tinc la oportunitat de dirigir-me a un col·lectiu amb motiu del tema que ens ocupa, ben és cert que aquesta postura es correcta des del punt de vista del raonament científic i amb rigor, no des de la passió sense límits.
Doncs bé, desprès del sorprenent èxit sense precedents en la historia de la Ciutat del recentment finalitzat Segon Festival Flamenco de Terrassa, és el moment de recordar aquell motivador pensament que diu “deixant en l’oblit el que queda enrere em llanço en persecució del que tinc davant”.
Efectivament, just aquest mes de novembre es compleixen deu anys del naixement de la Penya Flamencologia. Per la diversitat d’actes commemoratius ve a ser un bon moment per conèixer quelcom mes sobre com entendre i difondre el Flamenc, sense estereotips, amb seriositat i rigor, tal qual, els actes estaran centrats just al darrer cap de setmana del mes. El suggeriment en aquest cas és estar al corrent de les noves que es puguin donar a futur. Us agraeixo el vostre seguiment al temps que us desitjo molta salut i alegria.
