Aquest dimecres ens va colpir la notícia de la mort de Maricarmen. El seu desnonament no només va sacsejar milers de famílies treballadores; va girar de cop l’eix del debat polític al nostre país. La imatge d’una dona de 87 anys expulsada de casa seva va convertir la crisi de l’habitatge en una qüestió impossible d’ignorar. La mobilització al carrer va obrir una escletxa i va obligar les institucions a moure fitxa, demostrant una veritat: la força de la gent és capaç de fer moure i canviar les coses.
Tot l’afecte i la solidaritat per a la seva família, per a les persones que la van acompanyar i per a tothom que va lluitar al seu costat perquè pogués romandre a la que havia estat la seva llar durant més de cinquanta anys. Mereixia viure els seus darrers anys amb tranquil·litat i a casa seva. Durant massa temps se li va negar una solució que la mobilització social va demostrar que era possible.
Maricarmen és víctima d’un sistema que ha convertit les nostres llars en un negoci; que transforma el que ens hauria de donar tranquil·litat en una font d’angoixa i que ens nega un dret vital. És el moment d’assenyalar qui continua defensant aquest model que ens costa la vida. No volem cap Maricarmen més. Conquistarem el dret a l’habitatge perquè ens va la vida en això.
Va ser precisament la pressió social la que va empènyer l’aprovació de decrets d’habitatge al Consell de Ministres i la que ens porta ara a una fita decisiva: la convocatòria d’una vaga general a tot l’Estat l’11 de novembre per un sostre digne, per salaris justos i contra la carestia de la vida, així com l’avançament electoral del 29 de novembre.
Però quan ha calgut plantar cara als especuladors, la dreta ha tornat a ensenyar les dents. Junts per Catalunya, alineant-se una vegada més amb el PP i Vox, ha tombat al Congrés les mesures que protegien milers de famílies davant dels abusos dels lloguers. Han deixat clar quines són les seves prioritats: defensar els interessos del rendisme i de la patronal immobiliària per sobre dels drets de la majoria social.
I això ens obliga a fer-nos una pregunta incòmoda però inevitable a casa nostra: què hi fa Junts al govern municipal de Terrassa?
L’alcalde, Jordi Ballart, no pot mirar cap a una altra banda. No es pot governar la nostra ciutat amb un discurs progressista i, alhora, mantenir a l’executiu qui a Madrid vota a favor de l’especulació i contra la rebaixa dels lloguers —i també contra mesures com la reducció de la jornada laboral. Si es vol defensar Terrassa amb coherència, l’alcalde ha de convidar Junts a marxar del govern municipal. Continuar sostenint aquest pacte és ser còmplice d’un model que tracta l’habitatge com un negoci i no com un dret.
Les properes setmanes seran decisives. El 29-N ens hi juguem molt: o governar per a la majoria social i les famílies treballadores o lliurar el país a la reacció. Davant d’això, la divisió és un luxe que no ens podem permetre.
A nivell estatal cal consolidar un Front Ampli que sumi l’esquerra transformadora, sindicalistes i activistes socials. Però aquesta tasca no es fa només des de Madrid. A Terrassa tenim l’obligació de començar a construir ja un Front Ampli d’esquerres, arrelat als barris, que defensi els serveis públics, planti cara a l’especulació i ofereixi una alternativa real de govern per a les famílies de la nostra ciutat.
La lluita per l’habitatge és lluita de classes. Buidem els centres de treball i omplim els carrers a la vaga general de l’11 de novembre, omplim de dignitat les urnes el 29-N i, a Terrassa, exigim valentia política per posar l’Ajuntament al servei de la majoria i no dels rendistes.
Ivan Martos Aguilar
(militant d’Esquerra Unida Terrassa)
