He quedat molt corprès per l’adéu d’en Joan Casals Clotet. Per diferents motius que intentaré reflectir en aquest article. El cor em demana bastir-lo. Es mereix això i molt més. Val a dir, però, que els meus sentiments em tenen “tenallat”, en certa manera. Des de sempre, ell fou un referent màxim en els àmbits del cant coral, musical i organístic. No me’n sé avenir. Se’m farà molt dur de pair-ho.
Com manté el filòsof i sociòleg polonès Zygmunt Bauman, és cert que ens és impossible aprendre a estimar com ho és aprendre a morir? Només podem fer-ho mitjançant l’experiència. D’allò que ens passa més d’una vegada. Atès que la mort és una experiència d’un sol cop, és evident que mai no podrem “aprendre a morir”.
Podem llegir sobre el tema o assistir a la cerimònia de comiat d’altres. No necessàriament això ens farà pas “marxar millor” d’aquest món. Trobem objeccions fermes contra la primera afirmació (“és impossible aprendre a estimar”). Per a començar, ens podem enamorar diverses vegades al llarg de la vida. Evidentment “n’aprenem” quelcom. Del criteri i argumentari d’aquest autor, en detrec que cada enamorament és una experiència única. Sempre nova.
De ben petit, en Joan quedà embolcallat per l’encís de la música. Amb una sola vegada en va tenir prou. Es va deixar “atrapar”. Ja mai més se n’allunyà. Era la seva vida, el seu repte i la raó d’ésser. No podia viure sense ella. Amb l’afegitó que inoculava aquesta passió a tothom qui l’envoltava… Escampant i reportant justament allò que he volgut visualitzar en el títol del meu escrit: brins d’amor i música. En majúscules. I això té un mèrit impagable. Val el seu pes en or.
Amb la cara, el cor, les mans, els ulls i el seu conjunt vital desplegades al vent del món va esperonar tota una generació. Tot parodiant el “cantautor de Xàtiva”, cercava la llum, la pau i el mateix Déu.
La vida ens acaba de donar la pena del seu traspàs. Malgrat tot, vull combinar aquests mots amb la cita o text d’alguna cantata d’en Johan Sebastian Bach, que en Joan interpretava com els àngels. Serà la forma com voldria esperonar tots els qui a hores d’ara plorem i patim la tristor d’haver-lo perdut:
“Ets tu,Déu meu, l’alleujament i la pau en el meu dolor / El consol de les meves penes / El meu refugi a l’aflicció / Ets cant dels meus llavis / Llum serena dels meus ulls i esperança del meu ésser i amo del meu cor”.
Segur que la divinitat té –per al Joan– un niu en el seu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca. Molt blanc…
Que la terra li sigui lleu! Mentrestant, estic convençut que els concerts musicals de l’orgue d’una altra galàxia sonaran a glòria. Tinc aquest somni / “I have a dream”.
Una forta abraçada a tots “els seus'”!
