El primer d’abril de 1939, es visqué -a Terrassa- la fi de la Guerra Civil. Aquell dia, Francisco Franco emetia el darrer parte de guerra on anunciava la fi de les hostilitats. Els republicans, però, havien perdut la guerra quatre mesos i mig abans, quan es van veure obligats a retrocedir i travessar l’Ebre.
Dos dies abans de Nadal, els nacionals endegaren la seva ofensiva final contra Catalunya, forçant el gran exili cap a França. Allà, milers d’antifeixistes són reclosos en camps d’internament. No cal entrar en detalls de llurs condicions. El 26 de desembre les tropes nacionals ocupen Barcelona. Finalment, el dia 10 de febrer tota Catalunya és sotmesa.
Les conseqüències bèl·liques són prou evidents: exili, assassinats, camps de treball, presó, incautament de locals, persecució d’organitzacions contràries al règim, imposició de la moral catòlica i prohibició de les llengües autonòmiques (catalana, basca i gallega).
Fou nefast el suport nazi alemany i el dels feixistes italians al bàndol nacional. La resta de democràcies lliberals del continent es van fer l’orni amb el govern republicà, legalment constituït. Sense l’ajut militar i financer d’alemanys i italians a Franco i la no intervenció de la Gran Bretanya i França, amb l’asfixiant embargament d’armes, molt difícilment Franco hauria guanyat la guerra.
Entre les 22h08 del 16 de març i les 15h07 del 18, l’Aviazione Legionaria italiana -al servei de Franco- castigà la població civil durant 41 hores gairebé ininterrompudes. Tant a Terrassa com a Matadepera ja havien caigut bombes del cel, però el gener de 1939.
La classe política actual i els constants canvis del temari històric educatiu per part de les autoritats pedagògiques no han ajudat a conèixer del tot -tant com caldria- el rerefons d’aquesta realitat. Em donaré per satisfet si aquest article ha servit a posar un bri de claror en tot aquest entrellat.
