Aquest diumenge, s ́acompleix un any de la presa de possessió –com a bisbe de Terrassa– de Monsenyor Salvador Cristau i Coll. Una data assenyalada que penso val la pena recordar. Sobretot per a retre-li un sentit reconeixement agraït pel seu servei pastoral. És evident –i no cal donar-ne gaire detalls– que el seu perfil, tarannà i disponibilitat ha capgirat del tot la vivència religiosa de la feligresia. En aquest sentit, benvingut sigui aquest nou estil de gestió i entrega, més humil, planer i entregat. Certament cadascú fa palès el seu propi carisma.
Els 17 anys en el càrrec del seu antecessor, però, no es van distingir precisament per un caire de proximitat. Ans al contrari, una aurèola de deïficament impedia sovint la plena sintonia amb la gent. No esdevé fàcil –al món actual– “vendre” la idea de Déu. El clima que es respira ve amarat d’un agnosticisme ferotge. Són molts els qui passen de la religió. Per diferents motius, tots ells ben respectables. Molts periodistes tenen por de parlar-ne. Fins al punt que un destacat sociòleg arribà a dir que, a hores d ́ara, les grans catedrals de l’època ho són els grans magatzems i/o superfícies.
La vida inquieta i a corre-cuita que duem tampoc és que ens hi convidi gens ni mica. Sovint prima el concepte que tot allò del qual no arribem a treure ́n un “benefici” immediat interessa. Fa nosa… I la divinitat arriba a caure en aquesta mena d’arxiu. Quina pena! El populisme es carrega el criteri de l’esforç i el compromís. Critica la idea del voluntariat i ho basa tot en una xerrameca parafernàlia i eixordadora. Arribant, àdhuc, a l’extrem de qualificar les diferents confessions existents com enemics que coarten el seu quefer diari.
No és fàcil aprendre a dedicar-se moments de pausa. Fer per veure i viure la vida de forma més coherent i pensada, projectant la idea de la solidaritat: al cap i a la fi no és altra cosa que exalçar la caritat cristiana i la igualtat entre tots els homes del nostre món.
Dins d’aquest embolcall, em plau remarcar el contingut d’una carta pastoral del bisbe Salvador, d’aquesta setmana. Destaca que “no hi malalties, sinó malalts. Aprofita l’avinentesa de la proximitat –el proper dissabte, dia 11 (diada de la Mare de Déu de Lourdes)– de la “Jornada mundial del malalt”. Seguint la línia del Papa Francesc i immersos en el camí sinodal, prefixa tenir cura del pacient i acompanyar-lo. Aquest prisma ve a ésser un exercici pràctic de guariment, conjuntament amb els medicaments que pugui prescriure la classe mèdica.
El patir forma part de la nostra experiència. Igual com la mort, que forma part de la vida… Quan aquell que passa per un tràngol d’aquests se sent sol arriba a caure en el desànim, el desencís, la tristor i la depressió. Cal assumir el pensament que tan sols amb la praxi de l’amor assolim la plenitud que persegueix l’espècie humana. És ací on pren sentit que la religió és una via arriscada, lúcida i de creixement
El bisbe Cristau certifica aquests esquemes des de la humilitat i proximitat del seu sacerdoci. Fent-se present –per exemple, abans d’ahir– en l’acte del retorn de la imatge de la Moreneta a la capelleta del Raval de Montserrat: a la façana de la finca de l’antiga casa pairal dels Bosch de Basea.
Abans de cloure aquest petit homenatge de record, sento haver d’expressar un petit hàlit de desencís. Em refereixo específicament al fet que, d’ací a uns 26 mesos es veurà obligat a presentar la renúncia al càrrec. La “norma” eclesial de substitució de prelats en arribar als 75 anys no li permetrà continuar. Per a mi, una llàstima, d’acord a l’entrega valuosa a l’apostolat entre nosaltres.
Mentrestant, alhora que li transmeto públicament la meva felicitació agraïda, ja val la pena que el nunci del Papa al nostre país vagi posant el fil a l’agulla… “Tempus irreparabile fugit”, com diu l’adagi. Raó de més per anar orientant i consolidant la base sòlida –i la tria– de qui hagi de prendre les regnes de la nostra diòcesi a partir de l’abril de 2025. El trobaré molt a faltar, llavors.
