Hi ha dates que no són només aniversaris. Són cicatrius, són aprenentatges, són generacions que es donen el relleu sense demanar permís. El pròxim 27 de setembre farà tres dècades del naixement de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa, i aquest cap de setmana fa sis mesos de l’obertura del CSO La Tintorera. El que reivindiquem no és només la persistència d’un moviment: reivindiquem la capacitat d’una ciutat per no resignar-se.
A mitjans dels anys noranta, en una Terrassa marcada per la desindustrialització, l’especulació urbanística i la precarització juvenil, un grup de joves vam decidir que els edificis buits no podien continuar sent símbols de rendibilitat immobiliària mentre creixia l’exclusió. Aquella decisió no va ser romàntica. Va ser radicalment política. Va ser un atac directa al model de ciutat que convertia el sòl en mercaderia i el dret a l’habitatge en privilegi.
L’Assemblea d’Okupes no només va obrir portes i finestres. Va obrir debats, generant xarxes, confluint l’okupació amb l’antifeixisme, el feminisme, l’ecologisme, la solidaritat internacionalista. Va convertir cada centre social en una escola d’activisme crític. I també va pagar un preu alt: desallotjaments violents, macrojudicis, detencions, campanyes de criminalització.
Però si alguna cosa ens ensenya la història recent de Terrassa és que la repressió no va aconseguir esborrar la memòria coŀlectiva. Cada desallotjament va sembrar noves complicitats. Cada muntatge policial va reforçar la consciència que els drets no es concedeixen: es lluiten.
Sis mesos de CSO La Tintorera poden semblar poca cosa en un calendari institucional. Però en termes de vida comunitària, són immensos. En aquest mig any s’han tornat a activar assemblees, tallers, presentacions de llibres, espais feministes, debats polítics. S’ha tornat a demostrar que l’autogestió és més necessària que mai com a resposta a l’emergència de falta d’habitatge, a l’espoli de drets socials i a la mercantilització creixent de la vida.
La Tintorera no és un bolet aïllat. És també hereva d’una tradició de lluites que a Terrassa venen de lluny: de les ocupacions obreres dels setanta, de les batalles veïnals pels equipaments, de la resistència antifeixista als barris, de les mobilitzacions per l’aigua pública. És la prova que hi ha un fil de lluita que travessa dècades i que, malgrat els intents de tallar-lo, continua tens.
Hi haurà qui reduirà aquests trenta anys a “conflictes d’ordre públic”. Qui continuarà parlant d’“iŀlegalitats” sense voler parlar d’especulació, de pisos buits, de joves expulsats del mercat de l’habitatge. Però la pregunta de fons continua intacta: quin model de ciutat volem? Una ciutat sotmesa als interessos del capital immobiliari? O una ciutat que s’organitza, resisteix i decideix el seu futur des de baix?
Commemorar trenta anys d’Assemblea d’Okupes i sis mesos de La Tintorera és un acte de responsabilitat. Vol dir reconèixer que les conquestes socials no són línies rectes. Que hi ha avenços i per desgràcia nostra també molts retrocessos. Que cada generació ha de tornar a formular i reformular les seves pròpies preguntes, les seves pròpies pors i ocupar els seus propis espais.
Si alguna lliçó deixa aquest aniversari és clara: els espais alliberats no són només edificis. Són laboratoris de futur. Són llocs on germinen altres formes de vida, altres relacions, altres maneres d’entendre la ciutat. I mentre hi hagi portes tancades per l’especulació i joves disposades a obrir-les, el foc no s’apagarà.
Trenta anys després, sis mesos després, la història continua. I la lluita també.
