Justament avui, s’acompleix un quart de segle des que la banda criminal ETA ens el prengué. D’aleshores ençà, ningú no ha demanat cap tipus de perdó. O, si més no, expressat unes mínimes condolences. Ho dic tot copsant que -al Parlament- hi ha actualment un partit polític (Bildu) que manté els seus “esquemes” o principis.
El meu record no va pas en la línia del “perquè toca“, un any més. Recordo que, 48 hores després que PP i PSOE signessin el pacte antiterrorista, els terroristes se’l van carregar. Com tantes altres morts inútils, el crim fou rebutjable i atroç. Mai res no podrà justificar el fet de dinamitar una família. Tan sols tenia 45 anyets. Encara “el veig” i me l’imagino jugant al pati del col.legi dels Salesians. Anava a la mateixa classe d’en Mateu, el meu germà (q.e.p.d.)
Home de gran bonhomia, caràcter obert, amic ferm dels seus amics i totalment empàtic. Uns impresentables el van triar com a presa fàcil, per la condició que era regidor del Partit Popular, a Viladecavalls. Tenia un fort sentit social. Tant que el seu tarannà i compromís el van dur a pensar en tasques de servei públic al municipi, ja que residia al barri de Can Tries. Amb total nocturnitat i traïdoria, li van adossar un estri explosiu als baixos de la furgoneta que utilitzava en la seva professió de llauner. Durant més de tres hores, va circular sense saber-ne res per Terrassa: per la Ctra. d’Olesa i la Ronda de Ponent. Després d’esmorzar (al “Bar Leonés“), es dirigia a Can Boada, on tenia el taller. Finalment, molt a prop del pont de Vacarisses, el maleït enginy va esclatar. La forta pendent de l’indret en facilità l’accident. Si fa o no fa, eren tres quarts d’onze del matí. Traslladat ràpidament a Mútua, els metges no van aconseguir redreçar la situació. Unes 3 hores després, ens deia adéu.
Havien transcorregut 23 dies d’un altre crim inútil i absurd: la del socialista Ernest Lluch. Un atemptat que va provocar una famosa i punyent frase de la periodista Gemma Nierga: “Senyors polítics, vostès que poden dialoguin!“. Tot fou en va, com sembla ésser-ho ara, tot i que per altres causes. Ni s’entenen ni fan per voler-ho. Són ben inútils, fins i tot, per a bastir algun gran pacte d’estat. Sense anar més lluny, a nivell sanitari, pedagògic, en règim de pensions, fiscal, etcètera. Són els reis de la crispació, el no-seny i les males formes. El poble no es mereix un Parlament així.
Això sí, el llegat que ens deixà el bon amic Paco mai no morirà. Sobretot per l’estima envers la seva esposa Encarna, les seves filles (Laura i Noèlia) i els seus néts (César, Marco i Cloe).
