L’Ajuntament de Terrassa va aprovar demanar un crèdit de gairebé 11 milions d’euros per construir un pàrquing de pagament de 216 places al Portal de Sant Roc. Un pàrquing al centre, dins la Zona de Baixes Emissions. És a dir: més cotxes just on hauríem d’estar reduint el trànsit privat.
No sorprèn que hi hagi entitats ambientals i socials que hagin portat el projecte als tribunals i es mobilitzin per reclamar un bosc urbà en aquest mateix espai.
Però més enllà del debat ecològic —que ja és prou important—, hi ha una pregunta més senzilla i més incòmoda: en què volem gastar els diners de tots? Amb aquests 11 milions, Terrassa podria fer moltes altres coses. Per exemple, invertir en aparcament que realment serveixi: públic, gratuït i repartit pels barris, no concentrat al centre i de pagament. No calen més places al Centre, que ja en concentra prou; en calen als barris, on viu la gent, perquè cada dia trobar on deixar el cotxe és un maldecap per a moltes famílies treballadores.
També hi cabria una aposta de veritat per la mobilitat sostenible: més bonificacions i ajudes al transport perquè arribin a més rendes mitjanes i famílies —pensant ja en la gratuïtat—; millorar les freqüències i les rutes d’autobús als barris i polígons que avui queden mal connectats; una xarxa de carrils bici segurs i segregats; passar d’una vegada a ser zona 2 en el transport metropolità; i finançar d’una vegada el projecte executiu del TramVallès.
I, sobretot, hi cabria el que es nota cada dia a peu de carrer: climatitzar urgentment les escoles públiques i plantar més arbres que facin ombra als patis i als parcs infantils, ara que les onades de calor ja no són l’excepció, sinó la norma.
Res d’això és una fantasia. És l’Ajuntament qui ha de decidir i posar prioritats en la despesa pública. Crec que la ciutat es mereix un debat honest sobre aquesta decisió. Crec que hauríem de recuperar els pressupostos participatius. Terrassa no necessita més formigó al Centre: necessita barris cuidats, mobilitat digna i espais públics a l’alçada del segle en què vivim.
Ivan Martos Aguilar (militant d’Esquerra Unida Terrassa)
