Joan Playà va arribar a l’alcaldia de Castellbisbal amb només 24 anys. Una xifra que és la mateixa que el temps que ha estat al front del Consistori, en dues etapes, des de 1991 fins al 2007 i en les dues últimes legislatures.
I ara plega, del tot. Adeu a la política en primera línia del front. No es presenta a la reelecció i, per tant, no tornarà a ser l’alcalde. Una decisió presa en un moment determinat? Meditada i pensada? Quan diu: ja n’hi ha prou?
En començar la legislatura 2019-2023 ja vaig dir als companys i companyes del partit que plegaria aquest 2023. Hauran estat 30 anys a l’administració. I 24 com a alcalde desgasten, esgoten. I més en una legislatura com la darrera, amb tota la pandèmia de la Covid-19. Estic cansat i sé que hi ha gent preparada que pot continuar amb la feina feta fins ara. En el fons, el que vull és qualitat de vida. Potser, de vegades, i des de fora, sembla que la feina en un poble de 12.800 habitants ha de ser poca. Però a Castellbisbal mai hi ha prou hores. Requereix una dedicació absoluta. I ara faig un salt. I fa molt temps que governem en minoria, i això requereix un esforç afegit. El desgast dels primers setze anys no va ser el mateix.
Plega, però resisteix fins al final, fins que hi hagi nou alcalde, o alcaldessa, que sembla el més probable atesos els cartells electorals i els lideratges. No ha pensat a donar el relleu a mitja legislatura a la seva successora perquè es vagi rodant?
No soc d’aquest parer. Tot i que és una pràctica habitual. Em van escollir per quatre anys i crec que la meva obligació és quedar-me fins al final. Amb el grup ho hem discutit. I no ens agrada fer això. Si hi ha un mandat, hi és. Ara tenim una cara nova, tot i que coneguda. Tenim un equip potent.
I després de 24 anys a l’alcaldia, què farà ara Joan Playà?
Descansar. M’agafaré tres o quatre mesos de recés, o cinc. I després buscaré feina.
Ja té clar que vol fer?
M’agradaria continuar en el que conec. Però no em fa por treballar en el que calgui. La meva família tenia un bar i em vaig passar vuit anys darrere d’una barra. Ara per ara la meva idea és reposar. Hi ha partits polítics que tenen una estructura que et permet anar escalant. No és el nostre cas. No tenim portes giratòries. Som un grup independent i no tenim relació amb grans infraestructures. Què farà l’alcalde? Buscar una altra feina. Ho faré tot pas a pas. Estic obert a tot. Sí que vull buscar quelcom que m’agradi i que em faci feliç.
I després de tant de temps, serà capaç d’assumir un nou rol? Fent un símil, hi ha jubilats que ho passen malament quan abandonen el món laboral.
Ho intentaré. De la política em jubilo. Ara bé, si el meu grup torna a governar, com espero, i m’ho demana, l’assessoraré. Tot i que he de saber desvincular-me del dia a dia, de la dependència que m’ha generat aquesta feina. El que passa és que és un poble petit. I estàs molt exposat. Vas pel carrer i la gent et pregunta, et parla.
Què li ha quedat per fer?
Molt. Sempre queden coses a fer. Un poble és una cosa viva, un éssser humà. I més quan evoluciona com el nostre, que ha fet una transformació espectacular. Hi ha molta feina i per això hem continuat. Tenim un sector industrial molt potent.
El que fa que no siguin un municipi massa normal…
Ens correspondria tenir menys serveis i menys pressupost del que tenim per una població de 13.000 habitants. La indústria ens ha donat uns ingressos extraordinaris i que tinguem un pressupost que és el doble del que ens correspondria. Tenim una dotació de serveis que no són obligatoris però que oferim. Tenim una maquinària que requereix una gran dedicació.
Quines són les assignatures pendents?
N’hi ha que s’han de reconèixer. Una és l’habitatge. La gent ho demana. Hi ha més demanda que oferta. És un deure pendent. No li hem donat sortida. L’habitatge és car perquè no se’n fa prou, perquè la zona on som rivalitza amb altres municipis. Hi ha certa competència. Tenim qualitat de vida i equipaments que fa que rivalitzem. El tipus d’habitatge que s’ha fet ha estat habitualment mitjà i gran. I cases. No són pisos petits. Tenim un pla general, però no ho hem solucionat.
Què més queda per fer?
Una residència per a gent gran. Tenim els terrenys, la feina prèvia estar embastada… Hem fet molt, però no s’ha construït. La gent no ha vist el totxo. M’agradaria haver-la posat en marxa. Ara està a la safata de sortida.
Fem una mica de política-ficció. Què passarà en les eleccions municipals del 28 de maig?
No veig cap majoria absoluta. Es van acabar quan pel creixement de la població vam passar de 13 a 17 regidors. El més normal és que hi hagi un govern de coalició, o que s’hagi de governar en minoria.
Ara s’ha conegut que VOX presenta candidatura. Què en pensa?
No m’estranya. Hi ha gent al poble que ja semblava que podien anar per aquí. Si el PP no hi és no sorprèn que aparegui VOX. Si repetissin els resultats de les eleccions catalanes entrarien amb un o dos regidors, tot i que ara són uns altres comicis i no té per què voler dir res. Van rere una onada. Han intentat presentar-se al màxim de municipis. Tenen tot el dret a fer-ho. I sabrem quina és la realitat i la força de VOX a Castellbisbal. Ara bé, espero que no en tinguin cap. En els pobles sempre és més la persona que el partit. No veig massa canvis perquè la població fa anys que està estabilitzada.
Parlem del creixement. Castellbisbal ha de créixer més, fins a on?
Ho ha de decidir la gent. Vam fer un pla general i les perspectives feien por. Sí que era un moment de bombolla immobiliària. El 2006-2007 tot es va aturar. Jo crec que a Castellbisbal l’ha beneficiat perquè el creixement ha estat sostenible, a diferència d’altres municipis dels quals no vull dir els noms. Del 96 al 2006 creixíem 500 habitants per any, i ara a 100. El poble ha de decidir. Hi ha àrees que permeten fins a 1.000 habitatges nous. Per la crisi i per les servituds altes no s’han tirat endavant. Hem de reflexionar. Jo no vull un poble de 20.000 habitants. Segurament, els comerciants et dirien que sí.
Tornem al principi, però amb la pregunta en positiu: de què se sent més orgullós?
Del poble que tenim. Els equipaments són de luxe, els socials, culturals i esportius. Són de primera divisió. I orgullós del servei d’autobusos, no obligatori i que té un dèficit de 400.000 euros. Fins a 300.000 persones han agafat l’autobús. En els jardins superem les ràtios que tocaria.
I seguretat?
També. La gent pot deixar que la canalla vagi a peu a l’escola i jugar als parcs i carrers.
