MónTerrassa
Un 25 de febrer va néixer Lluís Muncunill, el Gaudí de Terrassa

El 25 de febrer de 1868 va nèixer l’aquitecte que ha permès que Terrassa sigui un dels grans referents del modernisme. Es tracta de Lluís Muncunill, bagenc de naixement i vallesà d’adopció. No és exagerat considerar-lo el Gaudí del modernisme industrial, l’home que va fer possibles catedrals de la indústria com el Vapor Aymerich, Amat i Jover -reconvertit avui en el Museu Nacional de la Tècnica i de la Ciència de Catalunya (mNACTEC), a la rambla d’Ègara.

Lluís Muncunill (1868-1931), és l’arquitecte modernista de referència a Terrassa. Tot i que va néixer a Sant Vicenç de Fals al Bages, als 24 anys es va traslladar a la nostra ciutat on va desenvolupar la seva activitat principal essent un referent en l’aplicació de l’estil modernista a l’arquitectura industrial. Entre el 1892 i el 1903 en va ser arquitecte municipal i va ser el més prolífic que ha tingut la ciutat, on ha deixat edificis per a usos diversos i va definir noves tipologies d’edificis industrials. La varietat constructiva li va permetre configurar la imatge urbana de la Terrassa modernista, recorrent a la utilització de cobertes amb voltes de maó de pla, lligades amb tirants de ferro, suportades sobre pilars de ferro colat.

Un edifici on fer un entrepà

La Societat General d’Electricitat (avui restaurant Viena) fa 112 anys aquest 2020. Se situa a la cantonada dels carrers de la Unió i de Joan Coromines de Terrassa, protegit com a bé cultural d’interès local. Es va fer als terrenys de l’antic Vapor Busquets. L’edifici modernista és de Lluís Muncunill. Aquest coronament sinuós n’és l’element més característic, així com el ritme de les obertures, d’arc rebaixat.

És un edifici de caràcter industrial format per dues naus de planta rectangular i unides longitudinalment, una de les quals de majors proporcions i qualitat que l’altra. La nau principal, de doble alçada, és coberta amb voltes catalanes de revoltó, atirantades, que donen un joc de cobertes sinuoses que deixen a cada inflexió una eixida del baixant del desguàs. Als panys de paret que queden entre aquest ritme de baixants s’hi obren un finestral a nivell de planta i un grup de tres finestres de ventilació al cim. Totes les obertures són d’arc carpanell i fetes amb maó així com la cornisa de remat que segueix la sinuositat de les cobertes. Tot l’edifici està vestit amb maó vist. A l’interior resta un tros de sòcol original de ceràmica vidriada. La segona nau, de menys alçada, també és feta amb coberta a la catalana i maó vist. A la façana té un rètol de trencadís amb el nom de la companyia.

La Societat General d’Electricitat es va crear l’any 1896 al carrer Cremat, per produir electricitat i arrendar-la per a l’enllumenta públic per a ús particular i per a altres usos.

A finals del segle XIX, en un moment que els terrassencs havien deixat de banda les llànties d’oli o les espelmes per la llum de gas, va arribar l’electricitat a Terrassa.

L’any 1893 el Centre Industrial Terrassenc va posar a prova una il·luminació per a particulars, instal·lant el fluid a la Botiga Biosca, a la farmàcia Coll i a la barberia Neia del carrer de Sant Pere, i a cal Sanana del carrer Major, donant molt bon resultat.El terrassenc Francesc Giralt i Serrà fou un home de grans iniciatives. Es pot dir que fou la persona que va introduir l’electricitat a la nostra ciutat i també del telèfon. L’any 1884, va instal·lar una petita central elèctrica particular que donava llum a l’Ateneu i a alguna casa particular. També aquell anys va muntar un generador en el Vapor Galí del carrer de la Rasa. El muntatge consistia en tres “làmpares” d’arc voltaic alimentades per una dinamo Bruch, exportada d’Amèrica, que donava una llum molt blanca, que pel que sembla va fer furor entre els terrassencs. Fou el mateix Giralt qui va posar uns llums a casa del seu amic Salvador Arc, rellotger instal·lat al carrer de la Font Vella número 18.

L’any 1904 el gerent era Jaume Parrot, la cotització se situava en 0’70 pessetes el quilovat, la qual cosa equivalia a que el luxe de gastar aquest fluid només estava a l’abast de les cases més acomodades. Però la instal·lació definitiva de l’electricitat, no va portar-se a cap fins l’any 1896 quant davant del notari Ramon Estalella es signà l’escriptura de la nova Societat General d’Electricitat, amb domicili al carrer Cremat núm. 27, amb l’objectiu de produir electricitat per tal d’arrendar-la per l’enllumenat públic, pels particular i per altres usos. La societat es constituïa amb 60.000 ptes. de capital, representant en accions de 250 pessetes cada una. El 31 de gener aquesta central elèctrica començà a subministrar fluid elèctric per l’enllumenat als seus abonats. Funcionava a partir d’un generador de vapor, tres motors de gas model Crossley i unes quantes dinamos Crompton. Un total de 14.600 bugies a plena potència que generaven 34.080 watts.

El magatzem més emblemàtic
El Magatzem Joaquim Alegre (1904), més conegut com Magatzem Farnés, se situa a la placeta de Saragossa, 2, i és la seu de l’Arxiu Tobella. L’edifici és el magatzem més emblemàtic de Terrassa de tots els que va construir Lluís Muncunill dins el seu personal llenguatge modernista. En aquest edifici introdueix els arcs el·líptics com a elements definidors de la façana. És un magatzem de planta baixa i dos pisos. Destaquen els treballs de serralleria de Pau Bros i els de fusteria de Pere Sabater, col·laboradors habituals de Muncunill.

Joaquim Alegre, el va fer construir com a magatzem de la raó social Aymerich, Amat i Jover, però l’edifici es coneix popularment pel nom dels llogaters i després propietaris que van ocupar el magatzem: Pau Farnés S.A.

El 1976, davant l’imminent enderroc del magatzem, un grup d’entitats locals van impulsar una campanya per reivindicar que es retiressin els permisos i salvar aquest edifici de la seva gairebé segura desaparició. Després de diverses negociacions, un dels principals impulsors de la campanya, Manel Tobella, va acabar adquirint l’edifici per tal destinar-lo a equipament arxivístic.

L‘Arxiu Tobella, el qual disposa d’un fons fotogràfic d’aproximadament 400.000 negatius, que reflecteixen la realitat local entre 1875 i els nostres dies. També compta amb una biblioteca amb uns 4.000 volums, i una hemeroteca de 384 volums de diaris locals.

Aquest magatzem modernista és un edifici de planta baixa i dos pisos. La façana simètrica té un sentit ascensional provocat per la successió de les tres obertures parabòliques. Les obertures de la planta baixa – porta d’entrada i finestra – presenta uns relleus de pedra arenisca buixardada. La primera planta té balconada de ferro i perfils motllurats de ciment als arcs. La superior presenta el mateix esquema, però amb dos balcons. Coronament mitjançant una cornisa que va seguint els gablets. En el seu interior destaquen els treballs de serralleria de Pau Bros i els de fusteria de Pere Sabater, col·laboradors habituals de Muncunill.
Malgrat que el promotor de l’edifici fou Joaquim Alegre, el primer llogater va ser la raó social Aymerich, Amat i Jover, que hi instal·là el seu magatzem. En els anys vint l’edifici passà a ser propietat de Pau Farnés què, igualment, l’adaptà com a magatzem i despatx.
L’any 1972 l’empresa va fer fallida i l’edifici va passar a mans d’una immobiliària de Barcelona amb la intenció d’enderrocar-lo per fer-hi habitatges i despatxos.
En aquells any setanta es va despertar la sensibilitat terrassenca pel seu patrimoni. Així és van salvar edificis emblemàtics com la fàbrica Aymerich, Amat i Jover o el Gran Casino. Altres no es van poder salvar a temps de la pileta, com el Grup Escolar Torrella o el Centre Mèdic.

Edifici enderrocat

Molts i molts edificis modernistes han desaparegut a Terrassa. Avui patrimoni de la ciutat, una de les seves grans joies, durant el franquisme van ser immobles menystinguts i molts van deixar pas a blocs de pisos. Una de les grans edificiacions va ser la de l’Agrupació Regionalista, a la placeta de Mossèn Jacint Verdaguer. Es va enderrocar el 1960 per els nous Correus, de gust més que dubtós.

L’Agrupació Regionalista va protagonitzar el despertar de totes les activitats culturals a Terrassa, sobretot des de 1901, en què Francesc Pi de la Serra fou elegit president. L’edifici, construït al 1906, es presentava dividit en dos cossos: el principal, que ocupava tota la profunditat del solar, presentava una façana de maó vist, de dos pisos, amb tots els buits amb formes parabòliques. Precisament és en aquest edifici on Muncunill utilitza per primera vegada l’arc parabòlic amb finalitats estructurals. La planta baixa tenia un gran portal flanquejat per dues finestres més petites i un gran finestral al pis superior. Acabava el conjunt una coberta de dos aiguavessos amb un petit pinacle al mig que acollia un escut.

L’interior era de maó vist. Un cancell i un passadís portaven a una gran sala central, coberta per una successió d’arcs parabòlics que ocupaven tota l’alçada de l’edifici. Aquesta tenia a l’extrem oposat un escenari, també amb formes parabòliques i una tribuna.

L’any 1890 amb un acte a l’ Institut Industrial un grup de catalanistes fundaren l’ Agrupació Regionalista de Terrassa. El primer president fou Josep Arch i va tenir com a membres personatges com Josep Soler i Palet , Joaquim Vancells, Joan Baptista Galí i Coll, Pere Viver, Tomàs Viver, Francesc Vancells, Martí Alegre, Josep Freixa i Argemí, Àngel Sallent, entre altres. El dirigents de l’entitat volien lligar la política i la cultura catalana buscant totes les inquietuds intel·lectuals i artístiques.

La seva primera modesta seu fou en dues cambres dins de l’edifici de l’ Institut Industrial (Casa Galí, actual ajuntament). L’adquisició del solar per part de l’Ajuntament per construir la nova Casa de la Vila va comportar que tots els subarrendetaris busquessin altres locals. L’Agrupació Regionalista, el 1901, es trobava a Can Julià de la Quadra del carrer de Sant Antoni (actualment és un pàrquing). La nova seu va ser un lloc molt freqüentat per la diversitat de conferències i vetllades literari-musicals. Les conferències eren constants i la seva diversitat abraçava la música, pintura, teatre, història, fisiologia, botànica i, fins i tot, agricultura. El dia 5 de gener de 1902 apareixia el primer número de Sembra, setmanari catalanista, òrgan de l’Agrupació Regionalista. Dins l’agrupació Joaquim Vancells i els germans Viver dirigien una escola de dibuix. Una altra de les iniciatives va ser la creació d’una escola de rítmica i plàstica.

El convent

El convent de les Germanes Josefines, també conegut com la Casa del Malalt, és un edifici del municipi de Terrassa, situat al barri de la Cogullada, protegit com a bé cultural d’interès local. Per la majoria d’egarencs, es tracta d’un edifici que acull una residència d’avis. Però la seva història és molt més rica, i la seva arquitectura molt més bella. Pot ser una de les coses que més poden sorprendre als visitants o turistes és que dins d’aquest equipament, que ocupa tota una illa de cases (Concili Egarenc, on hi ha l’entrada principal, Pintor Fortuny i Pintor Torres; i pati tapiat al darrere, que dóna al carrer de Lavoisier) s’hi amaga un refugi antiaeri. Construït durant la Guerra Civil espanyola, el soterrani del convent es va utilitzar aleshores per donar aixopluc als residents i veïns en els pitjors moments. Actualment, aquest refugi es troba ben conservat i dues vegades l’any es pot visitar gràcies a les rutes guiades que organitza l’Ajuntament de Terrassa.

La Masia Freixa

La masia Freixa és el resultat del remodelatge operat en l’antiga fàbrica Freixa l’any 1907, per convertir-la en residència familiar. L’edifici s’aixeca sobre una plataforma rectangular de contorn ondulat. Consta de planta baixa i d’un cos de planta rectangular sobrealçat per damunt de la coberta, a manera de cimbori, en el qual s’obre una teoria d’arcs parabòlics que supoften una coberta de triple ondulació. Al cantó nord-est hi ha la torre-mirador, que es corona amb una balustrada de major diàmetre que la torre i una cúpula generada per un arc parabòlic. S’hi puja a través d’una escala de cargol. Tot l’edifici està bastit en una successió d’arcs parabòlics de tradició gaudiniana que configuren un porxo quasi perimètric i que donen forma a un ric joc de cobertes arrodonides, la qual cosa, junt amb la continuïtat del mur blanc, té com a resultat la perfecta correlació entre construcció i expressió. A l’extrem nord, el poxo queda interromput per un cos de galeria adossat a l’edifici. de dues plantes: la planta baixa té un ritme de finestres en arc rebaixat i la superior repeteix els arcs parabòlics del cimbori central.

La resta d’obertures formen també arcs parabòlics, amb fusteria molt simple de seccions pr¡smàtiques però d’arestes arrodonides. Les parets estan arrebossades i pintades de color blanc. Un sòcol de ceràmica vidriada blanca (realitzat a la fàbrica Pujol i Bausis, d’Esplugues de Llobregat) que segueix les línies sinuoses de la composició general de l’edifici decora les parets internes del poxo. Les cobertes constitueixen la part més representativa de la masia, tant des del punt de vista plàstic com constructiu. Estan tractades amb un arrebossat de morter barrelat amb trencadís de vidre que hi proporciona uns reflexos molt particulars, solució semblant a la que ja havia utilitzat Gaudí al palau Güell de Barcelona uns vint anys abans. La fusteria exterior està pintada de color verd, la qual cosa destaca de manera molt característica sobre el blanc lluminós de les façanes. La masia està situada al parc municipal de Sant Jordi, a la zona oest de la ciutat de Terrassa. Aquest parc havia format part d’un de més gran que envoltava una antiga fàbrica de filats, de la qual era propietari l’industrial terrassenc Josep Freixa i Argemí. L’any 1907, Freixa va decidir de convertir la fàbrica en residència familiar, per a la qual cosa va encarregar a l’arquitecte Lluís Muncunill el projecte de remodelatge de l’edifici. La masia Freixa és potser un dels edificis on més es palesa la influència de Gaudí. Muncunill, sense enderrocar les parets ni la coberta d’encavallades de fusta de la nau fabril, la revestí amb una estructura d’arcs i voltes parabòlics. L’any 1910 hi afegí un cos de galeria i una torre-mirador al cantó nord. També va dissenyar i construir les portes exteriors i interiors ì les finestres, adoptant-hi el mateix llenguatge que havia inspirat l’obra. Cap als anys 50 el conjunt de la masia i el parc, que fins aleshores havia estat prou apartat de la població, va començar a ser engolit per edificacions de nova planta i d’altura considerable. El 1958, l’Ajuntament de Terrassa va adquirir l’edifici i el parc i els va restaurar.

Nou comentari

Comparteix