He llegit amb molta atenció l’article publicat el passat dia 15 de desembre sobre les Residències per a la gent gran i que posa de manifest la necessitat d’atencions especialitzades per aquest col·lectiu que ja és molt nombrós a Terrassa, no està de més recordar ara que l’objectiu més important de qualsevol persona ha de ser sempre mantenir la seva dignitat i això, moltes vegades, això exigeix mantenir un mínim d’ independència personal i patrimonial, el que nosaltres en diem, l’enfortiment de la gent gran.
Per mantenir aquesta independència personal i patrimonial, cal sobretot no equivocar-se a l’hora de gestionar el patrimoni immobiliari i els estalvis i estar disposat a rebre assessorament especialitzat de carácter jurídic i fiscal. És important que la persona gran s’assabenti de les conseqüències d’atorgar en vida donacions –que continuant beneficiant-se de la llegenda urbana errònia segons la qual donar en vida fa estalviar impostos als que serien els futurs hereus-; que s’assabenti de les conseqüències per al seu cònjuge o parella estable de fer testament o no fer testament; de la subscripció de contractes de productes financers que no puguin convertir-se en diner líquid fàcilment…
I tot perquè els errors a una edat avançada poden ser irreparables, especialment quan es poden barrejar sentiments, emocions que poden pertorbar la presa racional d’una decisió de conseqüències imprevisibles. En el cas de les donacions, ens trobem en què són disposicions –normalment davant Notari- de finques (pisos, cases unifamiliars…) a favor de familiars propers que han d’abonar despesa de notaria; impost de donacions –sense descomptes que sí existeixen a l’impost de successions per herència–; impost de plusvàlua municipal (sense cap mena de bonificació fiscal) i despeses registrals així com els honoraris d’Advocat per la formalització de tota la documentació.
El que rep l’immoble en donació, a més, passa des d’aquell moment a ser obligat a pagar l’impost de béns immobles (IBI), taxes i quotes de comunitat i a tributar per la part proporcional del valor cadastral a l’impost de la renda de les persones físiques (IRPF). El qui ha donat l’immoble no pot recuperar-lo a menys que hagi previst una clàusula de dret de reversió (és a dir que hagi pactat la possibilitat de recuperar el bé, clàusula que no acostuma a pactar-se perquè ningú vol rebre un bé en donació que li poden reclamar que torni) o a menys que, en casos excepcionals, el Jutge a través d’un procediment legal judicial acordi la devolució de la vivenda o del bé del que es tracti. I, a més, qui ha donat el bé ha de pagar increment de valor a l’IRPF i es troba que ha regalat un bé immoble i ha de pagar IRPF a Hisenda!
Per això, quan algú ens planteja de donar un bé immoble a un familiar, li fem totes aquestes consideracions i molt sovint acaba retrocedint en els seus plantejaments inicials sobretot quan li fem veure que les seves inquietuts sobre el repartiment de béns als familiars més directes es poden resoldre per mitjà d’una planificació successòria adequada i d’això en parlarem en uns propers articles.
Alfons Catena Oliva
Advocat – col·legiat 1478 ICATerrassa
