MónTerrassa
De cinema a discoteca, la història del (segon) Teatre Alegria de Terrassa

La història del Teatre Alegria de Terrassa es ben curiosa, ja que va néixer com un cinema i va acabar convertit en una discoteca. Per qui ho desconegui, a la nostra ciutat existien, fins no fa pas tant, dos Teatre Alegria. Un, encara hi és. L’altre, va tancar les seves portes a principis de la dècada dels setanta.

El primer va néixer l’any 1907, ubicat al carrer Gaudí. I és aquest el que sens dubte la gran majoria de terrassencs reconeixeran. El segon va aparèixer poc després, l’any 1917. I es trobava situat al carrer de la Rasa. Ambdós compartien el mateix instigador, Gaietà Galitzia. I ambdós compartien finalitat, promoure una nova art que començava a cridar l’atenció, el cinema, i del qual el terrassenc en va ser el principal introductor a la nostra ciutat i comarca.

Segons recollia l’historiador Joaquim Verdaguer, la construcció del nou Alegria (el de la Rasa) va fer que l’altra quedés en l’oblit. La història però s’encarregaria de capgirar les preferències, i finalment, com podem veure, qui ha acabat sobrevivint ha estat el del carrer Gaudí. Però tornem enrere.

Cinema socialitzat

L’Alegria de la Rasa va tenir una vida convulsa, tal com ens ho explica el portal dedicat a la Memòria Històrica de Terrassa. Els primers anys van transcórrer com era de preveure, amb el cinema i els espectacles com a protagonistes. Però tot va canviar amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. A finals d’agost de 1936, una assemblea de la CNT va decidir que els 4 cinemes que hi havia aleshores a Terrassa passaven a ser “socialitzats”. Així, s’expropiaven el Dorè, Recreu, Rambla i, també, l’Alegria.

En aquest context, amb la transformació del model econòmic, es va establir fer una bossa comuna -governada per la CNT- on anirien a parar tots els ingressos recollits dels espectacles i actes que es duguessin a terme en els quatre equipaments. Aquests diners servirien per pagar els sous dels treballadors, del propietari del local, i de l’empresari, que va passar a ser reconegut com a tècnic de l’explotació.

Tancament l’any 1971

Aquesta col·lectivització va fer que l’Alegria perdés una de les seves arts predilectes. Perquè una de les directrius imposades era que es prohibia que a les sales considerades “neutres” -també la del Retiro- s’hi fessin obres de teatre. Aquest privilegi només el tindria el Principal o Teatre del Poble. Tanmateix, durant els tres anys que va durar la Guerra, l’Alegria va acollir projecció de pel·lícules però també conferències, concerts i va ser escenari de mítings -de tots els colors-. Fins i tot, puntualment també va acollir refugiats.

El teatre-cinema Alegria va continuar la seva activitat fins l’any 1971. Fins aleshores va acollir tot tipus d’espectacles i es va fer un nom entre els terrassencs. Amb la baixada de persiana l’equipament va quedar totalment reconvertit. Per allà hi han passat diversos serveis, els més destacats, un gimnàs i una discoteca. Actualment, tan sols es conserva la part superior de la façana, amb la llucana encara present, la resta s’ha adaptat als nous usos.

La façana del teatre Alegria. Al fons s’arriba a veure la casa del propietari. Autor Carles Duran. Font AMAT

Nou comentari

Comparteix