!--akiadsense-->
La irrupció de l’aviació en les guerres i la innovació del bombardeig van provocar que, encetada la Guerra Civil espanyola, la Junta de Defensa Passiva de Catalunya dictés normes sobre com protegir la població civil i, en concret, sobre la construcció de refugis antiaeris. Terrassa era una ciutat industrial amb fàbriques reconvertides en elaboradores de material bèl·lic, per la qual cosa es pensava que podria ser un objectiu estratègic per als franquistes. Per sort, no va ser així.
A diferència de Barcelona, que disposava de les estacions de metro, a la nostra ciutat no hi havia construccions subterrànies que es poguessin utilitzar com a refugi. Els soterranis eren generalment de fusta i revoltó, i no presentaven les característiques de seguretat adequades en cas d’atac aeri. Les fàbriques tampoc. Tots els soterranis existents a la ciutat eren perillosos (aquells que no tinguin almenys dues sortides lliures i un gruix de terra al seu damunt de cinc metres com a mínim, o bé quatre sostres).
Així doncs, la ciutat es trobava totalment indefensa davant un possible atac de l’aviació. Com a previsió es va crear un projecte per a la creació de refugis. En total, set. Només tres es van portar a terme parcialment. En l’actualitat, en queden restes com a testimoni. Cal destacar el del convent de les Josefines que és el que està en perfecte estat de conservació. Després de la guerra, les monges l’utilitzaven com a fresquera.
Quan va esclatar la guerra, l’Escola Pia va ser confiscada i va acabar com a caserna militar. Això va empènyer a portar a terme el projecte número 3 dels refugis antiaeris. Es va començar a excavar sota el Turó de l’Argila situat en el pati de l’escola, però es va abandonar pel seu elevat cost. Actualment es pot visitar el tram que es va construir.
Soterranis del mercat
!--akiadsense-->
També es va començar la construcció del número 1, el del Raval de Montserrat, des dels soterranis del Mercat de la Independència. Part del túnel d’uns 20 metres es va destruir arran de les obres del pàrquing. Dins el mercat en queda una cavitat.
A altres llocs de la ciutat es van improvisar modestos refugis, com per exemple a l’atri de l’església del Sant Esperit, aleshores convertida en garatge. També en algunes cases benestants com la senyorial Vinyals situada al carrer Major. El més complert i que encara es conserva era el de la Torre Salvans, prop de la Barata, on es va instal·lar el president de la República, Manuel Azaña.
Acabada la guerra, l’administració franquista es va fer seus tots aquests projectes, només canviaren, en els plànols, la toponímia catalana per la castellana. També n’afegiren de nous: el 8, situat a la Clínica del Remei, i el 9, davant de l’Hospital de Sant Llàtzer, a la plaça del Doctor Robert. L’any 1943 la Jefatura Nacional de Defensa Pasiva derogava els decrets anteriors sobre aquesta matèria i marcava unes pautes a seguir per provocar entrebancs a les construccions subterrànies, estratègia per afeblir la protecció a Catalunya, en cas d’un altre conflicte bèl·lic.
!--akiadsense-->
