El ple municipal de Terrassa ha aprovat la concessió de la medalla d’honor a Pablo Gómez Ramírez. Gómez va ser nomenat Terrassenc de l’Any el 1995.
Glosssa de Carles Puig i Vilanova
El que vull dir-vos és la història succinta de la vida social d’un home nascut a Santa Cruz de Mudela (Ciudad Real) l’any 1935 i instal.lat amb la seva família a Terrassa l’any 1948, ço és, quan el nostre homenatjat d’avui només tenia tretze anys, molt jovenet encara.
Ara podria estendre’m relatant les peripècies de tota mena que va haver de viure, com tantes i tantes famílies, a centes, que en aquella postguerra terrible van haver d’abandonar la terra nativa, que tots estimem tant, i cercar una terra acollidora que els ajudés a resoldre greus problemes de supervivència. Però aquesta dolorosa facècia que hem viscut tots, els oriünds i els vinguts, ens la sabem de cor, i és tan dura, tan ingrata, que rememorar-la només serviria per remoure vivències amargues que tots volem oblidar.
No puc callar, però, la situació real de l’indret on es va instal.lar la família Gómez a l’altra banda de la riera es el lloc que avui coneixem pel barri de Les Arenes. Era el moment en què només s’hi havien instal.lat, tan precàriament com volgueu, les primeres tres famílies. No es necessita gaire imaginació per adonar-se de l’inhòspit aspecte d’aquell lloc aquell any 1948 i l’estat d’ànim, la pura desolació dels nous arribats.
Es que no hi havia res!. Ni carrers, ni clavegueres, ni llums, ni aigua, ni electricitat… Res més que la pura desolació, però calia fer el cor fort i quedar-se perquè, almenys, hi havia treball. Feina, la benedicció desitjable i desitjada, treball d’on havia de sortir, amb tantes angúnies i sacrificis com volgueu, la satisfacció, senzilla, modesta i acceptable de les dramàtiques necessitats dels vinguts.
Aquells primers anys heroics, els veïns de Les Arenes estigueren pràcticament submergits en la necessitat urgent de construir-se els seus propis habitatges. És fàcil imaginar-se el tragí preocupat i preocupant d’aquell veïnat tots aquells anys d’ingrata memòria. En Pablo veié transcórrer en aquest ambient inquietant la primera part de la seva adolescència.
Ja llavors es va desvetllar en el seu cor l’extraordinari esperit de solidaritat i de col.laboració que l’ha lligat quasi 50 anys i per sempre als seus veïns i companys.
L’any 1955 ja va crear un equip de futbol que jugava els partits en un camp habilitat al bell mig de la riera. El mateix camp on es celebraven les incipients festes del barri que van donar, anys a venir, pas a les actuals Festes Majors de la barriada. L’any 1963 fou l’any en què les festes de veïnat esdevingueren Festa major i en Pablo fou l’ànima i el motor incansable d’aquesta iniciativa.
En aquells anys reculats els veïns de Les Arenes s’organitzaren en Associació i en Pablo Gómez el 1970 entrà a la Junta Directiva amb el càrrec de tresorer. Hi estigué 22 anys i la seva actuació va ser sempre un exemple de fermesa i constància que va animar i enfortir els companys per afrontar els innumerables problemes que es presentaven i exigien una inesquivable solució.
En aquell indret ja s’hi havien edificat unes tres-centes cases i l’Ajuntament opinava que s’havien d’enderrocar totes i fer-hi blocs de pisos. Explicar amb detalls la lluita dels veïns per preservar uns habitatges que s’havien fet amb tota mena d’esforços corporals i desafiant la gana seria una feina d’un dramatisme que més val esquitllar. Fins l’any 1967 es va aprovar per fi el Pla Parcial que salvava els habitatges i resolia definitivament el dubte de si aquells veïns pertanyien a Terrassa o a Sabadell. Per aconseguir això la pressió dels veïns es va fer a tots nivells i, després de 2 o 3 viatges a Madrid, els nostres ardids veïns de Les Arenes es varen sortir amb la seva. Com a rúbrica d’aquella tossuda i exitosa acció es varen asfaltar 18.000 metres quadrats de carrers. Sortint d’això en Pablo va impulsar en el barri la posta en marxa d’una escola d’adults que fou la primera a funcionar a Terrassa.
L’Associació de Veïns de Les Arenes té avui un magnífic local social, únic a Catalunya, que s’ha realitzat únicament amb l’esforç i el treball voluntari de tots els veïns. En Pablo, com tots els altres, hi va consagrar tots els seus lleures els dissabtes i diumenges. Formava part de l’equip impulsor, portava el control de les despeses, dirigia i supervisava les obres, s’encarregava d’adquirir el material i portava constància de les hores que cada treballador hi dedicava. Varen participar en la construcció d’aquest Centre més de 400 veïns, hi treballaren tots els caps de setmana durant 14 mesos i fou finalment inaugurat el 1975. Aquest assoliment impressionant que proporcionà al barri un local d’enorme utilitat social i adequades característiques, tingué la virtut de desvetllar entre els veïns un esperit de pinya, de cooperació, de germanor que ha marcat i marca una especial manera de ser i de sentir de tot el veïnat.
Al principi, Les Arenes era un barri isolat. Per anar a Terrassa els veïns havien de travessar a peu la llera de la riera. Després de moltes peticions i gestions l’Ajuntament va construir un pont però a mig fer se’ls acabaren els diners i, per manca dels accessos, l’estructura del pont quedà dos metres més alta que el nivell de la riba d’accés. Hi va haver uns actes de protesta que feren molt soroll fins que la cosa s’arranjà i per fi l’autobús públic pogué arribar al centre del barri.
En Pablo, amb un grup d’amics infatigables, fou el creador d’una Mútua de Previsió Social que funciona en el barri. En Pablo Gómez la presideix des de la seva fundació. Agrupa més de 800 famílies que paguen una quota social sempre inferior a les de qualsevol de les entitats similars que funcionen a Espanya. Aquesta és una espectacular realització de la qual tots se senten especialment orgullosos.
D’aquests anys de lluita i esforços, d’aquests afanys tantes vegades desesperats per aconseguir resoldre els problemes més angoixants del barri, Pablo Gómez recorda els homes amb qui ha treballat, amb qui ha fet pinya per tirar endavant i cita el Pare Alejandro, l’escolapi creador de la primera escola del barri, la Joan XXIII, a Benito Martínez, un altre activista sensacional que el 1989 ja fou nomenat Terrassenc de l’Any, homes tots ells predestinats, veritables apòstols de la solidaritat, de la cooperació, de la germanor entre els veïns.
Dels homes, com Pablo Gómez, que renuncien a les comoditats personals i a les conveniències particulars i surten de casa per treballar pel bé de la comunitat es pot dir amb tota certesa que, així com en molts pecats s’hi troba la penitència, en les obres bones i abnegades s’hi troba la satisfacció personal, que és una mena de benestar de la consciència que ens diu que hem obrat bé i que la nostra actuació és la correcta.
Pablo Gómez té tots els motius del món per sentir-se plenament satisfet de la seva executòria. És un ciutadà exemplar que ha sabut plantar cara a les seves pròpies dificultats, a les dels seus veïns i no ha estalviat esforços ni sacrificis per assolir els seus nobles propòsits que no són altres que els d’ajudar abnegadament els seus conveïns de Les Arenes.
És fora de dubte que Pablo Gómez és un terrassenc d’honor, un terrassenc extraordinari a qui tots devem agraïment i admiració. I en dir tots, vull dir això: tots. Els veïns de Les Arenes i els habitants de Terrassa, perquè a tots, d’una manera o altra, ens afecta, i molt, que entre nosaltres hi hagi homes del tremp i la importància de Pablo Gómez.
Al.leluia, Pablo! T’invitem a entrar en el clos dels terrassencs escollits, dels terrassencs admirables, dels terrassencs distingits pels venturosos assoliments de la seva, de la teva, vida fecunda. Vine amb tota la dignitat que et confereixen els teus mèrits. Benvingut, Pablo, per molts anys!. Sé que en aquest moment pots comptar amb el reconeixement incondicional de tots els teus veïns, dels teus germans, però sé que no m’equivoco en asseverar que tens també el de tots els terrassencs que t’admirem i et donem avui solemnement les més expressives gràcies.
