Quan començo a sentir la necessitat de posar en marxa conceptes i estratègies d’unitat i salvació nacional, o social, o absurditats com la necessitat d’uns Pactes de la Moncloa, ja em preocupa i em posa dels nervis, molt més que la mateixa pandèmia, ja que aquesta al final es trobarà una solució amb una vacuna. Però tot el referent a les esmentades estratègies és pura demagògia i mers jocs d’interessos, abocats al fracàs. Els Pactes de la Moncloa son el mateix que la farsa de la transició, només van afavorir als de sempre, i va ser la renuncia de l’esquerra que de nou va trair als qui representaven, i com sempre els que hi van perdre van ser els treballadors i treballadores, i els sectors socials més vulnerables.
Cal recordar que molta unitat i necessitat de renunciar, però els poders fàctics econòmics i molts lligats a dirigents franquistes van consolidar el seu patrimoni i enriquiment, les estructures de l’Estat es van mantenir i consolidar, i moltes institucions com l’Exèrcit, la Judicatura, la Monarquia i l’Església, no van fer cap esforç, ni renuncia de res. Ara hi tornem a ser, tothom parla de la reconstrucció, de la necessitat d’unitat, de pactar …, tot això és la gran quimera i enganyifa, un mer discurs a l’absurd. Algú es creu que determinats sectors estaran disposats a renunciar als seus beneficis i volum de riquesa. Algú pensa que ara tothom haurà fet un canvi de mentalitat i d’ètica, per a fer veritables esforços de solidaritat, sentit comú, ajuda mútua, justícia social, repartiment justa dels beneficis i la riquesa, eliminar la pobresa estructural… i així una llarga llista de problemes endèmics que els sistema capitalista i els seus beneficiaris mai estaran disposats a renunciar.
Canviarem els nostres defectes mentals i visió del món? Algú pensa que el PP, VOX, Ciudadanos, PsoE-Psc, Junts per Cat…, estan disposats a deixar de defensar un determinat model de societat i els interessos als que representen? Algú pensa que les grans estructures de l’Estat i les seves institucions reaccionàries, corruptes i els grans beneficiaris d’aquesta situació estaran disposats a renunciar a res? Reduirem tots els interessos de la Monarquia i de l’Exèrcit en els pressupostos i d’una vegada algú entrarà a fons, per a controlar aquestes dues institucions corruptes, o passarà el mateix que la manca de control de l’economia submergida, els paradisos fiscals i el diner negre. Sota quina quimera es pot parlar d’unitat i acció de salvació nacional o social, des de quina perspectiva de formacions tant allunyades com VOX-PP i Podemos-la CUP o Bildu? O senzillament, estem davant d’un mer parany on la unitat es pensa en termes d’uniformitat de l’Estat, de pèrdua de competències, o del que encara és pitjor, la pèrdua de drets i llibertats on encara no s’ha abolit d’una vegada la Llei mordassa.
On avui amb l’excusa de la pandèmia, el discurs militar de guerra i l’aparició de militars de forma permanent, està distorsionant la realitat i com enfrontar-nos a la pandèmia des de la visió civil i pedagògica. Avui, som molts que estem preocupats per aquest discurs i pel risc del futur més proper, d’un perill evident de pèrdua de drets i llibertats on els Estats mostrin de veritat la seva cara més perillosa amb l’exercici d’un control social extrem. El que és segur és que el discurs d’unitat i salvació nacional o social, mai afavoreix als sectors més febles, no ha passat mai, al contrari, sempre l’intent es garantir una sortida controlada que afavoreixi als sectors dominants i els seus interessos quedin ben garantits. L’objectiu evitar un esclat social que posi en perill l’Estat i als sectors que protegeix, en cap cas, l’objectiu es garantir la pervivència dels sectors més desfavorits, febles i vulnerables. Un exemple de com es defensen els interessos col·lectius, és la manca de voluntat de determinats partits en no entrar a fons en la corrupció de la Monarquia per no destapar les seves misèries i manca d’ètica i escrúpols.
Llavors algú es creu que de veritat s’estarà disposat a que tothom faci un esforç de salvació? És evident que aquesta pandèmia comportarà una situació econòmica complexa i de dificultats, ara no es resoldrà amb mecanismes absurds de molta imatge i molt discurs de paper, i sobretot poca eficàcia. És evident que no haurem aprés res, i que estic segur que com sempre, els aprofitats davant de la desgràcia faran el seu gran negoci sota el descontrol interessat de l’Estat. Aquest és un Estat fallit, endeutat a fons, corrupte i on ningú està disposat a canviar res. I el problema és que les persones més desfavorides, la gran majoria, haurà de fer front com pugui a la situació, com ha passat en cada crisi. Alguns tindran la sort de tenir algun ajut, per l’atur, compensació social, però al final és la força familiar, les xarxes de solidaritat o les entitats de beneficència que hauran d’assumir la sortida, o sigui, la força de la gent que haurà d’espavilar-se com pugui.
I que ningú sigui il·lús, els pactes amb el nom que es vulgui posar i les crides a la unitat, només tenen un objectiu davant de no saber que fer, ni voler trobar una solució de veritat , molt de fum, molta quimera i tot segueixi igual per no canviar res. Com diu aquell, quan no vulguis solucionar un problema de veritat, posar en marxa una Comissió del que sigui. Haurem de ser forts, i disposats a lluitar d’una forma col·lectiva i solidària amb la força de la gent disposada a organitzar-se i no dependre dels polítics professionals, ni dels seus partits, ni organitzacions, i no esperar res d’un Estat caduc i corrupte.
