L’incivisme és una constant que es repeteix al Camí dels Monjos, la principal i més concorreguda via d’accés a la Mola i el monestir benedictí de Sant Llorenç del Munt. El geògraf, muntanyenc, biker i col·laborador de Món Terrassa ho ha denunciat en una piulada a Twitter. En les imatges es veuen pintades en dues de les grans roques de la via. “No m’explico aquest incivisme d’anar pintant les roques pel camí dels Monjos, i anar deixant la merda pels vorals. Està clar que si no ens castiguen no reaccionem”.
Pel Camí dels Monjos hi passen desenes de persones cada dia, i centenars els caps de setmana i els dies festius. S’ha de dir que hi ha menys deixalles als vorals que fa uns anys, i més voluntat de conservar els espais naturals, però encara es poden veure llaunes, plàstics, papers d’alumini, restes de menjar i, si s’entra una mica dins del bosc, paper de váter. Els incívics són cada cop menys, i la població en general, ha entès que s’ha de cuidar un espai que és únic. Tanmateix, de tant en tant hi ha qui abandona els residus i qui, amb pintura, embruta les pedres. La situació es veu més al Camí dels Monjos, però també a alguns variants per accedir al cim, com el Cingle dels Cavalls o la Canal de l’Abella. O a la ruta més llarga que surt des del Coll d’Estenalles.
Altres llocs romanen més nets. Com els cas dels camins de la Font Soleia i de la Senyora, o la zona de la Canal de Santa Agnès. Són camins menycs concorreguts i per on hi passa menys gent, i utilitzats per excursionistes que defugen les aglomeracions. No és estrany que en alguns llocs del camí dels Monjos, poc més amunt dels dipòsits, algun cap de setmana i festiu s’hagi de fer una estona de cua per poder-hi passar.
El camí dels Monjos té uns 25km i uneix els municipis de Matadepera, Terrassa, Sant Quirze i Sant Cugat del Vallès. El seu nom es deu a una llegenda que diu que l’abat i els monjos del veí monestir de Sant Llorenç del Munt van demanar permís al bisbe de Barcelona per establir-se en un altre indret, ja que les seves terres no eren productives. El bisbe hi va accedir sempre que ho fessin caminant sense travessar cap riu, torrent o riera. I efectivament, és un camí carener.
