“Negra sobre punt blanc” és la tercera obra teatral del 51è Premi Ciutat de Terrassa i també la tercera d’autoria catalana; darrerament una rara avis a les cartelleres del teatre professional (L’aranya o Mar i cel d’Àngel Guimerà i La majordoma de Josep Maria Miró en serien excepcions). En aquest cas, l’autor és Francesc Cutchet, escriptor de nombroses peces de teatre breu i membre de la companyia que la posa en escena, Tres Homes Grossos. Amb Negra sobre punt blanc va guanyar el guardó literari de dramatúrgia en llengua catalana Jaume Salés i Sanjaume 2022.
Va ser estrenada el maig de 2024 al Casal Pere Quart de Sabadell, on ha tornat just aquest dissabte, abans de passar per la nostra ciutat.
Febrer 2025. Pocs dies després dels actes pel 80è aniversari de l’alliberament d’Auschwitz i encara en xoc pels continuats estirabots d’Elon Musk, com ara la salutació nazi durant un míting de Donald Trump, es fa palesa que el passat és molt proper i que caldria conèixer-lo millor per evitar-ne repeticions.
Octubre 1940. Negra sobre punt blanc agafa un fet real com a punt de partida: el robatori de la cartera que duia Heinrich Himmler, cap de la Gestapo, durant la visita a Barcelona per trobar el Sant Greal o calze de Crist; i en comenta d’altres, com la reunió de Hitler i Franco a l’estació de tren d’Hendaia, gràcies a les trucades telefòniques que manté un Himmler prou versemblant (Lluís Saus) amb el seu germà Ernst.
El drama comença fent ús d’un recurs interessant, en el qual es podria aprofundir: la maleta presidint l’escena i un diàleg en off que ens situa anys després del robatori, perquè es vol vendre a un antiquari.
La direcció de Gabi Ruiz sap fer brollar la tensió dramàtica, especialment en algunes de les relacions que estableixen els membres d’una família dividida entre “adeptes”, com en Pere Carretero (Sergi Gil), i “desadeptes”, com en Ton Carretero (Jordi Martínez) i l’Anna (Silvia Leiva), atrapats entre la policia del règim, representada per l’implacable inspector Melgarejo (Jordi Cantó) i un espia anglès (Josep Fontan).
Ara bé, el ritme del relat es perd per les nombrosíssimes i sovint innecessàries foses a negra que no responen a un canvi temporal o espacial que ho requereixi. Per traslladar-nos als espais on ocorre la història trobem uns elements molt massissos: una taula, unes cadires i uns aparadors de fusta; i d’altres de més lleugers, però ben significatius, com els plats i les estovalles casolanes, el telèfon de despatx o la llumeta de l’habitació d’hotel.
El retrat costumista de la postguerra ens ofereix amors a l’ombra, violència policial i la intriga de l’acte criminal al glamurós hotel Ritz, que la platea espera amb candeletes.
I la setmana que ve, 23 de febrer a les 18:00 h, tindrem a concurs El miracle d’Anna Sullivan de William Gibson.
