MónTerrassa
Marta: “Anar el metge em fa tant vertigen com pujar el túnel del terror”
  • CA

La Marta, la jove de Terrassa resident als Estats Units que va patir un accident greu que li va causar cremades greus a la cara i als ulls continua el seu procés de recuperació. L’egarenca va aconseguir recaptar amb una campanya a través del Gofundme més de 200 mil euros per poder sotmetre’s a les diferents intervencions i pagar l’estada a l’hospital.

Conscient que la gent ha dipositat en ella la confiança que els diners van a parar on es diu, la Marta aprofita les xarxes socials per anar penjant nova informació sobre el seu estat sempre que pot i té novetats. Aquesta setmana, ha tingut visita al metge i no ha estat massa agradable ja que les agulles i injeccions n’han estat les protagonistes.

La Marta explica en el seu post a Instagram – i ho il·lustra amb imatges i un vídeo només apta per a persones no aprehensives- que les injeccions de 1,5mg d’esteroides serveixen per ajudar a retardar la cicatrització i trencar les crostes produïdes per les cremades a la part interna de les parpelles. L’egarenca sabrà aquest divendres si la tornen a portar al quiròfan o no: “els meus ulls han tingut més regeneració de l’esperada. Volen veure com reaccionen sense les membranes i l’avenç que poden tenir només amb lentilles amniòtiques”, exposa.

La jove manifesta que “mai m’han agradat els hospitals; però ara, abans de cada visita, em sento com quan era petita i anàvem d’excursió amb el col·legi. Em fa tant vertigen com pujar el túnel del terror, però amb cada visita estic més a prop de sortir i veure el somriure dels meus pares”, sentencia.

(press see translation below for my American fellas) Hola bellos, esto es de la visita del lunes. ⚠️AVISO VÍDEO NO APTO PARA PERSONAS APRENSIVAS. Para los que os atreváis, os invito a que os deis otra vuelta en el túnel del terror, aunque ya os digo que no dolió tanto como pudiera parecer. Nunca he sido aprensiva a las agujas, pero cuando me dijeron que me iban a clavar 4 en los párpados inferiores y superiores, respectivamente, mi primer instinto fue salir corriendo de la sala aún en mis condiciones. Además, con mi esperpétinca imaginación de persona ciega, mientras el médico me explicaba el procedimiento que me iban a realizar, me lo imaginé sujetando una aguja de 6 metros; ahí ya me reí de mi propio chiste y me relajé. Los médicos ya me habían avisado de que en algún punto la parte interna de mis párpados empezaría a construir costra por las quemaduras que sufrí, y que llegado el momento decidiríamos cómo solucionarlo. Lo que veis en el vídeo son inyecciones de 1,5 mg de esteroides que van a ayudar a retrasar este proceso de cicatrización. Mañana viernes vuelvo a tener cita con el Doctor que todavía está decidiendo si me quiere llevar a quirófano o no. El motivo de esto es que mis ojos, que aún estando muy inestables todavía, han tenido más regeneración de la que se esperaban. Quieren ver cómo reaccionan mis ojos sin las membranas y el avance que puedan tener solo con las lentillas amnióticas. Como a mucha gente, nunca me han gustado los hospitales; pero ahora, antes de cada visita, me siento como cuando era pequeña y nos íbamos de excursión con el cole. Da tanto vértigo como subirse al túnel de terror, pero con cada visita estoy aún más cerca de salir fuera y ver la sonrisa de mis padres. Muchas gracias a todos los que os habéis involucrado, espero que tengáis un fin de semana maravilloso. Y por prescripción médica, no os olvidéis de sonreír una vez al día. Os quiero. Churupaca — No se vive feliz comiendo perdiz

A post shared by Marta Bustos Góngora (@stuntmanmarta) on

Comparteix

Icona de pantalla completa