Maria Jesús Comellas i Carbó (Terrassa, 1943) ha estat escollida com a Terrassenca de l’Any 2021, juntament amb Maria dels Àngels Busom i Olivella i Jordi Grau Martí. Vinculada a Terrassa tota la seva vida, ha estat reconeguda per la seva la tasca educativa i la seva trajectòria en la psicopedagogia. Porta 60 anys dedicats al món de l’Educació de manera ininterrompuda i amb perspectiva de continuïtat. Món Terrassa ha parlat amb ella per saber com se sent després de rebre el guardó i endinsar-nos amb més profunditat en la seva trajectòria.
Què sent després de ser escollida terrassenca de l’any?
Em sento molt honorada, i una mica sorpresa. Les meves accions han estat molt vinculades amb Terrassa des de fa anys, des que vaig crear l’escola Heura. Porto 60 anys de vida professional, ara en tinc 78, i vaig començar evidentment a Terrassa. Mol honorada per aquest reconeixement i molt contenta i il·lusionada que es reconegui l’educació, i en definitiva, la tasca educativa, que és el meu camp professional de tota la vida.
Què li va porta a endinsar-se en el món de l’educació?
Els meus pares m’explicaven que des que era ben petita ja explicava contes als meus cosins, podria ser que m’agradés des de ben petita la professió. A l’època, per les noies hi havia menys oportunitats que ara, i a casa meva van tenir clar que tenia dret a estudiar, encara que fóssim una família de treballadors i això impliqués un esforç important, però sabien que la carrera de mestra no deixava de ser una oportunitat per les noies, i a mi em va encantar la idea. A mi sempre m’ha agradat molt estar amb canalla, adolescents i família, i tractar el tema de com ajudar a créixer la canalla. Diguem-ne que es va anar construint tot de mica en mica.
També és doctora en Psicologia.
Quan era mestra m’agradava la meva feina, però volia aprofundir més. Vaig pensar que explicar el verd, el blau i el vermell tota la vida se’m faria una mica pesat i poc interessant, i vaig decidir continuar estudiant. Quan vaig ser a la universitat s’havia creat ja l’especialitat de Psicologia i em va cridar molt l’atenció. De fet, formo part de la segona promoció de Psicologia. Això sí, sempre he fet psicologia vinculada a l’educació, no clínica, ni conductisme, no psicoanàlisi… si l’enfocament no se centrava en canalla o educació, jo m’apartava. Jo volia anar de cara a les persones, fer un acompanyament. Mai m’he separat de l’educació. Recordo que a la meva classe venien tant psicòlegs com gent que volia fer pedagogia. I els psicòlegs em deien que era massa pedagògica i a les escoles em deien que era molt psicològica. Estava al mig. Va ser quan amb un grup de professorat de tot Espanya ens van reunir i l’any 1991 vam crear la titulació de psicopedagogia, que fins llavors no existia. Va ser llavors quan vaig dir “ara si que em reconcilio i trobo la meva identitat”, amb un peu a cada branca. I des de llavors que he anat fent docència en psicopedagogia i encara continuo treballant per les escoles, soc pensionista però no jubilada!
Vol seguir activa, no?
I tant. I ara tinc un conveni amb l’equip de govern de la UAB que firmarem amb la Universitat de Girona que durarà vuit anys, amb el compromís de renovar-lo vuit anys més. Vull dir que tinc corda encara. Quan en tingui 95 ja rumiaré si continuo o no. Porto 60 anys de vida professional ininterrompuda, i sobretot, inacabada.
De que se sent més orgullosa al llarg de tota la teva trajectòria? Hi ha algun fet o algun estudi en concret que vulgui remarcar?
Lluitar contra els estereotips. Per exemple, a una criatura que té dificultats ja se la mira malament. Ara tothom parla del bullying, i focalitzen el maltractador i la víctima. I no és així, és un grup, un lideratge adult. Hem de deixar d’etiquetar. És víctima del sistema. Ens agrada molt posar etiquetes i dir qui és el causant i la víctima. O un altre exemple seria el personal de neteja, és personal imprescindible i essencial -i s’ha vist amb la pandèmia- i els necessitem cada dia, i resulta que ho desprestigiem. També lluitar contra els estereotips vinculats a l’edat. Quan dic l’edat que tinc, em diuen que sóc molt empàtica amb l’edat, em diuen que l’amagui perquè així no es pensaran que ja no serveixo. En aquest cas, si es pensen que ja no serveixo, és el seu problema, el que hem de demostrar és que les imatges d’altres èpoques -La Castanyera o La Quaresma- eren fruit d’un moment, però que les coses canvien i les persones també. Lluito -sempre sent pacifista- per evitar aquests estereotips amb la canalla i les famílies, o aquells que volen abandonar. Aquest seria un altre problema, no pot ser que hi hagi tant abandonament escolar. És el sistema que ha de canviar i donar-lis el seu lloc per dret i per llei, i la gent que faci el que vulgui amb l’edat que tingui sense dir-lis que s’apartin del món.
Encara està present en algunes escoles de Terrassa. Com veu la situació dels infants i joves a les escoles de la ciutat?
Els veig molt atabalats. Penso que el sistema va tapant forats. Ara s’han fet uns documents per informar a les famílies del bullying, però perquè no parlem del lideratge de l’adult? Perquè no parlem del clima de l’aula? O de la dinàmica del grup? Si un infant està actuant d’una certa manera perquè té un trastorn, cal crear un bon clima, els companys i companyes de classe també son elements de joc i elements educatius. Si ens entenem, en reconeixem i ens respectem, podem tirar endavant. Cal entendre que no tothom va a la universitat, la formació professional no és per tontos, i no és veritat que l’escombriaire no serveix per res. Molta gent es queixa que les generacions a les escoles pugen malament, i ens mirem a les famílies i critiquem que protegeixen els fills, però és que la família no son professionals de l’aprenentatge. Perquè la família no fa la seva funció? Ensenyar fer truites, anar a comprar, triar la fruita, rentar i jugar. Aquesta és la funció de la família, aprendre a viure. No ensenyar al fill o filla el que li haurien d’ensenyar a l’escola. En aquest moment és quan l’escola deixa de ser un ascensor i una oportunitat per tothom. En aquest sentit penso que el sistema ens ha fallat. Així que no em puc apartar de l’educació perquè encara em queda molta feina. I que ara em donin aquest reconeixement és tot un honor de tota aquesta feina que estic fent i tota la tasca educativa.
Tenint en compte tota la seva llarga trajectòria. Creu que s’ha millorat o empitjorat aquesta situació a Terrassa?
Ha millorat. L’escola que vaig tenir jo i la que hi ha ara no té res a veure. Però l’escola d’abans tenia més clar què era la paraula i la tasca de l’educació, que no pas la d’ara. Ara volen ser tant innovadores i canviants que van atabalats. Sempre pensen en la selectivitat i en l’excel·lència. Jo quan escolto la paraula “excel·lència” ja plego, jo el que vull és escoltar la paraula “educació”, i si tots ens entenem i convivim, serà excel·lent. Però quan veig que hi ha canalla que va trista a l’escola, això em fa mal.
Què significa Terrassa per vostè?
És el meu lloc de pertinença. Jo em sento de Terrassa, és on vaig néixer i hi he passat tota la vida. No m’he mogut de lloc. M’agrada Terrassa, m’agrada la cultura que s’hi va gestionant, i m’agraden les iniciatives que s’hi porten. Està bé que s’agafin identitats, com la ciutat de la dansa, per exemple, i que s’hi facin coses, crec que és important. Alguna vegada pot ser que no hagi menjat a Terrassa, però dormit -a no ser que estigui en un congrés o per l’estranger- sempre he dormit a Terrassa. Terrassenca de tota la vida que diuen.
