Diu Mercè Rodoreda al pròleg de «La plaça del Diamant» que la seva obra és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense un gra de sentimentalisme. I això és el que ahir vam poder viure a la Sala Crespi amb una magnífica adaptació de Sergi Marcos i Marta Culí, una història d’amor, a voltes descarnada, i també de superació, d’esperança i de llibertat.
La Natàlia, la Colometa, ens narra la seva vida i són tres les actrius que li donen ànima i veu, en els diferents moments del seu trajecte vital: joventut, maduresa i vellesa: la Colometa jove, interpretada per Júlia Vinolo; la Colometa de mitjana edat, encarnada per Guillerma Faustino, mare de l’anterior; i la Colometa gran, a la que dona vida l’Assumpta Lorente.
Les tres actrius ens submergeixen en el text de Rodoreda, un text magnífic, sublim, inabastable, una de les més altes cimeres de la literatura catalana del segle XX, sense cap mena de dubte; i ens conviden a seguir-les en un recorregut, des del present i des del record, en una posada en escena personal i intimista on la música en directe, a càrrec de Pol Fernández i Pepita Vilassís, no deixa de ser un narrador més de la història, juntament amb les acurades projeccions que ens ofereixen proximitat i marc històric i, com no, amb les paraules de Rodoreda, que, tant fa quantes vegades les haguem sentides, sempre ens fan aflorar sentiments i emocions.
Aquest cronista, nascut al barri de Gràcia de Barcelona, on hi va viure més de trenta anys, ha tingut l’oportunitat de revisitar, gràcies a l’adaptació d’El Triangle, els escenaris de la seva infantesa, uns escenaris passats pel tamís del temps que ens fan reviure l’eufòria de la 2a República i la desolació de la postguerra.
Les paraules de Rodoreda estan meravellosament recreades per un trio d’actrius magnífiques, però permeteu-me destacar l’actuació d’una immensa Guillerma Faustino, que dona vida a la Colometa de mitjana edat i que ens ofereix una lliçó interpretativa de primer nivell. L’actriu dona vida a uns mots que s’enlairen al cel com els coloms que sóomnipresents a l’obra i sublima el text en una interpretació continguda, emocionant i, m’atreviria a dir que imprescindible per a qualsevol actriu novella que es vulgui consagrar al noble art de la interpretació, com a professional o com a amateur, l’art no en fa de distincions.
Cal felicitar també a Sergi Marcos per la seva direcció. Aconseguir trobar els tempos d’una obra no escrita per a teatre no és gens fàcil, i ell ho aconsegueix sobradament fent- nos anar endavant i endarrere amb mestria i bon fer. Un bon fer que es trasllada també a una escenografia on no hi sobra ni hi falta res, que ens ofereix diversos espais escènics: el balcó amb la roba estesa, la taula on veuen passar la vida la Natàlia i el Quim i, posteriorment la Natàlia i l’Antoni; la butaca on la Colometa gran reviu els seus records… I tot això, acompanyat, com hem dit abans, d’unes projeccions on podem veure diversos espais de la Vila de Gràcia durant la Guerra Civil i la postguerra, i un recull de fotografies de la Natàlia en moments determinants de la seva vida. En definitiva, un muntatge excel·lent, com excel·lent va ser la nota del públic, que dedicà una llarga ovació a la molt bona feina feta pels de Barcelona.
Crec, sincerament, que la revisió del nostre patrimoni cultural i de la nostra memòria és un deure ètic i històric, obres com la que ens ocupa, haurien de ser d’obligada representació als nostres instituts. Sobretot en uns instituts on cada cop és més difícil escoltar la llengua de Rodoreda, de Guimerà, de Pitarra, de Segarra, de Capmany, de Benet i Jornet, de Belbel… la pròpia d’aquest país que, sovint, es dona l’esquena a ell mateix.
En aquest sentit, i recordant que el proper 27 de març serà el Dia Mundial del Teatre, Ester Batlló, de la Comissió Organitzadora del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre, ens va llegir ahir, abans de començar l’obra, el Manifest del Dia Mundial del Teatre de la Coordinadora de Catalunya Central de la Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya, que enguany ha escrit Ramon Prat de l’Agrupació Teatral Marià Font de Ripoll.
Subscric, fil per randa, aquestes paraules del Manifest:
«El teatre amateur, tant en temps difícils com de bonança, ha contribuït eficaçment a salvaguardar, preservar i enaltir la nostra sovint malmesa llengua. I ara que els vents tornen a bufar adversos segur que hi serem. Estimem el teatre perquè a tota hora, cada dia, les vides de les persones teixeixen històries que ens evoquen a explicar-les, apassionadament, davant d’un altre. Aquesta dèria mil·lenària de reviure, imaginar o imitar moments, crear personatges, espais, sentiments… Fer-los créixer i retornar-los, no té explicació. El verí del teatre quan ens entra a les venes ens sotmet irremissiblement i ens torna addictes, forassenyats, amateurs, però no en el sentit d’aficionats sinó plens d’amor incondicional a allò que ens agrada i ens apassiona».
Plens d’amor incondicional al teatre i feliçment enverinats estan, salta a la vista, els membres de la Comissió Organitzadora del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre, que ens ha regalat una programació de luxe per celebrar la 50a edició del certamen de teatre amateur degà de Catalunya. Amb aquest entusiasme, crec que podem donar per segures 50 edicions més. Moltes gràcies a totes les persones que han fet possible que els dissabtes i diumenges, i fins i tot algun divendres, dels darrers dos mesos, la Sala Crespi del Casal de Sant Pere alcés el teló. Gràcies per la vostra generositat, pels vostres esforços i per haver-nos fet gaudir tant.
El 20 d’abril, serà la Gala de Lliurament de Premis, una gala teatralitzada que enguany torna a la Sala Crespi i que, com no, arribarà carregada de sorpreses. Serà el moment de reconèixer l’excel·lent feina de totes i cadascuna de les companyies que han compartit el seu art amb tots nosaltres. Gràcies per tant i VISCA EL TEATRE!!!
