!--akiadsense-->
Durant un matí, Josep Rull (Terrassa, Vallès Occidental, 1968) va exercir com a ministre de la nova República Catalana. Va ser l’únic. El vam veure assegut al seu despatx, amb la portada d’una aventura de Tintín al punt de fuga de la fotografia. Rull és un idealista que es va instal·lar en la gestió per acabar, finalment, passant per la presó. Un itinerari molt infreqüent que només és compatible amb algú que té per objectiu la Lluna. Josep Rull ha tornat amb alguna lliçó apresa i, sobretot, molta determinació.
La darrera foto en actiu del Govern legítim la va protagonitzar vostè al seu despatx de conseller era el 30 d’octubre al matí, llegint el Punt AVUI i treballant. Què passava en aquell moment i què va passar immediatament després?
Jo em vaig comprometre a tornar al despatx després del 27 d’octubre i ho vaig fer. Em vaig reunir amb gent del meu equip i vam parlar per veure com enfocàvem els diversos escenaris, i després van venir els Mossos d’Esquadra a identificar les persones que ens trobàvem al departament de Territori, però no ens van dir que marxéssim. Després vaig marxar perquè tenia una reunió al partit, i no vaig pas recollir les meves coses, i posteriorment van arribar un seguit de reunions que necessàriament havíem de fer fora tots els consellers. Com ens coordinàvem, qui es quedava aquí i qui marxava i en quins termes ho fèiem.
Què va passar el cap de setmana del 28 i 29 d’octubre, després que el Parlament proclamés la República?
Això ho explicarem quan hagi passat tot. Però ara em permetran que sigui discret i prudent.
Conseller, en el moment de la foto d’El Punt AVUI, era conscient que l’escena següent seria una part del Govern a l’exili i una part a Catalunya?
Sí, aquesta fotografia s’anava esbossant, i teníem clar que una part del Govern es preservaria fora del país i una altra part del Govern que estaríem aquí perquè la gent ens pogués veure i tocar. Ho vam acordar, estava molt coordinat qui hi havia en una banda i en una altra, i el repartiment va respondre a criteris d’oportunitat i també a criteris personals.
Per quina raó el conseller de Territori i Sostenibilitat es va quedar a Catalunya, assumint el risc d’ingressar immediatament a la presó?
L’exili és molt dur, i una de les raons personals per les quals vaig decidir quedar-me sota risc d’anar a la presó és personal. La meva mare és molt gran, i si marxava a l’exili, era molt difícil que la pogués tornar a veure, mentre que si em trobava a la presó, potser podria veure-la per raons humanitàries. A més, com a conseller tenia una agenda amb més actes programats que no pas la resta. Després, els consellers que vam decidir quedar-nos a Catalunya, vam acordar conjuntament comparèixer davant de l’Audiència Nacional espanyola amb normalitat. Havíem de donar la cara, tot i el risc elevadíssim que passés el que va passar, que ens ingressessin a presó, perquè els ‘Jordis’, amb delictes molt menys greus havien estat empresonats.
Va ser una decisió correcta, vist en perspectiva?
Jo crec que sí, com a mínim per part meva, me’n sento molt convençut. I tornaria a prendre la mateixa decisió. El que també tinc molt clar és que va ser una decisió encertada del president Puigdemont marxar a Bèlgica. En la primera conversa que vam tenir tot just sortir de la presó li ho vaig dir: ‘President, la institució de la presidència de la Generalitat s’ha de preservar, i ja no a Carles Puigdemont sinó al president de Catalunya, no el poden sotmetre a la ignomínia i la vexació a què ens van sotmetre a nosaltres’. Ens van voler humiliar, amb les manilles i el calabós.
Conseller, el retorn del president legítim tampoc no és fàcil, malgrat que el president hagi dit que si les urnes el legitimen, correrà el risc de tornar per ser investit i ser detingut.
No és gens fàcil, i certament té molts riscos, el seu retorn. Guanyar a les urnes és condició necessària però no suficient.
Guanyar a les urnes vol dir que guanyi la llista del president, o que l’independentisme sumi?
Les dues coses. Si guanya el president, això ens reforça molt internament i internacionalment, perquè ha estat el rostre visible i és la peça que visualitza el retorn a la normalitat institucional, i evidentment, si guanya el sobiranisme, vol dir que hi ha un aval democràtic. Si no es guanya, aleshores el 155 continua amb tota rotunditat.
Els consellers que han abandonat la presó podrien prendre possessió en un nou Govern, però estan pendents de judici i vigilats ideològicament. Quin marge real tenen vostès?
Efectivament, no som lliures. Molta gent que ens troba ens diu que el pas per la presó ha estat una experiència dura però que recordarem tota la vida… sí, però jo haig d’anar al jutjat cada setmana, no puc sortir del territori de l’Estat i tinc restringida la llibertat d’expressió. Perquè ja no és què podem dir i què no, sinó què es pot interpretar que diem quan diem alguna cosa. Ens poden tornar a enviar a la presó no per fets concrets, sinó per percepcions sobre elements concrets. Per tant, quan fem entrevistes no podem dir determinades coses. Quan es diu que hem protagonitzat actes violents i s’ha interpretat que hem promogut la violència, ja no són els fets sinó la interpretació. I recordem que hem d’anar a judici i que se’ns imputa un delicte que comporta penes de 30 anys.
Com si fossin assassins.
És d’una severitat extrema. Una de les coses que parlàvem amb els reclusos era aquesta desproporció. “Cuánto os piden que paguéis?”, ens preguntaven. I quedaven al·lucinats amb les penes.
