Permeteu-me una crítica breu i immediata. “El Regreso de Ulises” m’ha encantat i apassionat, no obstant, acostuma, en l’art contemporani, a haver-hi sempre un “però”.
Conjunturalment, els continguts de literatura cinema i teatre semblen arribar avui i sempre amb forma de tendència: després de ‘L’infinit en un junc’ d’Irene Vallejo, la futura ‘The Odyssey’ (R. U. / E. U. A., 2026) de Christopher Nolan i d’altres mirades recents, ‘El Regreso de Ulises’ s’inscriu en aquesta onada de “retorn” al mite clàssic. Pasolini recrea l’’Odissea’ d’Homer, peça clau de la història de la humanitat i de l’antiga Grècia.
Amb ‘The Return’ (Itàlia, 2025), Uberto Pasolini s’endinsa en un dels mites fundacionals de la cultura occidental: el retorn d’Ulisses a Ítaca. La pel·lícula, estrenada en versió doblada al castellà (per això el títol en castellà) i també en VOSE, proposa una revisió íntima i continguda del mega clàssic, allunyada de l’espectacle de masses i més propera al drama històric d’atmosfera fosca. El plantejament és d’un atractiu descomunal, a priori.
Una obra irregular però que val la pena veure
El film compta amb un repartiment encapçalat per Ralph Fiennes, Juliette Binoche i Charlie Plummer. És precisament Fiennes qui aconsegueix elevar la proposta: la seva interpretació, austera i carregada de matisos, fa vibrar l’espectador -també el nu integral que exhibeix- i converteix el seu Ulisses en una figura tràgica d’una densitat excepcional. “Però” número 1: en canvi, la resta del repartiment es mou en un registre molt més discret, quedant inevitablement eclipsat.
“Però” número 2: Un altre dels punts febles és la direcció artística; els vestuaris i, sobretot, els calçats, mostren anacronismes que trenquen la versemblança i distreuen de la força del relat. Tot i això, la mirada de Pasolini aconsegueix donar al conjunt un to sobri i reflexiu, amb escenaris exteriors evocadors i preciosos, que subratlla la vigència del mite en un moment en què les arts tornen la vista cap a les arrels de la cultura clàssica.
El ‘Regreso de Ulises’ és, en definitiva, una obra irregular, amb encerts brillants i mancances evidents, però que val la pena veure només per les meravelloses interpretacions de Binoche i, especialment, de Fiennes, i pel seu esforç de rellegir Homer des del present.
Jordi Flores, exregidor de Cultura, Imatge, Comunicació i Premsa de l’Ajuntament de Terrassa
