El 15 de juny, la diòcesi celebra 20 anys, i ho fa amb una Missa solemne a la Catedral, a les 11 del matí. La diòcesi va ser erigida pel papa Sant Joan Pau II el 15 de juny de 2004. Salvador era secretari general i Canceller de l’Arquebisbat de Barcelona, i li va tocar llegir públicament el comunicat de la creació, al costat del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, aleshores, Ricard Maria Carles.
Salvador Cristau, ara bisbe de Terrassa, va tenir un paper important aquells dies. Què recorda? Com ho recorda? Com ho va viure? Quina és la intrahistòria de la creació? Quan va saber que és creava? I què va pensar llavors? S’imaginava que un dia en seria el bisbe?
Sí, a mi em va tocar fer la lectura del document de la Santa Seu comunicant que es creaven tres diòcesis noves i els noms de cadascuna, la catedral i el bisbe. Això va ser exactament el 15 de juny del 2004, a l’Arquebisbat de Barcelona. Bé, jo estava de secretari general i hi havia relació, com a secretari general, amb tota la diòcesi. Però clar, tota la diòcesi, del que és ara Terrassa, Sant Feliu, Barcelona. Va ser una sorpresa, certament. Jo no sabia res fins al dia abans, perquè jo treballava de secretari general i canceller, i el dia abans em va cridar el senyor Cardona, Ricard Maria Carles, i em va dir que pugés un moment, i vaig anar al seu despatx: “Mira, hem rebut això de la Santa Seu, i demà es fa públic. No ho diguis a ningú, perquè fins demà no es pot dir, però et tocarà a tu llegir-ho i fer la comunicació.
Feia un temps que se n’anava parlant.
Jo recordo que feia 5 o 6 mesos que ja la cosa s’estava parlant. En realitat, se n’havia parlat feia anys. Però és clar, no saps com acabarà, perquès rumors només són això.
Sobre el nom, va haver-hi algun dubte?
No, és que ve donat per la Santa Seu. O sigui, que no pots escollir, no és pas que et preguntin què posarem o deixarem de posar. Jo suposo que van escollir aquest nom i aquest lloc, Terrassa, per la ciutat i perquè aquí hi havia hagut un bisbat des del segle V fins al VIII, més o menys. I també pel fet de l’existència del Sant Esperit, perquè és una església que té dignitat per ser catedral. Jo entenc que això va ser el que va fer que es posés la diòcesi aquí.
La relació llavors de Salvador Cristau amb Terrassa era poca, no?
Molt poca, sí.
Feia falta o no feia falta, aquesta divisió?
Jo penso que tot és relatiu, però feia falta, jo crec que sí. Era una diòcesi Barcelona molt gran, i la tendència de la Santa Seu és fer-les més petites. Això va passar a Madrid, a París, a Bogotà… És veritat que altres no. A Milà, per exemple, no ho han fet,
Per quina raó?
Per fer més propera la figura i la persona del bisbe, tant als mossens com a la gent. Es fa això de dividir, però hi ha qui diu que en realitat és multiplicar, perquè on hi havia una diòcesi ara n’hi ha tres.
Tornem una mixa enrere en el temps. Salvador Cristau pensava, quan va llegir el document del Papa, que anys més tard en seria el bisbe?
De cap de les maneres. Jo feia la meva feina. Es va anomenar Josep Àngel, un bisbe molt jove. I, per tant, ningú mirava el futur. I tampoc que se l’endurien a Sevilla. No m’havia passat mai pel cap. Ni pensar potser algun dia em tocarà a mi. Francament, no. Jo pensava, més aviat: em faré gran, em retiraré… i me n’aniré a una parròquia a ajudar.
Deixi’m preguntar el que molta gent es qüestió: Què fa un bisbat aquí? Per a què serveix? Què m’aporta? I si soc ateu?
A tothom aporta, sigui creien, agnòstic o ateu. El tema de la proximitat. Es pensi com es pensi, el bisbe de Terrassa és una figura que està aquí al costat, no al barri vell de Barcelona. Se’l pot trobar pel carrer o en una festa de barri. Cert que pels catòlics és més important encara. Tenir un bisbat és com una descentralització, i els creients tenen tots els serveis molt més a prop. L’atenció és molt millor.
De cara al futur, què ha d’aportar el bisbe a Terrassa?
Això sí que és un misteri. El que jo voldria és que aportés més presència de Déu en el món, i vol dir en les persones. O que es fessin passes per creure més en ell.
Una mica complicat en ple segle XXI i en el món el que vivim, no troba?
Sí, sí. Perquè hi ha cada cop més ateisme i més agnosticisme. Hi ha confusió, perquè la gent de vegades necessita creure, però ho fa en altres coses i no en l’Església.
Per quina raó creu que passa?
Deu ser per molts factors, però un és el materialisme. Vivim molt mirant avall. Jo alguna vegada ho he escrit. Anem massa amb els ulls mirant a terra, la qual cosa vol dir mirant els nostres interessos, els nostres problemes… Però de tant en tant, aixecar els ulls i mirar al cel, a part de contemplar-lo, que és bonic, té un sentit també simbòlic, de mirar més enllà del que estic veient davant meu. I això avui dia no es fa. Ens mirem molt a nosaltres mateixos, estem molt tancats a nosaltres mateixos…
A viure el moment?
A viure el moment, efectivament. Els interessos són molt individualistes. Som en una societat que hi tendeix i l’afavoreix l’individualisme. La manca de fe també influeix. No es valora.
En el si de l’Església també hi ha un problema intern que és la manca de vocacions religioses, la qual cosa dificulta cobrir totes les parròquies. És realment així?
En part, hi ha una sèrie de factors sociològics i filosòfics, gairebé antropològics fins i tot diria. Les famílies tenen menys fills. No només hi ha menys vocacions, sinó que hi ha menys de tot una mica. I menys compromís amb les institucions, fins i tot les cíviques. Costa molt el concepte del compromís. Cometre’s per un temps, sí. Però el compromís definitiu per tota la vida… Després hi ha un altre factor, la falta de fe. Si les famílies no en tenen, doncs és molt difícil que els fills surtin en vocació, perquè no han nascut ja en aquest clima, en aquest ambient.
Les entitats cíviques de Terrassa sí que funcionen…
Sí, és espectacular. Hi ha milers de persones que treballen en entitats cíviques per amor a l’art, però repeteixo, és temporal, no per sempre.
Cada cop hi ha més ateus. Considera que els avenços de la tècnica en tenen bona part de culpa?
Ateus del tot, purs, jo crec que no existeixen. Conec un professor de l’Autònoma, de matemàtiques, que és creient. Aquest home està especialitzat en la matemàtica de l’univers.
Llavors ell diu: “Clar, pensar que tota aquesta harmonia ha sorgit perquè sí. I que quan explica el Big Bang i tot el que va suposar, i ha suposat durant milions i milions d’anys, i que l’univers continua expandint-se… Tot això, casual?”
Tornem a qüestions més terrenals, o no. Quin paper juga l’Església a la societat terrassenca?
Històricament, té una presència, des del primer bisbat del 450, que ha configurat d’alguna manera, no dic del tot, la societat terrassenca. Des que va arribar el primer cristià aquí, que havia de ser abans del segle V. Segles de presència al territori han deixat una forma de fer, uns valors, una idiosincràsia.
Hi ha visions sobre l’Església com quelcom del passat, anacrònic. Com rebatria aquestes opinions?
Que pot ser que a l’església hi hagi formes, aspectes formals, externs, que siguin els que correspondria al moment present. Però que l’església, des de fa uns 40 anys, des del Concili Vaticà II, ha anat fent un esforç d’adaptació. Pensem que és una institució de dos mil anys. I sobreviu i bé. I els canvis són lents. Ara bé, el contingut, no és anacrònic ni desfasat, perquè és el que ens ensenya l’Evangeli, el que fa referència a l’ésser humà, en totes les seves dimensions, des de la dignitat de la persona fins a la forma de conviure entre nosaltres. Perquè el missatge de Jesús, en definitiva, acaba dient que ens hem d’estimar com ell ens estima.
Bisbe de Terrassa, fins quan?
Quan compleixi 75 anys, que serà d’aquí a un any, hauré de presentar la renúncia, però això no vol dir que s’accepti o que no continuï.
Però què voldria?
Jo estic disposat pel que calgui. Mentre pugui, tingui, capacitat, salut i ànims, i força, estic disponible pel que es cregui més adient. El dia que em jubili sí, que m’agradaria col·laborar en alguna parròquia. No sé com, ni quan, ni on, però ajudar en algun lloc. No em veig tancat a casa.
