Artur Montcal és terrassenc de l’any 2022. Nascut el 1955 a Terrassa, des de ben petit ha estat molt vinculat a la cultura popular de la ciutat. Va ser mestre de Primària i Secundària a Terrassa i Ullastrell -on va viure els inicis de la renovació pedegògica i de la immersió lingüística- i és soci del Centre Excursionista de Terrassa, membre del Grup “Ball de Serrallonga” i un dels fundadors i membre dels Minyons de Terrassa. Es pot dir que els seus valors són els que també representen els Minyons. Té un tarannà engrescador, conciliador, i encoratjador.
Què sent després de ser escollit terrassenc de l’any?
És una mica xocant perquè el motiu que m’han anomenat és perquè m’he bellugat per Terrassa amb esperit inquiet. Sobretot, per la vinculació amb la cultura popular. Entre la gent que m’ha escollit, noto que hi ha una estima i una il·lusió perquè accepti el reconeixement, i ho he acceptat amb alegria i molt content.
Què el va portar a endinsar-se en el món de la cultura popular?
Ve de quan tenia 4 anys. A l’escola no pensaven amb la canalla, era rígida i seriosa, fins un cert punt autoritària, i ho vivíem com podíem. Les cares que fèiem nosaltres no son com les dels infants d’ara, hi anàvem de mala gana per aprendre “mi mama me mima”. A més no era la meva llengua. A l’arribar a casa jo deia als meus pares que la gent parlava estrany, perquè parlaven en castellà, i jo no l’havia sentit mai. Davant d’aquest ambient, un amic i jo vam decidir fer pallassos a l’hora del pati per animar la classe. Fèiem un show improvisat que representava pallassos d’abans. Anava bé, perquè la classe en aquell moment revifava. D’allà vaig anar empalmant amb diverses escoles amb aquest tarannà.
A partir d’aquesta anècdota dels pallassos, ja vaig anar seguint amb “lios” diversos, sempre amb la idea que rigués tothom. La idea era “liar-la”, però que tothom s’hi apuntés, que ningú quedés despenjat, incloure tothom, fins i tot el mestre. Fer un bon show i aconseguir una rialla col·lectiva. Va anar evolucionant i vaig veure clar que era un camí molt vàlid de relació humana. Un cop mort el dictador Franco, va ser un alliberament, i la gent de la nostra quinta vam començar a escampar-nos i fer coses. Teatre, música, cultura popular… Sense dir-nos res, espontàniament, tots vam créixer i alliberar-nos, ens vam disparar. En el meu cas em vaig ficar amb Minyons, però cadascú va triar el camí amb el que es sentia mes còmode. Veníem d’una època grisa, i ens vam alliberar.
I precisament és un dels fundadors de Minyons.
Érem molta gent amb ganes de fer coses. Amb uns amics vinculats al centre excursionista se-n’s va ocórrer fer castells ‘falcons’, un altre tipus de figures, per celebrar l’aniversari d’una secció infantil del centre excursionista. En aquell moment vam fer petites construccions i ens va agradar. Vam dir “fem-ho en serio, som-hi”, i vam començar fer castells. El 14 de juliol de 1979 vam decidir engegar, vam fer la primera actuació amb castells de 5 pisos. És un orgull, perquè no tothom pot dir que ha fet el 4 de 5 o el 3 de 5, i jo tinc la satisfacció d’haver fet el 4 de 10 i el 4 de 5, a més dels castells que hi ha al mig. Començar des de baix i arribar a dalt et dona una possibilitat d’estrena increïble.
“No tothom pot dir que ha fet el 4 de 5 o el 3 de 5, i tinc la satisfacció d’haver fet el 4 de 10 i el 4 de 5”
Què és Minyons per vostè?
És una activitat de cultura popular molt inclusiva. Per fer castells no necessites res, només una faixa castellera que serveixi d’esglaó pels que pugen, i fins i tot podries passar de la camisa i els pantalons. He fet tallers amb canalla i per gent gran, i ràpidament han descobert que els castells els pot fer tothom. Amb gent molt gran hem arribat a fer una construcció de dos pisos, i un pilar de dos també té la seva emoció. T’ho diu un minyó que un dia espera fer el pilar de 9. Però el pilar de 2 ja té alguna cosa, ja és alguna cosa. Això evoluciona i arribes a nivells molt alts. Però fonamentalment és el treball en equip que obre les portes a tothom. Qualsevol persona pot fer castells. És un punt de trobada oberta, generosa, que viu l’emoció de compartir un sentiment que simplement té el goig de gaudir d’un aspecte estètic. Perquè, què hi fa un castell allà al mig? És fer i desfer. Si fos un castell de pedra al mig de la plaça Vella tindríem un problema.
“Qualsevol persona pot fer castells”
Va ser professor i director d’escola, i ha viscut l’inici de la immersió lingüística. Com veu la situació de l’escola i el català actualment?
En aquest poble sempre haurem de treballar-ho. Som una comunitat mitjana al mig de dos estats que son impresentables. Espanya i França no ens respecten els drets com a poble, d’una forma impresentable i lamentable. Diria molts adjectius que no quedarien bé. En la meva generació despertàvem d’una nit negra del franquisme i varem poder portar el català a l’escola. Els mestres d’aquell moment ja vam engegar el català quan no teníem el permís legal. Un dia ens va arribar un paper a l’escola que deia que ja podíem fer les classes en català a 1r d’EGB, i l’any següent a 2n i després 3r, i 4t… Doncs quan va arribar el paper, nosaltres ja ho havíem buscat tot per tots els cursos. És a dir, el que havíem de fer en 8 anys, nosaltres ja ho teníem fet. No ens havien donat el permís però ja ho fèiem. Ara estem passant un mal moment, però no és una casualitat, aquí hi ha un rerefons polític que ens vol eliminar com a poble. És absurd que hi hagi gent que digui que el castellà està en perill. Les meves filles han anat ha una escola d’immersió lingüística, i el castellà jo no sé ni on l’has après, però el parlen, l’entenen, el llegeixen i l’escriuen perfectament, i no sé on ho han après. Que no s’atabali aquesta gent, perquè està garantit.
També és amant de l’esport i la natura.
És un altre dels encants que tinc. La natura amb aspecte esportiu, d’una manera molt diversa. Pujar i caminar muntanyes és fantàstic. Normalment veiem un cim i pugem amunt, ara de més gran em dedico a la part de baix. Jo anava a Sant Maurici i em conec els cims, però no havia visitat mai la part de baix, i ara visito la part de baix, ara he canviat la panoràmica. M’agrada tot de la muntanya. L’excursionisme té unes possibilitats immenses. Anar a la muntanya i fer un cim és molt interessant, però per mi la sensació comença a la nit, fent bivac al peu de la muntanya, si pot ser sense tenda, perquè puguis veure les estrelles. Aquella nit ja estàs testant la frescor el silenci, l’encant. No és només pujar, és viure-la.
És bo conéixer la muntanya, la natura i el que l’envolta. També li hem de donar una amplitud, perquè un cim normalment va lligat amb un poble. Aquí hi ha moltes coses que ens vinculem a la muntanya, no només el paisatge. Per exemple, tot poble del Pirineu te el seu cim, i se’l fa seu.
De què se sent més orgullós al llarg de la seva trajectòria?
Que s’ha començat sense res i hem arribat a un molt bon nivell de qualitat de cultura popular. Tenim gegants, caps grossos… i els tenim amb qualitat i quantitat. Per exemple, quan era petit a Terrassa no hi havia dracs, havien desaparegut. Però amb un campament del centre excursionista vam fabricar un drac fet amb cartrons dels ous i troncs. I durant dos anys i tres va ser el drac de Terrassa, el que passa que un any es va animar molt en un correfoc i es va incendiar, perquè era de paper. Després el vam recuperar.
No només és la quantitat, sinó que li hem donat qualitat. Ara som més d’una trentena d’entitats que formem part de la coordinadora. Aquestes 36 entitats, a darrera hi ha molta gent, no només els que viuen l’activitat, també familiars, amics… Així que podem dir que mou un gruix que podíem considerar de 10.000 persones vinculats directe o indirectament. Notes que la ciutat hi ha alguna cosa que fa festa, que vincula, i això és el que ens dona un què als humans. Si ens agrupem i fem alguna cosa, dona mes sentit.
“S’ha començat sense res i hem arribat a un molt bon nivell de qualitat de cultura popular”
Augura un bon futur a la cultura popular?
Sí. Com tot, té les seves pujades i baixades. Lògicament, l’entorn i l’època que ens envolta afecta. Per exemple, els gegants els podríem fer arribar a fer tecnològicament més grans i espectaculars, i amb màquines, i moure’s digitalment, però allò es desvincula del poble, li falta el caliu. Potser trobaràs una població que fa castells molt petits, però son els seus castells, i vibra la gent, son els seus, els hi ha costat un esforç. La cultura popular no només és la qualitat i quantitat, sinó la gent que l’envolta. Una cosa que tu construeixis té un altre nivell, tu t’impliques, no t’ho regalen.
Potser de 2 de 9 n’hem fet un centenar, ara sortosament ja no ho contem, i els 9 son una figura important. Però la gent ho ve a veure. És la emoció. És compartir aquell moment. Saps que aquell moment és irrepetible.
Què significa Terrassa per vostè?
Terrassa és molt important per mi, és la ciutat on he viscut. Abans, era tan lamentable i trista… quan era petit no recordo gronxadors, en van instal·lar un parell a la zona del passeig quan tenia 10 anys, i una zona infantil al parc de Sant Jordi, les voreres eres totes estretes, fabricades engegades, molt soroll… Centres cívics i culturals no n’hi havien. I passava el mateix amb el català i l’ensenyament. El franquisme ens va deixar una ciutat de pena, tinc entès que estava catalogada la pitjor del món, considerada com un model a no seguir. I va anar canviant, i més amb l’esclat de la cultura popular.
