!--akiadsense-->
Jordi Turull ha estat traslladat a la infermeria de Lledoners. Ja fa gairebé dues setmanes que alguns presos polítics estan en vaga de fam. Joaquim Forn i Josep Rull des del dia 4 de desembre, però Turull i Jordi Sànchez des del primer de mes. La seva portaveu, Pilar Calvo, anunciava dilluns passat que tot i que la situació física d’aquests presos era “bona en línies generals”, ja havien començat a patir les primeres conseqüències: insomni i pèrdua de pes.
Aquesta és una de les primeres fases d’algú que no ingereix cap aliment durant molts dies. No obstant, si la vaga de fam continua hi ha la possibilitat que encara tinguin més problemes, i que fins i tot pateixin “conseqüències irreversibles”. Així ho explica a El Món Josep Terés, portaveu de la comissió que ha creat el Col·legi de Metges de Barcelona per tal de fer un seguiment a la vaga que duen a terme aquests quatre presos. Afirma que una vaga de fam pot arribar a tenir “afectacions cerebrals” que provoquin una disminució de l’activitat cognitiva, o pot afectar diversos òrgans de l’organisme, arribant a provocar una “insuficiència renal” o una “atrofia muscular”, entre d’altres coses.
Pilar Calvo, la portaveu d’aquests presos, afirma en declaracions a aquest diari que tot i que “tenen una sensació de cansament”, encara estan “mentalment bé” i mantenen contacte amb els seus advocats per preparar les seves defenses. No obstant, “això pot variar en qualsevol moment”, afirma.
!--akiadsense-->
Els 60 dies
Si es fa una mitjana del nombre de dies que han arribat a sobreviure aquelles persones que han dut la seva vaga de fam fins la mort, la xifra oscil·la al voltant dels 60 dies. Així ho afirma Terés, que insisteix, però, que “tot depèn de cada organisme” i que aquesta xifra respon més aviat a una “probabilitat” que no pas a una “certesa”. Un exemple d’això és que només Turull, i no Sànchez que fa els mateixos dies que no menja, hagi estat traslladat a l’infermeria. “Hi ha algun cas d’algú que hagi arribat als 80 dies”, apunta, tot i que recalca que és a partir dels 40-45 dies que el cos entra en una fase perillosa.
Aquest mateix dijous, de fet, ha mort l’activista polític iranià Vahid Sayadi Nasiri després de passar exactament 60 dies en vaga de fam. L’acusaven d’insultar el líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei. Va iniciar la protesta perquè estava tancant al mateix centre que els delinqüents comuns.
Preguntat per si hi ha algun d’aquests quatre presos polítics que tingui alguna característica que pugui complicar la vaga, Terés afirma que no en té constància. Assegura, però, que si aquest fos el cas, els presos ja haurien estat avisats. “Un sempre pensa que una persona que fa vaga de fam no vol morir, i que la fa precisament per revertir quelcom; i llavors deixar-la de fer”, explica.
Alimentació forçada
Aquesta mitjana de 60 dies concorda amb els 63 que l’exmembre d’ETA Iñaki de Juana Chaos va passar sense menjar. A ell, però, el van començar a alimentar forçosament quan la seva vida corria perill. Terés afirma de manera rotunda que els metges no poden fer això. Argumenta que es deuen a un codi deontològic, i posa un exemple: “Els testimonis de Jehovà es neguen a rebre transfusions de sang, i el que no fa el metge és administrar-li en contra de la seva voluntat”. “Els presos han d’estar plenament informats d’aquest tipus de qüestions”, diu.
Així de contundent també es mostra Calvo, que reitera que aquests presos només poden ser alimentats si ells estan d’acord. De fet, cita la Declaració de Malta sobre les vagues de fam que es va aprovar l’octubre de 2017, que afirma taxativament que “l’alimentació forçosa mai no és èticament acceptable”.
!--akiadsense-->
És important remarcar que la tasca del Col·legi de Metges de Barcelona és la de “donar suport i empara” als metges que cuiden els presos polítics catalans des de la presó o en un hospital, en cas que fes falta traslladar-los per alguna complicació de la vaga de fam. “És perquè sentin suport institucional”, afegeix Terés. “És important que el Col·legi doni empara a uns metges que es poden trobar en situacions difícils, amb pressions i que hagin de prendre decisions”, afirma.
Altres casos
Hi ha hagut moltes vagues de fam al llarg de la història; i també vaguistes que n’han fet més d’una. No obstant, n’hi ha de singulars. Bé perquè s’han produït al nostre territori o bé perquè han tingut un gran ressò internacional i han esdevingut fets històrics importants. El cas més recent de vaga de fam als Països Catalans -descartant la que actualment duen a terme els presos polítics- és la de Jaume Sastre, docent mallorquí que l’any 2014 va passar 41 dies sense menjar per protestar contra la política educativa del PP.
El cas de Sastre té una curiositat, i és que l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez li va preguntar l’any 2015 com havia dut a terme la vaga de fam. El docent explicava l’1 de desembre al FAQS que, al seu entendre, la vaga de fam “és un acte de sobirania”, i alhora reconeixia que “les relacions internacionals es van plantejar tard”.
!--akiadsense-->
L’altre cas més sonat d’una vaga de fam a Catalunya és el de Lluís Maria Xirinacs. L’any 1973 va estar 42 dies sense menjar per tal de demanar l’amnistia als presos polítics del franquisme. En una entrevista a TV3 l’any 1990 explicava que l’experiència havia estat molt dura: “Cada dia era un martiri i pensava que plegaria l’endemà”.
També hi ha dues altres persones que han protagonitzat vagues de fam i s’han convertit en les més sonades la història. Per una banda, hi ha les que va dur a terme Mahatma Gandhi: un total de 17. La més llarga, però, va ser una que va durar 24 dies. La seva intenció era aconseguir la independència de l’Índia. I si n’hi ha una que és la més sonada, probablement pel seu final tràgic, és la que van protagonitzar presoners de l’IRA l’any 1981. Aquesta vaga porta un nom propi i és el de Bobby Sands, primer pres a iniciar la vaga i primer en morir per inanició.
!--akiadsense-->
En aquest cas van ser un total de 23 persones les que van dur a terme la vaga. 10 vaguistes van acabar perdent la vida. Bobby Sands va morir després de passar 66 dies sense menjar. La seva intenció era que el govern britànic li atorgués l’estatus de ‘pres polític’. Margaret Thatcher, de ferro, s’hi va negar.
