Senyores i senyors, el Pregó està a punt de començar, preguem que apaguin els seus mòbils, connectin els audiòfons i aguditzin l’oïda, perquè aquí han vingut a escoltar, no a petar la xerrada amb el que tenen al costat, insisteixo, a escoltar! El Pregó durarà fins que s’acabi, si és curt o és llarg és cosa meva. Si us avorreix podeu dormir, aquest any esteu ben asseguts. El que no faré ni diré al pregó: No faré cap striptease! Amb la barana només se’m veu de cintura en amunt. No exhibiré cap cony ni tita de plàstic. Avui això no bé al cas! Que quedi clar el que no diré: Polítics, el Saló de Plens no és el pati de l’escola! No a tots els terrassencs els agrada el jazz, els castells ni l’hoquei! La Masia Freixa cansa, surt fins i tot a la sopa! Sant Joan és a l’estiu! I es tiren petards! Una cavalcada és fa amb cavalls! Una orgia es fa presencialment! Els cartells de Festa Major han de tenir alguna cosa més que un bon disseny! I per la Festa Major i el Carnestoltes es posa la música alta perquè ho senti tothom! Potser que anem buscant alternatives als “tòpics de sempre”! És el que té ser un “agitador cultural”!
Ara sí, el Pregó
Bon vespre a totes i a tots.
Abans de res faig pregona la il·lusió i el plaer que em va fer que l’alcalde Jordi Ballart i el seu equip de govern em proposessin iniciar la nostra festa major. Una ocasió molt especial i una gran emoció, en què després d’aquest any llarg de restriccions es pugui estar en aquest balcó i per fi la ciutadania pugui ocupar, encara que de forma moderada, el seu Raval.
El balcó més emblemàtic de la ciutat, testimoni de fets històrics de tots colors, amb puny en alt, amb la proclamació de la Segona República espanyola el 14 d’abril de 1931 o el 15 de febrer de 1932 amb l’assalt del moviment anarcosindicalista que va provocar els trets de la Guàrdia Civil que encara són visibles a la façana. I per altre cantó, amb mà alçada, la concentració del 28 de març de 1939 amb motiu de l’entrada de les forces feixistes a Madrid i l’1 d’abril del mateix any pel final de la guerra civil. En democràcia, s’hi fan els pregons de Festa Major i Carnestoltes i també ha estat suport d’emblemàtiques pancartes com la de “llibertat Franki” i la censurada i mai subjectada “Llibertat presos polítics”. La vergonyosa guerra dels balcons que està provocant el Tribunal Suprem. Un record pels familiars dels que malauradament no hi poden ser, tant els afectats per la pandèmia de la COVID com per la injustícia espanyola i les víctimes de la violència masclista. Ja n’hi ha prou! Soc aquí gràcies a l’encertada decisió dels meus pares de portar-me al món a Terrassa, no els hagués perdonat mai que m’haguessin parit a Sabadell.
Aprofito per saludar especialment al meu pare, allà on sigui i la meva mare i la família que m’estan escoltant per aquí baix. D’aquells primers anys d’infantessa al carrer Santiago Rusiñol, el nostre món es centrava amb el joc i la convivència al carrer, no teníem moltes més alternatives però vist en la distància vàrem gaudir de la millor escola de la vida. No és d’estranyar que els primers mesos del confinament tinguéssim la necessitat de sortir als portals i als balcons per sentir-nos acompanyats de la solidaritat veïnal. Moment en què els nostres únics viatges eren els que feien els avions de paper que volaven entre nosaltres i les músiques i cançons dels que tenim poca vergonya i vàrem fer per distreure als demès i distreure’ns a nosaltres mateixos.
En aquesta nova, vella o recuperada normalitat, no sabem ni com definir-la, no hauríem d’abandonar aquesta inusitada experiència. Totes tenim i hem descobert capacitats socials que no podem malbaratar i que ens ajuden a reforçar la cohabitació. Encara som a temps de canviar actituds envers la nostra ciutat que repercuteixin en la millora de la vida al planeta.
Tenim la sort de viure en una ciutat i en un territori que fa quasi bé un milió d’anys ja estava poblat pels humans i encara hi som, per alguna cosa serà? Terra fèrtil, bon clima. No en va al jaciment de Vallparadís Estació es varen trobar les evidències més antigues d’ocupació humana a Catalunya. Els poblats de la prehistòria, entre coves i llacunes, l’Ègosa ibèrica, l’Ègara romana, el Bisbat d’Ègara, la Vila de Terrassa medieval i moderna, desprès, al segle XIX, la ciutat que va anar creixent en el territori i va anar acollint persones nouvingudes que han anat teixint la Terrassa contemporània.
Al llarg de la meva vida, l’estudi del patrimoni històric local m’ha permès conèixer, aprendre i sobretot ensenyar el que sé i ser conscient del que hem queda encara per saber. Empès per la curiositat i per la satisfacció que dona conèixer el que tens a prop i forma part de la teva pròpia història. Conèixer, aprendre i ensenyar un monument, una troballa arqueològica, una obra dart, permet omplir de vida i per tant de persones, el llibre de la ciutat.
I una de les millors coses que m’han passat, estimar el que conservem de forma individual però que és de totes. No em refereixo només als nostres grans i singulars monuments, la Seu d’Ègara i el Vapor Aymerich Amat i Jover, sinó a qualsevol vestigi que ens permeti reconstruir fets i costums dels nostres avantpassats. Encara recordo la primera excavació en què vaig treballar, a Terrassa, al jaciment de Can Jofresa, quan encara érem estudiants, amb companys i amics que hem compartit tota la vida professional com es el cas de lAntonio Moro, entusiasmats i excitats per les troballes, el més minsa fragment de ceràmica que permetia reconstruir la vaixella en què havia menjat una persona de fa més de dos mil anys, certament ens obríem un món al·lucinant per explorar. També he tingut la sort de relacionar-me amb l’art local i els seus artistes des de la perspectiva d’historiador però també entrant en els relats personals que confereixen a les obres el seu principal valor. El primer estudi en què vaig entrar, va ser el del Floreal Soriguera i la seva inseparable Maria Dolors Duocastella, ells dos van contribuir de forma decidida en la meva visió de comprensió i amor a lart.
No us penseu però que tot son flors i violes, el nostre patrimoni, com quasi bé tots els temes culturals, té moltes mancances i necessitats estructurals i de personal, hem de negociar i pactar constantment per la seva subsistència. Ha arribat lhora de passar de les consignes, “la Cultura és segura” “la Cultura a Terrassa és viva” , a consignar el pressupost suficient per atendre les necessitats. Us repto a gaudir fins la sacietat dels nostres artistes, els nostres museus i el patrimoni cultural en tots els seus aspectes, el teniu a tocar de casa i a la vostra disposició i res us omplirà més de coneixement i emocions. En aquest moment estem experimentant en projectes on el patrimoni terrassenc n’és el protagonista, però la forma i els continguts per fer-lo arribar al màxim de ciutadanes es diferent, el programa televisiu Curiosos, les tertúlies humorístiques, la història a les places,…
Pel que fa a les activitats culturals, lúdiques, socials, definiu-les com vulgueu, sempre he pensat que volia viure-les més enllà de ser un mer espectador. Qui vulgui peix que es mulli el cul!! Ben clara la consigna que viure és una broma, pesada, algunes vegades, i que mai es pot perdre lhumor. Tot el que es pugui fer de forma col·lectiva, al carrer i compartir amb bon humor, sàtira i ironia és la millor satisfacció que ens dona la vida. El poder alienador dels mitjans de comunicació i les xarxes socials i la deshumanització provocada pel sistema, s’ha de combatre amb la creació de grups propis, alternatius, que s’adaptin a les vostres conviccions i siguin el motor del canvi. Entre altres activitats, la música, el cant coral, la fira modernista, el que més m’agrada és gaudir en companyia, del nostre Carnestoltes, intencionada i essencialment transgressor. No pararé mai de reivindicar i vetllar per l’essència punyent d’aquesta festa pagana i popular.
Magrada fer d’ambaixador de Terrassa, allà on he anat tant per viatges de feina com personals, m’apassiona viatjar, lhe portat sempre a la maleta, i al tornar, gaudeixo del retrobament. Posem en pràctica el terrassenquisme com a element identitari i aglutinador de totes les terrassenques sense cap tipus de distinció. La Festa Major es temps de retrobaments , de rialles, de cants, de balls, de petons i abraçades i també de lligar. En una festa major jo vaig conèixer la meva dona.
Celebreu-la en total llibertat , només amb una condició innegociable, respecteu la diversitat i la llibertat de les demès.
Visca Terrassa
Visca la nostra Festa Major
Domènec Ferran Gómez
Festa Major 2021
