Mercedes Vilanova (Barcelona, 1936) va ser la primera dona a l’Estat i la cinquena del món a obtenir la titulació de Submarinista de Primera Classe, l’any 1955, superant les proves convocades per la Comandància Militar de Marina de Barcelona. Va ser l’única dona que es va presentar a l’examen. El 2018, la Historial Diving Society Spain (HDSES) li va atorgar el Premi Bus d’Honor per la seva trajectòria.
Aquest dimecres, dia 6 de març, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, el Club de Mar – CRIS Terrassa la va convidar a impartir una conferència com a dona pionera en el busseig. MónTerrassa va poder parlar amb ella dels records d’aquella primera immersió, de què ha suposat el submarinisme en la seva vida i, també, de la seva condició de dona en un esport aleshores monopolitzat pel sexe masculí.
“Vam descobrir el fons marí, un món nou i mai vist; i això em va canviar la vida”
Ha canviat molt el busseig des que va començar vostè?
Tot és un altre món. Però és lògic, ha passat més de mig segle. Aleshores estava sola, vaig ser l’única dona durant molt temps. No tenia res a veure amb el que és ara. I a part d’això, també recordo que l’aigua era neta, era també un altre mar. I ningú havia vist fins aleshores com era el fons del mar. Pensa que s’havia fet ni la pel·lícula del Costeau, no teníem cap imatge o vídeo sobre què hi havia allà baix. El fons marí jo l’havia vist a través de llums, però mai com va la primera vegada que vaig bussejar. Va ser descobrir un món, i és una cosa que et marca per la resta de la teva vida. El que vam fer va ser tan important com el que va fer Galileu o Copèrnic, la descoberta d’un món nou.
Com va ser la seva primera experiència?
Va ser brutal. Primer has de vèncer la por, i això et marca la resta de la vida. Estàs sola allà baix, i no pots cridar ni demanar auxili. I has de ser prudent. Això és una lliçó ja per sempre més. Després, descobreixes el món nou, la profunditat i veus coses úniques. I en acabat l’emoció i el sentiment que t’envaeixes. I això ho vius tot alhora. Va ser un impacte molt gran. Em va canviar la vida, perquè acabes que el mar el portes dins.
I no l’ha deixat mai més?
No pots deixar-ho, és massa important. Jo havia fet pesca i havia investigat una mica, però baixar trenta metres i veure què hi havia allà baix? Mai. És una cosa inexplicable, és un com èxtasi.
En aquells primers temps del busseig, la part de seguretat deuria ser poca…
No hi havia cap mena de seguretat, però era magnífic. No m’atreviria a dir que millor que ara, no voldria comparar, però et llençaves a l’aigua i allà estaves, sense res més. Era una llibertat immensa.
Llibertat?
En els primers temps, quan anava a esquiar, m’imaginava l’esquí com si estigués sota l’aigua. Així de forta era la imatge del mar profund que m’havia quedat a dins. Perquè al mar estàs volant, no hi ha gravetat, ets lliure. També cal dir que era molt jove, tenia 19 anys i submergir-me va ser tot un impacte.
És comparable amb alguna altra cosa que hagi viscut?
Jo he estat historiadora i m’he adonat que el mar és com un arxiu, hi podem trobar de tot, però només trobes allò que busques. I l’important és buscar allò insòlit. Quan ets a les profunditats, i vas amb la llum només veus el que busques, si llagostes, peixos, àmfores, vaixells enfonsats… I això en el món dels arxius és el mateix quan un historiador està en plena recerca.
Una bonica analogia entre la seva passió, el submarinisme, i la seva professió, historiadora
Sí, perquè jo estava estudiant història i el professor Vicens i Vives ens havia portat als arxius, comparava el que ell m’estava dient del que passa quan ets allà buscant informació amb el que a mi em passava quan era al mar. Hi ha una similitud important. I és així que el mar no m’ha deixat mai.
Diuen que el mar atrapa…
És que una cosa és quan veus el mar des de fora i l’altra quan el veus des de dins. El record, sobretot a la meva edat, pot tenir més plaer fins i tot que la mateixa immersió que vas fer. Perquè la vius sense risc, sense la por. És una cosa molt curiosa, que no et deixa.
Va ser una decisió conscient, ser submarinista?
Tot és cronologia. Vaig néixer en el moment que va aparèixer el primer escafandre. Jo he nascut al mar, perquè vaig néixer a Barcelona, tanmateix, amb la família sempre van estar a la Costa Brava. Bussejava abans i tot de saber nedar, amb tres anys. I era una nedadora nata. Va ser així com vaig conèixer l’Amadeu Maristany que em va venir a buscar un dia a la universitat i em va dir que hi havia aquests cursos d’immersió. I el meu pare que era molt amic de la família Nemrod (empresa catalana dedicada a fabricar material per a submarinisme i busseig, creada el 1945 i desapareguda el 1999) em va donar permís. Tot va venir rodat. Com podia dir que no? Era impossible.
Es va plantejar que seria l’única dona?
No, en absolut. El problema el tenien ells, no pas jo. Són ells que havien d’anar a la barca i fer-se els valents i els herois. Jo no, no m’importava. Jo l’únic que volia era el mar. Però sí que vaig notar que feia nosa, i va ser així com em van acabar fent fora.
I això perquè?
Perquè les dones nedem millor que els homes. I a més, jo era molt més jove que ells. Tots rondaven la trentena i jo amb prou feines en tenia vint. Estava en la plenitud. I va ser així com em van apartar. Igualment, hi havia altres coses a la vida en aquells moments, jo també estava implicada en la lluita contra el franquisme, i ells no. Amb els anys, l’estima que tinc pel CRIS és immens perquè sense ells no hagués pogut fer submarinisme.
Per què diu que les dones neden millor que els homes?
Perquè és així. Fisiològicament tenim el cos més adaptat. Les dones necessitem menys aire per respirar i ens dura més. Estem perfectament adaptades per al mar, molt millor que ells. I a més no hem de fanfarronejar. Però el fet era que per a mi, ser a dins del mar era una experiència tan impactant i tan immensa que ni tan sols me’n vaig adonar.
I què en pensa que l’hagin convidat al Club de Mar?
És un honor i un plaer. És cansat, perquè tinc ja uns certs anys, però fa joia conèixer gent, evidentment. A més, des de sempre m’he dedicat a la docència, i tenir audiència m’agrada molt, poder sentir-me una amb la gent que m’envolta. És bonic. A més, és la primera vegada que vinc a Terrassa, aquí al club, i n’estic encantada. Però vull dir que he vingut perquè m’han insistit, però la veritat és que no em sento pionera o, al revés, penso que tothom és pioner a la seva manera.
