Joan Blanco Canet és un d’aquells noms que expliquen moltes coses més enllà d’una trajectòria esportiva. Terrassenc, central de 25 anys d’handbol i jugador del BM Guadalajara, competeix aquesta temporada a la Lliga Asobal, la màxima categoria estatal on juguen equips com el Barça o el Granollers. Amb 38 gols en 15 partits disputats fins ara, Joan Blanco afronta el segon tram de curs després de l’aturada hivernal —la competició s’ha reprès aquest cap de setmana— amb el repte d’evitar el descens de categoria, ja que, el Guadalajara és ara mateix quinzè, amb vuit punts, en una lliga de 16 equips on la permanència s’acostuma a decidir per detalls.
Tot i això, el seu moment vital i esportiu és, paradoxalment, molt dolç. És el primer any que viu com a professional, lluny de casa, dedicant el dia a dia a entrenar i competir al màxim nivell. “Era una oportunitat que feia molta il·lusió i que no podia desaprofitar”, reconeix. I la realitat li ha confirmat perquè el salt a l’Asobal l’ha notat sobretot en l’exigència tècnica i tàctica, en la capacitat dels rivals per fer-ho tot bé tota l’estona, segons explica. Tot i així, es veu competint, aportant i amb marge de millora, especialment en la regularitat. L’objectiu, en qualsevol cas, d’aquesta segona volta és clar: ajudar l’equip a mantenir la categoria.
Dels inicis a Terrassa al somni de convertir-se en jugador professional
La història de Joan Blanco comença molt abans. Va descobrir l’handbol amb només cinc anys a l’escola de Terrassa Ramón y Cajal, on va començar a jugar a les tardes, i ho va fer gairebé per inèrcia familiar. Concretament, perquè el seu germà gran ja hi jugava. Des d’allà va fer un pas més enllà cap a Matadepera, a l’aleshores Èpic Casino —avui Club Handbol Ègara—. Després vindrien Sant Quirze, La Roca i, finalment, el Barça Atlètic, on va acabar de fer el clic mental que el va apropar al professionalisme. I, després de dos anys formant-se allà, és quan va arribar la proposta de la Lliga Asobal, aquest passat estiu, i va entendre que era el moment d’assumir sacrificis. Va deixar enrere la seva zona de confort, la família a Terrassa i la comoditat per perseguir un somni. El somni de jugar a la màxima categoria de l’handbol estatal.
I, tot i que la situació amb el Guadalajara no és ara mateix la millor, el Joan Blanco es refereix a l’handbol com un sentiment, com d’un esport que enganxa. Una activitat dinàmica, col·lectiva i amb molts moments d’èxit compartit. Però també com d’una escola de vida. El treball en equip, la gestió de les emocions, la capacitat d’adaptar-se a la victòria i a la derrota són, per ell, aprenentatges que van molt més enllà de la pista. I és aquí on el relat personal del Joan connecta amb la realitat de la ciutat.
Els problemes de l’handbol a Terrassa
Joan Blanco, des de la distància, és crític amb l’estat actual de l’handbol a Terrassa i a Catalunya. Considera que, per dimensió i tradició esportiva, la ciutat podria oferir més espai a disciplines que no siguin les majoritàries, encara que admet que és difícil. “Falten especialment instal·lacions cobertes. El fet d’haver de compartir pistes entre molts esports, és una situació que limita la qualitat de la formació, sobretot en edats de base”, explica. A més, afegeix que “entrenar tota la setmana a mitja pista condiciona molt i que Terrassa és prou gran perquè l’handbol tingui més espai”. En aquest sentit, recalca que la ciutat pot ser alguna cosa més a banda de futbol, natació i hoquei.
Una visió que comparteix el president del Club Handbol Ègara, Santi Jaume Feiner, que fa una lectura més estructural del problema. L’entitat ha crescut de manera sostinguda durant l’última dècada —ara competeix a la Lliga d’Or Catalana, la primera categoria catalana—, però el gran problema és la base. La pèrdua de l’handbol a les escoles, la competència amb altres esports molt més majoritaris, la manca d’infraestructures cobertes i la falta d’una legislació que faciliti el patrocini privat han fet caure en picat el nombre de fitxes disponibles i el volum de jugadors que s’apunten. De les centenars de llicències escolars que hi havia als anys vuitanta i noranta, s’ha passat a xifres testimonials. “Sense promoció i sense espais, és molt difícil créixer”, resumeix. Tot i això, tampoc culpa a l’Ajuntament de tot plegat perquè afirma que el problema és estructural i de base.
Des de dins de la pista, el diagnòstic és similar. Sergi Ramón, entrenador al Club Handbol Ègara, explica que abans l’handbol era l’esport natural dels seus companys de classe; avui, en canvi, els infants tenen una oferta molt més dispersa i l’handbol rarament és la segona o tercera opció després del futbol, bàsquet, hoquei o waterpolo. Tot i això, ell és positiu i afirma que, quan practiquen l’esport al club, la resposta dels nens i nenes és bona. Els nens es mostren motivats, especialment pel component competitiu i pel fet de marcar gols sovint. “És un esport molt dinàmic, amb molta participació, i això els reconforta”, explica. Sergi Ramón defensa que la clau passa per fer viure l’experiència. Portar l’handbol a les escoles, organitzar activitats i crear formats adaptats que permetin als infants conèixer l’esport abans de descartar-lo. En aquest sentit, el club va organitzar al desembre un Campus de Tecnificació pels nens i nenes de la ciutat. Allà, tots els qui van anar, van tenir l’oportunitat de conèixer a diferents jugadors professionals, entre ells, el Joan Blanco. Tot plegat per promocionar l’esport i fer que les ganes es mantinguin. La motivació hi és; el repte és arribar-hi.
Un mirall necessari
Amb tot, la figura del Joan Blanco funciona, en aquest context, com un mirall potent. No només perquè demostra que des de Terrassa es pot arribar a l’elit, sinó perquè marca tot el camí que cal cuidar perquè això sigui possible. Avui, la ciutat compta amb dos clubs grans —el Club Handbol Ègara i el Club Handbol Terrassa— que lluiten per mantenir viu l’esport amb recursos limitats.
Joan Blanco ho té clar quan parla dels joves que hi juguen avui en dia. No hi ha facilitats ni molts diners, però sí passió i molts valors que paguen la pena. Potser no tots arribaran a l’Asobal, però l’handbol pot continuar sent una escola de vida.
