Llorenç Álvarez ha estat escollit com un dels tres Terrassenc de l’Any 2022, organitzats pel Centre Cultural El Social. Aquest dissabte, dia 3 de desembre, tindrà lloc l’acte de lliurament dels guardons al Teatre Principal. Álvarez ha estat reconegut amb el premi gràcies a la seva trajectòria professional, en un any en què ha alçat pràcticament tots els títols possibles. Món Terrassa ha parlat amb ell per saber com va rebre la notícia.
Quan li van comunicar que havia estat designat Terrassenc de l’Any?
La veritat és que tinc uns horaris molt ocupats, i no van poder ser capaços de dir-m’ho en persona. Em van agafar que estava a Argentina, competint al Campionat del Món. Em van trucar i em van dir que estava seleccionat per ser Terrassenc de l’Any. Em van demanar si ho acceptava i vaig dir que sí, i tant. Va ser tot una mica fred, però espero poder-ho compensar en la cerimònia.
Tenia coneixement que estava entre la llista de candidats?
Oh, va ser una completa sorpresa. No en tenia ni idea. No sabia ni tan sols que estava nominat ni que algú havia presentat el meu nom.
No sé si ho sabia però s’ha beneficiat del canvi en les bases del jurat, on per primer cop a la història s’ha valorat també la trajectòria professional dels premiats. Potser per això, el premi l’ha agafat més per sorpresa?
És possible, no sabia que havien canviat les bases del premi. Coneixia el guardó, com també el Capgròs de l’Any o d’altres premis similars que tenim a la nostra ciutat. Però em va sorprendre moltíssim que m’hagin donat a mi aquest honor. És una cosa que pensava que s’acostumava a fer a persones de més edat, amb més recorregut vital, i més relacionades amb la cultura o la vessant social.
Quina importància té per a vostè rebre un reconeixement com aquest?
Agraeixo moltíssim que es tingui en compte el valor esportiu. La ciutat té molt bons esportistes, en moltes disciplines, com l’hoquei, el waterpolo… Per mi, això és un reconeixement a l’esport que tenim a aquesta ciutat. I a nivell personal… doncs estic encantadíssim. Molt poques persones tenen el privilegi de ser Terrassencs de l’Any, és un reconeixement de la ciutat al meu esforç i treball. També és un premi pels meus pares que m’han aguantat des de bon inici, que em van donar suport en tot moment, i els amics i família, un entorn amb qui he pogut compartir-ho. Que m’han acceptat tal com sóc.
I pel patinatge artístic? Un esport encara minoritari i encara amb certs prejudicis de gènere…
Tens raó, el patinatge artístic és un esport minoritari, i més encara el masculí. Per això és tant especial aquest premi, perquè és un reconeixement cap a una persona que ha perseguit el seu somni i ha trencat estereotips. Perquè el patinatge continua essent majoritàriament femení, i és agradable que es tingui en compte el patinatge artístic sobre rodes. Clar que els resultats son els que son, ser campió del món és el màxim que un patinador pot aspirar. Estic molt content.
Justament parlàvem que era un esport poc conegut, com va iniciar-se al patinatge artístic?
Als cinc anys vaig començar a practicar-lo al Club Natació Terrassa. Cal dir que la meva mare havia patinat fins als 16 anys, i això potser em va influir d’alguna manera. El que passa és que jo anava el club a fer natació, i allà veia les patinadores i pensava, això és el que m’agrada, això és el que vull fer. Evidentment, ma mare va estar encantada quan li vaig dir que preferia fer patinatge. Al principi, va començar com un hobby, però mica en mica, vaig agafar l’esperit de voler competir, voler fer més i més. Així que des dels 9 anys, quan vaig proclamar-me campió d’Espanya aleví, tot va canviar. Fins ara, que en tinc 27.
És un terrassenc orgullós de ser-ne?
A veure, quan em posen una medalla no dic “sóc de Terrassa” (riu), però sí que me’n sento orgullós de ser terrassenc. És la ciutat que m’ha vist créixer, he viscut sempre aquí, els meus pares van venir aquí quan van ser independents… Aquesta ciutat m’ha aportat molt. I per això, ser Terrassenc de l’Any, en una ciutat que és tant i tant gran… encara em fa sentir més orgullós de poder-la representar.
No para de viatjar i estar en mil i una ciutats diferents. Però si hagués de vendre Terrassa a un dels teus companys patinadors estrangers, quina cosa, quin lloc o què en destacaria?
La zona del Llac Petit i l’Hospital del Tòrax. Com a esportista m’agrada sortir a córrer cada dia. Durant una llarga etapa de la meva vida, dels 15 als 20, anava cada dia a córrer per allà. Era la manera d’agafar resistència, i per això corria prop de sis quilòmetres abans d’anar a entrenar. I sempre escollia aquest lloc per anar a fer-hi la volta. És un espai que em dona molta pau i motivació. I si hagués d’escollir un altre lloc important per a mi, seria la plaça Vella. M’agrada molt reunir-me allà amb els amics i prendre alguna cosa.
Sens dubte, podem dir que ha estat un any memorable, no? Ple de títols i reconeixements. Ningú pot negar que aquest 2022 dir Llorenç Alvarez, ha estat sinònim de campió.
(Riu) Bé, el 2021 encara va ser millor. Aleshores em vaig proclamar campió de tot el possible. Aquest 2022, he pogut repetir els títols de Catalunya, Espanya i Europa, però als World Skate Games, tot i que tothom em donava com a favoritat, vaig quedar tercer. Se’m va escapar. Però sí, es pot dir que he arribat al màxim.
Estem parlant de retirada?
No és el final, tinc moltes ganes de poder tornar a fer tots els ors. De demostrar-me a mi mateix que en els moments de més pressió puc tornar a fer la meva feina i fer-la bé. Sí però que veig el final a prop, i ens hem d’anar preparant. L’edat comença a pesar.
2022. Digui’ns un moment d’aquells que té gravat a la memòria i que el fa especialment feliç.
Mm… El Campionat d’Europa. La final. La segona part de la competició la vam fer a Andorra, i vaig tenir el plaer de tenir la família, els amics i la meva parella allà a la grada, a peu de pista. Per mi va ser molt emocionant poder patinar cap a ells. Darrere dels jutges, a només dos metres enrere, els podia veure. Podia patinar per ells. Va ser una de les sensacions més maques que he pogut tenir a la meva carrera esportiva. I a més, el disc era molt emotiu.
I també un moment que preferiria oblidar o que li agradaria poder canviar
Oblidar no, però canviar… el Campionat del Món. Sí hagués de canviar un moment crec que hagués estat aquest. M’hauria agradat intentat trobar més recursos. Anava massa segur de mi mateix que només em vaig marcar un camí, el de guanyar. I ara, m’hauria agradat canviar això, tenir la capacitat de pensar, si fallo en aquesta prova, cap on puc tirar, buscar sortides. Per això, de cara a l’any vinent vull preparar-me més camins, per assegurar-me que les meves possibilitats de victòria són més elevades. Això no vol dir que no estigui molt orgullós del tercer lloc; estic molt content amb la medalla de bronze. I també content per qui va endur-se l’or, perquè ho mereixia.
Veurem Llorenç Alvarez damunt de l’escenari recollint el premi?
Sí, i tant, el dia 3 de desembre serà al Teatre Principal. El mateix dia que em van dir que era escollit Terrassenc de l’Any vaig decidir canviar el vol que tenia cap a Galícia per al dia següent. Vull ser a la gala. Em fa molta il·lusió.
Segurament no serà l’escollit per dirigir-se al públic, però si tingués aquesta sort, quin missatge enviaria a totes les persones que estaran allà expectants?
Seria un missatge recalcat en tres valors: llibertat, respecte i estima. Llibertat d’expressió, en el sentit que, si us plau, vull que la gent sigui més capaç d’estimar els altres tal i com són. El meu entorn ho ha fet, i això s’ha traslladat en tenir més èxits. Tenir un bon entorn és una part important vinculada a l’èxit esportiu. Respecte als companys i als competidors, crec que això és fonamental. I Estima. Cal valorar més la necessitat d’estimar i de ser estimat, de ser capaç de retornar tota aquesta estima, de donar i d’agraïr. Aquestes són les claus de l’èxit, segons la meva experiència.
Parlaves del respecte als competidors i als companys. Creu que això és més fàcil en un esport minoritari o no té res a veure?
Per mi no té res a veure. Entenc que esports com el futbol mouen una quantitat de diners molt més elevada que d’altres esports, i que pot ser difícil posar-nos a la seva pell. Però tampoc crec que es necessiti aquesta quantitat de diners per poder viure i ser feliç fent esport. I això no treu que el respecte cap a l’adversari o el teu company hi hagi de ser, sigui l’esport que sigui. Potser la sort que tenim al patinatge artístic és que la batalla no és tant si guanyes tu o guanyo jo. Per mi, la grandesa és que cadascú aporta la bellesa i la part més maca d’un mateix sobre la pista. T’has de guanyar a tu mateix i l’objectiu és superar-te. Després entra el jutge, però no hem d’oblidar que és un punt subjectiu, així que cal acceptar, entendre, aprendre i continuar millorant.
