Paula Leitón és història del waterpolo de Terrassa. L’estiu de 2024, l’esportista terrassenca tocava l’Olimp reservat només a uns pocs aconseguint la medalla d’or als Jocs Olímpics de París. Es convertia així en la primera waterpolista de la cocapital vallesana en penjar-se un or. I també, calia sumar-hi la medalla de plata que ja havia aconseguit quatre anys abans, en les Olimpíades de Tòquio.
Formada a les categories inferiors del CN Terrassa, el 2016 va saltar al CN Sabadell on la seva carrera professional va fer un salt endavant, aconseguint tres Lligues, tres Copes de la Reina, tres Supercopes d’Espanya, tres Copes de Catalunya, una Eurolliga i una Supercopa d’Europa. Un palmarès que faria emmudir a molts esportistes que s’omplen la boca de ser els millors del món, i tot això ho aconseguia amb prou feines passant la majoria d’edat. Actualment, és la boia titular del Club Natació Atlètic-Barceloneta.
Malgrat els mèrits esportius, però, el seu nom va saltar a l’univers mediàtic per una cosa totalment aliena a la seva voluntat. Una de les millors waterpolistes en actiu va veure com les xarxes s’omplien de comentaris ofensius i crítiques referents al seu pes. Amb 1,88 d’alçada i 96 quilos, la jugadora és una ‘bèstia’ físicament. I ho ha de ser per la posició que ocupa. La seva superioritat física és un avantatge a la piscina, però sembla que fora d’ella, alguns no ho veuen.
Arran d’aquell boom de missatges, Leitón no es va amagar sinó que va sortir arreu per manifestar que “els comentaris em són iguals, acabo de guanyar un or olímpic, que és el somni que tenia des que era una nena”, i subratllava que “Sé com és el meu cos, me l’estimo moltíssim i el treballo per al que és la meva vida, que és aquest esport”. En les entrevistes que feia als mitjans repetia un cop i un altre que “tinc l’esquena prou ampla perquè tot això em rellisqui, però els que es dediquen a fer aquests comentaris haurien de pensar en què poden fer mal, i que hi ha moltes nenes que això els podria afectar”.
“Amb el llibre he descobert una manera d’ajudar als altres”
Fruit d’aquesta experiència, l’any passat va publicar XXL. Del oro olímpico a la lucha contra la gordofobia (Plataforma editorial), on explica la lluita contra el bullying, els TCA i l’obessió malaltissa contra les persones que són grosses o estan grasses. Després d’una gira de presentació que l’ha portat a diferents municipis i plataformes audiovisuals, aquest divendres, dia 20 de març, ha estat a Terrassa. En concret, a la Casa de l’Esport, en un acte presentat per la periodista Carme Barceló.
MónTerrassa ha pogut parlar amb la Paula Leitón uns minuts abans que comencés l’acte on ha confessat que en aquest trist episodi “vaig patir més per la meva família i la gent que m’estima que per mi mateixa. Perquè jo estava molt segura amb el cos que tenia, i amb els sacrificis que havia fet, d’anys de lluita i esforç, per aconseguir ser el que soc, una esportista”.
Com va sorgir la idea de fer un llibre? T’ho havies plantejat mai?
Va ser l’editorial qui després de tota la polèmica amb els comentaris es va proposar la idea de posar sobre paper la meva història i el que havia passat. La veritat és que sempre m’havia passat pel cap això de fer un llibre, com diu la dita popular, allò que a la vida has d’escriure un lliure, plantar un arbre i tenir un fill… I em vaig dir, per què no? Per què la Paula Leitón no pot escriure un tros de la seva història i del que he viscut? I així va ser.
Va aparèixer en el millor moment?
Crec que sí, crec que era el moment que la Paula havia de dir alguna cosa que s’havia d’escoltar i que tenia alguna cosa a dir que podia ajudar a molta gent. Crec que hi vaig fer en el moment que tocava, en un moment que segurament no era el que m’havia esperat, i sobre un moment no tan dolç de la meva carrera, però ho he sabut aprofitar per fer que tothom em senti una mica més a prop, gràcies a aquest XXL.
Els esportistes d’elit us ensenyen a gestionar la pressió dins de la pista, què significa guanyar sempre i sempre donar el millor de tu. Però ara, amb les xarxes socials, trobem que us arriba una altra mena de pressió, que ve des de fora i que sovint no té res a veure amb la part esportiva. Com ho gestioneu?
Doncs mira, la veritat que és una pressió més complicada de gestionar que la que tenim dins de l’aigua. En el meu cas, porto tota la vida a les piscines, i m’és molt més fàcil gestionar tot el que suposa competir. Però al final, quan et poses al cap que el que has de fer és ajudar, que has de ser un referent dins de l’aigua però també a fora, i que amb tot el que fas ets exemple, així que acabes dient, adeu a la pressió. Realment on estàs competint és a l’aigua, aquí és on has de tenir la pressió de guanyar, però a fora? Amb XXL espero que cadascú agafi el que necessiti de la meva història i que se la faci seva.
Aprendre que hi ha coses que no pots controlar?
Exacte. I a gestionar-ho mentalment. Que això la part de ser esportista professional m’ho ha donat, m’ha ensenyat a com fer-ho i m’ho ha fet més fàcil. Per exemple, a l’hora de fer presentacions, de poder parlar en directe o de quan vaig a fer xerrades als més petits, que imposen molt i que són el futur. Tot el que he fet a la meva vida, el waterpolo, és el que m’ajuda després fora de l’aigua a poder portar tota la resta millor.
I d’un moment desagradable que havia de ser de joia immensa per guanyar una medalla d’or olímpica, va sorgir també l’oportunitat d’erigir-te com a referent o portaveu. Com ho encares?
Amb moltes ganes. Al final és una nova etapa de la Paula Leitón, una cosa que també estic descobrint i que potser ajuda que altres esportistes es fixin en mi i també vulguin fer aquest pas, agafar el camí d’ajudar a la gent i que ens vegin com a referents no només pel que veuen a la pantalla sinó també pel que fem fora de l’aigua o fora del terreny de joc. Vull deixar clar que jo soc esportista, però arran de tot aquest episodi ha sortit una nova Paula, que ha trobat una manera de poder ajudar a persones que potser es troben en la mateixa situació que jo vaig passar.
Especialment nenes i noies.
Sí, sobretot pensant amb les nenes i amb l’esport femení. Perquè som nosaltres les que hem d’aconseguir que cada cop hi hagi més noies federades i més nenes que vulguin participar i jugar als nostres esports.
