La selecció espanyola femenina de waterpolo ha fet història enguany. Durant els Jocs Olímpics de París 2024, l’equip dirigit per Miki Oca es va penjar la seva primera medalla d’or olímpica i els noms de les seves jugadores seran sempre recordats. Entre les integrants de l’equip, hi havia l’egarenca Paula Leitón i les jugadores del CN Terrassa; Pili Peña, Paula Camús i Isa Piralkova. Tot i l’important paper de les jugadores en aquesta gran fita, no podem oblidar als tècnics i l’staff que han portat aquest equip a l’excel·lència. Un dels responsables d’aquest èxit ha estat el terrassenc Jordi Valls, ajudant del seleccionador i membre de l’equip tècnic. Així doncs, Món Terrassa ha parlat amb Jordi Valls per descobrir com es van viure aquests Jocs Olímpics i el motiu d’haver aconseguit la medalla d’or.
Com es va iniciar en el món del waterpolo i quan va entrar a les ordres de Miki Oca?
Jo vaig jugar a waterpolo, però ho vaig deixar molt jove en categoria juvenil del Club Natació Terrassa. Em vaig posar a estudiar INEF i des del Natació em van dir que necessitaven un entrenador per la base. Al 2004, la Federació Catalana em va proposar portar el centre de waterpolo femení i copiar l’estructura que hi havia al masculí. Des de la federació es va voler muntar un projecte per començar a treballar a nivell català la base del waterpolo femení. Així doncs, des de 2008 fins a l’actualitat, he estat com a responsable de l’estructura femenina de la Federació Catalana. L’any 2009 vaig estar amb Joan Jané a la selecció espanyola i al 2010 vaig entrar amb Miki Oca com a ajudant i part del staff tècnic. He estat a tots els Jocs Olímpics des de llavors; Londres 2012, Rio 2016, Tòquio 2020 i París 2024.
Què ha canviat en la selecció espanyola femenina perquè ara sigui medalla d’or?
És una sinergia de tot. Realment hi ha un moment en què des de la Federació Catalana i l’espanyola es va decidir donar un impuls a tota l’estructura femenina. A més, des dels clubs es va intentar fer un treball molt potent per incorporar a totes les estructures el fet que les noies poguessin jugar a waterpolo. Gràcies a aquesta feina, les noies que volen jugar a waterpolo ara ho poden fer. Tothom ha posat el seu gra de sorra per crear una estructura sòlida. El resultat l’hem vist aquests últims anys. Ara les jugadores catalanes i espanyoles tenen molt suport i moltes més possibilitats, fet que provoca que es puguin assolir èxits com la medalla d’or.
Parlem dels Jocs Olímpics de París. Es veien com a favorites o amb opcions d’aconseguir l’or a París?
En els darrers cicles olímpics hi ha hagut un gran dominador, els Estats Units. Portaven tres ors olímpics consecutius i havien guanyat tots els campionats internacionals de l’última dècada de manera molt dominadora. Aquests últims anys, malgrat continuar sent una selecció de nivell top, han tingut alguna ensopegada. Així doncs, la resta d’equips europeus ens veiem molt més a prop de les americanes. No sé si dir-te que ens veiem com a favorites. Sabíem que teníem opcions, però no anàvem pensant en el resultat, sinó en afrontar bé la competició i arribar ben preparades. A més, en els Jocs Olímpics moltes vegades el favorit no sempre guanya. Crec que veure’t com a favorit no t’ajuda a ser millor, fins i tot, et pot distreure.
“En els Jocs Olímpics moltes vegades el favorit no sempre guanya”
Va començar la competició i van fer una fase de grups espectacular. Van anar notant que a mesura guanyaven que tenien més ulls a sobre? Molta gent esperava la medalla d’aquest equip.
El fet d’estar tants anys en la lluita per les medalles és una cosa que l’equip té bastant assumit. A vegades sembla que estiguis obligat a guanyar i la gent dona per fet que faràs la medalla. Tot i això, ha de tenir el cap posat en el dia a dia i anar partit a partit. Pel que fa a l’atenció que teníem sobre nosaltres, la veritat és que ha sigut una cosa molt positiva. Veníem dels últims Jocs a Tòquio que, per la pandèmia, no va haver-hi gens de públic. En canvi, a París des del primer partit la piscina estava plena amb més de 15.000 persones. Nosaltres ho vam veure com una cosa molt bona. Viure la final amb les graderies plenes i amb el suport de l’afició va ser molt potent i espectacular. Jo crec que, més que posar-nos pressió, el que va fer és que ho gaudíssim més.
“Viure la final amb les graderies plenes i amb el suport de l’afició va ser molt potent i espectacular”
Com va viure el final de partit quan ja sabien que eren campiones de la medalla d’or?
És complicat d’explicar. És una combinació molt bèstia de diferents tipus d’emocions. Eufòria, felicitat, satisfacció i, per altra banda, una mica d’alleujament. Van ser 20 dies sense parar. La nostra competició és molt llarga amb la fase de grups i les eliminatòries. I no només són els partits, també hi ha moltes hores de vídeos, de preparació i de reunions. Per tant, al final també et sents descansat de pensar que ja s’ha acabat tot. També has de pensar que nosaltres som la punta de llança d’un treball coral de moltíssima gent que no estava a París. Parlo de clubs, federacions, directius, jugadores que han estat a la selecció i que ara no hi són, etc. Guanyar la medalla d’or és el resultat de la feina de moltíssima gent. Quan ho vam aconseguir, va ser una gran satisfacció, no només personal, sinó també per tota aquesta gent que ens han ajudat.
Aquesta selecció espanyola comptava amb la important participació de tres jugadores del CN Terrassa; Pili Peña, Paula Camús i Isa Piralkova, i l’egarenca Paula Leitón. Com veu el futur del waterpolo de Terrassa?
Jo crec que el Club Natació Terrassa és un club molt potent. Té les estructures necessàries per tal hi hagi noies joves que puguin projectar cap a la selecció absoluta. Aquest ha de ser el camí. Hem de continuar cuidant a les jugadores terrassenques per tal que el major nombre d’elles puguin arribar a la selecció i viure una experiència com la que han viscut aquestes jugadores als Jocs olímpics de París. Jo quan vaig ser tècnic del club, sempre ho teníem molt clar. El principal objectiu, fins i tot per sobre dels objectius de rendiment del club, era que esportistes de Terrassa arribessin a les seleccions i que tinguéssim jugadors i jugadores olímpiques de Terrassa.
