Xavier Adell Salvatella (Terrassa, 1961) va ser reelegit com a President de la Federació Catalana de Hockey el passat 2 de maig i complirà així el seu tercer mandat al capdavant de l’entitat. Des del 2017, ha liderat una transformació profunda de l’ens federatiu, apostant per la innovació, la inclusió i l’expansió territorial, però, segons explica, no es pot morir d’èxit, i queden moltes coses per fer. Ara, amb quatre anys més al davant, vol consolidar els projectes iniciats i continuar fent créixer l’hoquei arreu del país.
En aquest sentit, Xavi Adell, repassa amb Món Terrassa, els assoliments dels darrers vuit anys, els nous reptes del mandat que comença ara i també reflexiona sobre el paper de Terrassa amb l’hoquei i sobre el Museu que està a punt d’obrir a la ciutat.
Com afronta aquest tercer mandat al capdavant de la Federació?
Amb ganes, energia i responsabilitat. Rebre el suport unànime de tots els clubs catalans és un impuls molt gran. Et fa sentir que el camí ha valgut la pena i que tenim la força per continuar construint.
Els darrers vuit anys han estat plens d’obstacles…
Sí, hem viscut de tot. Primer vam coincidir amb el procés polític del 2017, després amb la pandèmia, i finalment, amb la sequera. Són coses que ens han afectat com a societat i, evidentment, com a Federació. Tot i això, hem sabut sortir-nos-en i amb bons resultats a tots els nivells, i això és el que destaco.
Quins han estat els principals assoliments d’aquests dos mandats?
Per mi hi ha tres eixos importants, que són la digitalització de la Federació i de tots els processos burocràtics, el creixement de l’hoquei a Catalunya i el desenvolupament del talent. Hem passat del paper a eines digitals, aplicacions, càmeres, i hem fet tot el necessari per modernitzar el funcionament de l’entitat. A més, hem crescut en nombre de clubs i llicències, arribant a llocs com Tarragona, Girona, Sitges, Valldoreix o Vacarisses. I hem aconseguit una fita històrica de la qual n’estic molt orgullós, que és que l’hoquei tingui, per primer cop, beques d’alt rendiment al CAR de Sant Cugat.
La base també ha crescut molt…
Sí. El que parlava del talent. Abans només teníem les seleccions de l’Arc, i històricament, sempre teníem la sub-16 i la sub-18. Ara ja treballem amb sub-14, sub-16, sub-18 i estem consolidant la sub-21. El canvi intern ha estat molt bèstia, perquè totes aquestes categories, a la vegada, mouen molts entrenadors, jugadors, equips, material… i tot això necessita espais i estructura.
Així, quin és el gran repte d’aquests quatre anys que comencen ara?
Consolidar tot aquest creixement. No podem morir d’èxit. Cal assegurar que el que hem creat, tota aquesta estructura, sigui sòlida, autònoma, sostenible i amb futur. Per tant, un dels grans serveis que volem fer és aconseguir una nova seu per la Federació, que agrupi oficines, magatzems, sales de reunions i el futur museu. Ara mateix, la Federació Catalana té les oficines a Rambla de Catalunya número 5, un espai emblemàtic, però que ja no respon a les necessitats actuals. Amb tot el creixement esportiu i logístic que hem experimentat, aquest local s’ha quedat petit.
Com es farà tot això?
Aquest és un projecte que abordarem de manera conjunta amb tot el sector. La federació liderarà el projecte, però hi hauran d’estar implicats els clubs i el conjunt de l’hoquei català. És una decisió que ens marcarà durant anys.
Parlem ara del Museu interactiu de l’hoquei que s’està fent a Terrassa, a la Casa de l’Esport, i que obrirà d’aquí a poques setmanes. Com veu el projecte?
La idea inicial era molt potent. El projecte de Hockey per Terrassa, que havia de ser interactiu, era realment brillant. Però per motius econòmics i de viabilitat, suposo, s’ha acabat convertint en una cosa diferent. Segur que quedarà molt digne, i serà sostenible, però no és ben bé allò que alguns teníem al cap. Jo crec que ha quedat a mig camí.
La Federació hi ha tingut algun paper?
Formalment no. El projecte és de Hockey per Terrassa. El nostre paper ha estat de suport i de sumar. Però sí que penso que, per estructura i sentit comú, la Federació hauria d’acabar tenint un paper actiu per garantir la conservació i projecció del llegat.
Com veu el moment esportiu de l’hoquei català?
Excel·lent. La Final Four al camp del Martí Colomer va ser un èxit. L’Atlètic va arribar a dues finals, el Castelldefels ha pujat, el Polo va guanyar, l’Egara femení va vèncer a la Copa de la Reina… A més, a mi m’agradaria destacar que a nivell femení, tenim més llicències que mai, i moltes més noies que practiquen aquest esport. El nivell és molt alt.
I el de Terrassa concretament?
Fantàstic també. El que et deia, el Club Egara femení s’ha endut la Copa de la Reina, l’Atlètic ha estat a les dues finals de Lliga i, a més, les finals s’han disputat a Terrassa. Ara mateix, estic molt content del potencial que tenim.
Terrassa té prou reconeixement com a ciutat de l’hoquei?
Sí que la té. A nivell mundial, si es pensa en hoquei, es pensa en Terrassa. Tenim una gran tradició, però crec que com a ciutat nosaltres podríem fer encara més. S’ha de recordar que els Jocs del 92 van venir a Terrassa gràcies a l’hoquei. Però avui dia no tenim un estadi de referència per acollir competicions internacionals i hem perdut camps que hi havia. De fet, l’hoquei es va disputar a l’Olímpic, que ara és del futbol. Em sabria greu que no sabéssim conservar i fer créixer aquest llegat.
Quines línies de treball teniu a la Federació amb els clubs terrassencs?
No podem donar subvencions directes, però treballem per obrir portes a ajudes públiques. I a nivell de promoció, estem molt actius amb escoles, consells esportius, col·lectius vulnerables… Hem posat l’hoquei en llocs on abans no hi arribava. Aquest és un treball de fons que donarà fruits.
I quan acabi aquest tercer mandat… com li agradaria ser recordat?
Com algú que va saber liderar un equip que va modernitzar l’hoquei català i va portar l’alt rendiment amb el CAR de Sant Cugat. Deixarem una Federació amb una projecció de futur potent. Tanmateix, jo soc un home senzill i d’hoquei. No vull que es recordi un president, vull que es recordi una Junta. Una Junta que va posar l’hoquei a la rampa de sortida per a una projecció forta i il·lusionant. Per mi, això és l’èxit més gran.
