En dies on tothom parla de Lamine Yamal, potser és bo recordar algunes de les grans promeses que han passat pel futbol base del Barça i que han fracassat, han marxat -o els han fet fora- i han hagut d’enfocar la seva carrera futbolística cap a equips menors. La llista és prou llarga. Potser no han fracassat en el sentit ampli del terme, però no han estat peces importants en el primer equip blaugrana.
Potser el nom que més sobresurt és el de Bojan Krkic, el noi de Linyola. I també en èpoques més recents, Riqui Puig. En les categories inferiors del FC Barcelona es va fer un fart de marcar gols. Però en tenim d’altres: Nico González; Gai Assulin; Ilaix Moriba; Alen Halilovic; Gerard Delofeu; Adama Traoré; Isaac Cuenca; Yusuf Demir; Cristian Tello; Xavi Simons; Hector Bellerín; Riqui Puig; Sergi Sàmper; Jefren Suárez; Giovanni Do Santos; Martín Montoya; Munir; Carles Alenyà; Xavi Simons….
Destinat a marcar una època
Bojan Krkic estava destinat a marcar una època. I va fer un parell de grans temporades al primer equip, passant per davant de Slatan Ibrahimovic. Però de mica en mica es va anar fonent i el suflé desinflant. Era massa jove i la pressió va poder amb ell.
Riqui Puig, el de Matadepera, és una de les últimes joies que ha desaparegut del mapa. Ara és feliç en una lliga menor com l’americana en les files de Los Angeles Galaxy. Una retirada del futbol d’elit amb només 23 anys.
Nico González, el fill del mític Fran del Súper Depor, pintava molt bé, i se’l veia com el successor de Sergio Busquets. Va jugar, però Xavi no va quedar convençut i ha fitxat pel Porto. Mai se sap si és un dels que pot tornar i triomfar. Sergi Sàmper era l’altra gran esperança per ocupar l’espai del de Badia. Les lesions han marcat la seva carrera. El canari Jefren ocupa un lloc a la història, i és que va ser l’autor del 5 a 0 en un Barça-Madrid.
El jugador d’Israel
Gai Assulin tenia un origen estrany, Israel. Era el nou Messi (com molts altres) i només va jugar 56 minuts al primer equip. Ha passat per equips espanyols, anglesos de segona fila i italians de categories inferiors.
Ilaix Moriba va posar per davant els diners. I es va equivocar. Va fer una entrada triomfal al Barça de Koemann, i s’hi confiava, però es va enlluernar amb els diners i se’n va anar al Leipzig, on passa amb més pena que glòria, el mateix que va passar la temporada que va estar cedit al València -mig any-.
El croata Alen Halilovic enlluernava en les categories inferiors. Era un altre futur Messi. La seva tècnica era depurada, i molt fi, i s’assemblava en algunes coses a Robert Prosinecki.
Un cas a part, o no, és el de Gerard Delofeu. Alguns el veien com un entremig de Messi i Cristiano Ronaldo. Era bo, a estones, capaç de desaparèixer o de fer una jugada màgica. I polèmic. Per la qual cosa va desaparèixer del mapa. Everton, Sevilla, Milan, Watford i Udinese han estat els seus destins.
Adama Traoré no es ben bé un fracàs. Va jugar al Wolwes de la Premier, va tornar al Barça ja amb Xavi, però no es va quedar, tot i que no es pot dir que el seu rendiment fos baix. En aquest cas, ell és potència, múscul i velocitat.
Xavi Simons -el català-holandès- no va voler esperar i se’n va anar al PSG, i ara al PSV Eindhoven. No ha triomfat al Barça tot i que sí que és un jugador valorat en el món del futbol.
Isaac Cuenca ja des d’un primer moment es va veure que no tenia nivell Barça. Oportunitats en va tenir algunes, però el van fer fora perquè mai va donar resultat.
Yusuf Demir va arribar cedit per jugar amb el filial blaugrana. El seu joc va sorprendre i se’l va incorporar a la dinàmica del primer equip. Va tenir pocs minuts i el club va pensar que fitxar-lo definitivament era massa car.
El de les rosques
Cristian Tello era un extrem ràpid i golejador, expert en rosquetes. Malauradament, no va explotar. Hector Bellerín era el somni de tenir per fi un lateral dret de la casa fiable. Va marxar i la va tornar, però va ser un any amb més pena que glòria, i se l’ha deixat marxar altre cop. Una situació molt semblant va ser la de Martín Montoya. Trobar fiabilitat als laterals sempre ha estat un mal de cap en un equip on aquests jugadors han de fer molt més que defensar.
Giovani dos Santos, mexicà, internacional pel seu país. No va triomfar, tot i que si es pregunta algú dirà que es va tenir poca paciència. Carles Alenyà juga ara al Getafe i ha passat de ser un jugador tècnic a un destraler més de l’equip de Bordalás.
