Amb només 24 anys, la Cristina López compagina ser una esportista d’elit amb ser una petita empresària. A finals de l’any passat, la terrassenca es va proclamar campiona del món en el Lowkicks Championship, celebrat al Kazakhstan. El títol va suposar una injecció de forces per a una competidora nata, després d’un any molt dur intentant fer malabars per arrencar el gimnàs Dojo Seishin terrassenc.
L’establiment, que va néixer el gener de 2025, està ubicat a l’avinguda Jaume I i és un projecte amb identitat pròpia, sorgit una mica per casualitat, però que ha aportat serenitat i un propòsit a la karateka egarenca. Aprofitant la celebració aquest diumenge del Dia Internacional de la Dona, el Dojo ofereix un taller de defensa personal a totes les terrassenques que ho desitgin. Serà a les 10.30h, i és una activitat gratuïta. MónTerrassa ha parlat amb Cristina López d’aquesta activitat, de la seva passió pel karate o de com viu ser un referent per a nens i nenes, i sobretot, què suposa ser una dona en un esport minoritari i que es percep com a ‘masculí’.
“El sensei ha de ser una figura exemplar, però som humans”
Campiona del món, s’ho esperava?
Vaig arribar a la competició nerviosa, perquè em trobava a l’altra punta del món. Per sort, aquesta vegada, m’hi va acompanyar el meu equip, i això em va ajudar a calmar-me. Em va sorprendre gratament la manera com vam ser acollits, com si fóssim un més de la família, i l’organització va ser una passada. I bé, a la final sí que vam tenir una mica d’incertesa en el cop definitiu, però l’important és que vam aconseguir endur-nos el títol mundial cap a casa.
Què és això de low-kick?
Consisteix a trobar la persona que combina el cop més fort amb la resistència més gran de cama. El low-kick, com la paraula indica, és un cop baix fet amb la tíbia al quàdriceps. Jo colpejo un cop, tu colpeges un cop, i així fins que una de les dues es rendeix. O que es manté dret.
Com va començar en les arts marcials?
Va ser amb 7 anys. El meu pare coneixia un gimnàs i m’hi va apuntar. Va ser una mica de rebot, perquè quan vaig començar no em va agradar. ‘No vindré aquí a què em peguin’, li vaig dir. Però el meu pare estava tan il·lusionat, i ho havia ja intentat amb la meva germana… Que al final vaig aguantar aquella classe. I després, una altra, i una altra, fins que al cap de cinc o sis mesos vaig sortir a competir en un campionat de Catalunya i vaig quedar segona.
Un inici prometedor!
La veritat és que el més em va agradar va ser que grans i petits, gent que ni coneixia, em tractaven de tu a tu, com un competidor més. Tots fèiem pinya. I aquest sentiment de comunitat, de família, és el que m’ha portat fins aquí.
No en va tenir prou en competir que també va muntar el seu propi dojo.
Va ser una mica per necessitat. Fa una mica més d’un any tenia força gent que em seguia, que entrenava amb mi o que els feia classes. I em vaig trobar sense gimnàs. Però volien continuar amb mi, així que em vaig posar a buscar locals. I va aparèixer aquest, molt més ampli, a peu de carrer, ideal. Tot va anar molt de pressa, i agraeixo molt l’ajuda dels meus alumnes que van venir a condicionar-lo.
Com ha anat l’experiència?
Molt bé, no en tinc cap queixa. Les arts marcials són un esport minoritari, no crida l’atenció a tothom, però veig que la gent que ve està contenta. I ja tinc gairebé un centenar d’alumnes, i aquest any he hagut d’ampliar horaris i tenim des de nens molt petits fins a més grans de 60 anys. Crec que el projecte ja està consolidat, i sortim a competir com qualsevol altre club. Aquest març marxem al nacional de Santa Susanna, i a l’abril anem a Alacant, on també competiré jo. L’objectiu, però, és la Copa del Món, al País Basc, on anirem quatre noies, jo a sènior, una a sub21, una a categoria 14-15 i una a 12-13. Donarem una mica de guerra!
Ara és esportista d’elit i empresària. Com es compagina, això? Té temps per a tot?
És complicat, perquè a vegades no tinc temps per a mi, sempre s’han de fer coses. Per mi, la feina sempre va primer, i com que tot just començo no tot ho tinc per mà. Tinc una manera de ser que ho vol controlar tot. Però si vull competir, necessito centrar-me, perquè quan surto a competir, si em toquen el cap, me’l poden obrir. Per això aquest any passat vaig competir poc.
Li preocupa el desgast?
Sí, abans no hi prestava massa atenció. Era una màquina. Anava amunt i avall, seguint-los a tot arreu, fent de coach des de les vuit del matí fins a la tarda, quan entrava jo a competir. Però jo vaig de 0 a 100, no ser estar-me quieta. I això és el que haig d’aprendre. A delegar. I costa.
Per què la Cristina encara vol competir?
Sí! Aquest 2026 torno a competir amb la vista posada al Campionat del Món. Tinc corda per estona. Vaig haver de fer una aturada perquè el cap i el cos m’ho van demanar, però ara ja estic bé. Fa ja unes setmanes que estic encarada a competir i a recuperar sensacions.
Era un pas natural fer el salt a la gerència o s’ho ha trobat?
Sí que ho buscava, però no encara. En tenir gent darrere, i veure que el compromís era total, vaig decidir fer el salt. Què menys puc fer que lluitar per ells? No és quelcom que volgués, menys tan aviat. Estava opositant per a Mossos d’Esquadra, aquesta era la meva idea. Prendre-m’ho amb calma i agafar experiència. Tanmateix, m’ho vaig trobar a sobre i, mira, ara estic contenta.
Quan venen aquí, què creu que esperen trobar?
No sé si és el que esperen, però sí que sé el que es troben. I suposo que els agrada perquè gairebé bé tots s’han quedat. Aquí, el que troben és una proximitat inculcada des de petits. Tant és que et trobis un alumne de la classe de 3 a 7 anys, com un sènior. Quan arriba algú nou, se’l saluda i se’l convida a passar. Aquí obrim les portes a tothom, però quan s’està fent classe, toca fer classe. I intento fer-los entendre que qui porta més temps, més s’ha d’esforçar, i qui vol competir, encara s’ha d’esforçar més. Cadascú ha de donar el màxim de si mateix.
Disciplina i esforç.
Tinc un punt de la vella escola, perquè soc força seriosa, sobretot a l’hora d’impartir classe. Demano disciplina, però soc conscient que el món ha evolucionat. I cal trobar un equilibri.
Què li ha aportat el karate com a persona?
A passar moments que no són bons i així i tot continuar aixecant-me cada dia, encara que no vulgui. Quan va morir el meu avi, amb qui em vaig criar, va ser un cop molt fort. Ho vaig saber a les sis de la matinada i a les vuit ja estava estudiant i preparant-me. No em serveix de res quedar-me a casa plorant, aquesta és la mentalitat. El Kyokushinkai requereix molta fortalesa física, però també mental. Pensa que en un combat pots estar 6-7 minuts rebent i donant cops.
I no va protegida?
No, jo lluito sense proteccions. I els cops fan mal, això és així. A tothom li fa mal quan xoca contra una porta. A mi també. Però la mentalitat és que encara que faci mal, ho pots aguantar i no passa res. I això és el que m’ha ajudat a continuar endavant en els moments més durs. I també, com veig que els passa als meus alumnes, que pots entrar sense energia o ganes al gimnàs, però després d’entrenar la cara et canvia, ets un altre. I motiva molt tenir companys de diferents nivells, perquè t’ajuda a posar-te tu mateix les piles, a voler ser millor.
Aquí també rau la importància del sensei.
És una figura clau. Jo podria haver-me quedat amb el segon dan, un grau menys del que tinc ara, i quedar-me tan tranquil·la. Però en quedar-me al gimnàs, vaig pensar que havia d’evolucionar, i per això em vaig treure el tercer dan. Com diuen ells, la Cristina té moltes cares. És cert. A dins del dojo no hi caben les ximpleries i si m’haig d’enfadar, ho faig i soc exigent. Has de ser una figura exemplar, però som humans. Ens equivoquem i no passa res a dir-ho. Vull ser una persona que respectin i admirin, però quan surto a fora, no em posaré a cridar-los ni a ser estricte. I aplico el sentit comú i adapto les classes a la realitat actual i a la realitat de cadascun dels alumnes. Als competidors, sempre els dic, pots perdre o pots guanyar, però l’endemà has de venir aquí a i entrenar. Et pot fer mal això o allò, no pateixis, ja buscarem exercicis diferents, però han d’entendre que la competició és un extra. L’important és l’entrenament i la disciplina de venir cada dia, i això és per a tothom, comencis o siguis cinturó negre.
El fet de ser una semsei dona, com ha estat rebut?
Quan vaig obrir el gimnàs, altres mestres karatekes, persones que m’havien vist créixer fins i tot, em deien que muntava un negoci per ‘provar’, com si no fos una cosa seriosa. O pares que es pensaven que qui era el sensei o qui portava el gimnàs era algun dels meus alumnes homes adults. Ser dona i jove, és una combinació explosiva. Abans em molestava més aquesta confusió o aquest menyspreu, però ara ja no. Potser també perquè ja desprenc una aura diferent, ja porto prop de deu anys fent classes, no soc una nena que comença.
Les dones hem de continuar demostrant que ens mereixem ser allà, encara?
Mira, crec que sí, que encara passa. Però a mi si em ve algú i em diu que no vol que una dona li faci classe, ja sap on té la porta. Tota la meva vida he estat lligada al karate, soc competidora, estic al top internacional i m’agrada estar al dia de tot. No entenc aquesta mentalitat que això és cosa d’homes.
Quan va començar hi havia més noies?
Érem tres, que recordi, però la majoria va anar variant amb el temps. Al final, molts cops era només jo. Per contra, ara, al meu gimnàs, crec que tinc més noies que nois. O sigui que he fet el tomb. Perquè igual que amb algunes coses, ser dona pot tenir inconvenients, en això crec que tinc un avantatge. Genero més confiança, especialment en la primera impressió que s’enduen les noies adolescents que venen a provar si els agrada.
Diumenge fa un taller de defensa personal per a dones, amb motiu del 8M.
He fet altres tallers d’aquesta mena, però serà la primera vegada que l’organitzo jo. M’agradaria que vinguessin tant noies com dones, perquè al final, totes sortim al carrer, i totes hem de saber defensar-nos. Enfoco aquest curs com una iniciació bàsica al colpeig, nocions i consells bàsics per saber com reaccionar i què fer.
Per exemple?
Un cop al nas acostuma a ser molt efectiu. Fa mal i et deixa estabornit uns segons. Prou temps per decidir què fas a continuació.
I què fem a continuació?
Jo sempre els dic que corrin. No et busquis problemes i no et quedis allà palplantada perquè no saps com reaccionarà l’altre. No el coneixes, és un factor imprevisible i no saps si porta una navalla o va drogat. Així que, pots sortir corrent? Doncs corre. Marxa ben lluny i busca algú. Clar que després et pots trobar com em va passar a mi fa mig any, que em va atacar un home quan estava desprevinguda. Vaig aconseguir desfer-me’n clavant-li diversos cops, i quan vaig sortir corrent i em vaig trobar quatre o cinc homes es van quedar allà sense fer res.
Si li ha passat a una campiona del món de karate, li pot passar a qualsevol…
Qualsevol dona s’hi pot trobar i no fa gens de gràcia. Vas caminant de nit i vas sola, has d’anar alerta. Aquest és un dels consells bàsics que els dono. Primer, res de passar arran dels portals de les cases, ves pel mig del carrer. I després, res de mirar el mòbil o de portar auriculars, has de tenir els sentits desperts, has de veure el teu entorn i saber qui hi ha. I, per acabar, si t’has de posar a córrer, has d’estar amb una mínima forma. És important que puguis fer més una bona correguda, i per això necessites condició física.
