!--akiadsense-->
La seva passió pel futbol és insaciable, insadollable. Igual que el seu amor per aquest esport, que segueix gaudint amb la mateixa il·lusió que quan el va descobrir quan era un nen, jugant de porter amb el prebenjamí de l’equip del seu barri, el Joan XXIII de Terrassa. “Mai més”, va pensar després que l’Olímpic Can Fatjó li fes dotze gols. I des d’aquell dia Álex Gallar (1992) va començar a convertir-se en el davanter desequilibrant, vertical, voluntariós, incansable i elèctric que és avui. Després de picar molta pedra, d’escalar, pas a pas, sense rendir-se mai, des de la Tercera Divisió, el futbolista terrassenc, sempre conscient dels seus orígens, de tot el que ha hagut de lluitar, patir i plorar per arribar a fer realitat el somni de convertir-se en professional, és feliç a Girona i al Girona; amb el que anhela retornar a la màxima categoria del futbol estatal, a l’elit que va descobrir i gaudir la temporada passada de la mà de l’Osca.
“L’Osca el portaré sempre al cor perquè és on vaig aconseguir el que fins ara és l’èxit més important de la meva carrera, que és l’ascens a Primera. Estic molt content d’haver entrat en la història de l’Osca. Ara vull entrar en la del Girona“, arrenca Gallar. “El Girona va ser un dels equips que va apostar més fort per mi. I jo ja feia temps que tenia ganes de ser aquí. Vull demostrar que puc ser un futbolista important a Segona Divisió. I fer realitat el nostre objectiu, que és pujar a Primera Divisió. Ho hem dit públicament des del primer moment. Hem estat molt clars. El nostre objectiu és pujar a Primera”, accentua el jugador vallesà, que de tant lluitar per conquistar l’elit ha perdut la por a somiar a l’engròs.
Gallar, però, subratlla que el conjunt blanc-i-vermell, el més valuós, de llarg, de tota la categoria de plata, i un dels ferms candidats a l’ascens, ha de “demostrar molt més al camp. Hem d’apujar molt el nivell. Per ser un ferm candidat a pujar hem de millorar molt encara. Hem de treballar al màxim per intentar treure el millor de cadascú. Es diu que som una de les millors plantilles, però no ho estem demostrant, de moment. El nostre rendiment ha estat, fins ara, per sota del que podem oferir. I crec que ha estat un problema mental. No pot ser que futbolistes que hem demostrat que podem tenir lloc a Primera Divisió, que hem fet molt bons partits a la màxima categoria, sembli que no tenim nivell per Segona. Ens hem de desbloquejar. Hem de gaudir. L’exigència és màxima, però estem preparats mentalment per afrontar el repte”.
!--akiadsense-->
Després d’un inici de curs irregular, massa per un conjunt que va encaixar fins sis derrotes en les primeres dotze partits de Lliga; el Girona, ja sense Juan Carlos Unzué, ha recuperat el somriure de la mà del balear Josep Lluís Martí, que ha celebrat dues victòries, contra l’Extremadura (1-3) i contra el Tenerife (1-0), divendres passat, en els seus dos primers partits com a entrenador del Girona. “Érem els futbolistes els que no havíem estat al nostre nivell, però quan les coses van malament no pots canviar 24 jugadors. Amb l’arribada del nou míster la veritat és que la intensitat ha augmentat. Ens ha fet endollar a tots. Tothom s’ha posat les piles per intentar entrar a l’onze i a les convocatòries”, afegeix el ’21’.
“Desitgem tant tornar a gaudir de la Primera Divisió que no estem gaudint d’aquest curs, de la Segona Divisió. Ens estem exigint massa, i potser per això ens sentim una mica bloquejats mentalment. Creiem que tenim un bon equip, i que tornarem a Primera, però entre tots hem d’intentar gaudir de la Segona Divisió. Penso que fins ara no ho hem aconseguit. Que no estem gaudint. Que quan hem guanyat no hem gaudit de la victòria. Ara estem començant a fer-ho. I això ens ajudarà a treure . millors resultats. Perquè crec que l’important és gaudir per guanyar, i no a l’inrevés. Jo sóc dels que pensen que el millor és gaudir per, després, aconseguir guanyar. I, en aquest sentit, nosaltres som els que tenim més ganes de tornar a Primera Divisió; de tornar a gaudir de la millor lliga del món, a sentir el que és. Tots els que hem complert el somni de trepitjar-la sabem que la Primera Divisió és molt bonica. Molt bonica. I intentarem tornar-hi per la via ràpida. Volem tornar-hi el més ràpid possible. Sabem que haurem de patir molt, que haurem de lluitar moltíssim, però estem capacitats per fer-ho. I ho volem demostrar”, assegura el ’21’.
Tant ambiciós i inconformista com exigent per naturalesa, Gallar admet que, a nivell individual, malgrat ser tant imprescindible per Martí com ho era per Unzué, “no penso que hagi despertat encara. He fet tres o quatre partits bons, però he de millorar bastant. El meu nivell no és el que estic oferint. Ni el que necessita un equip que aspira a acabar primer o segon per pujar a Primera”. “Sempre m’exigeixo més. Més i més”, continua l’atacant terrassenc, que en la seva presentació com a nou futbolista blanc-i-vermell ja va prometre “treball i ganes”. “És que a mi m’agrada molt tot això. A mi m’encanta el futbol. A vegades, ens enfadem amb la meva dona perquè miro molt futbol. Però és que quan n’estàs enamorat, quan ho vius amb tanta passió, quan hi ha un partit m’és molt difícil estar per una altra cosa”, assegura somrient, encara més que de normal; sempre alegre, sempre optimista.
“M’encanta. I sempre intento estar al màxim. Sempre intento cuidar tots els detalls. El pitjor dia serà el de la retirada. Encara queda molt i no vull ni pensar-hi. La clau, penso, és disfrutar del dia a dia. I jo ho faig. Perquè m’agrada moltíssim tot això. Sempre intento arribar dels primers als entrenaments per intentar gaudir de . tot el que signifiquen. I fins que no marxo a casa no deixo de disfrutar. De tot, del dinar, de l’esmorzar, de tot el que fem a l’entreno. Sempre ho he viscut així, amb aquesta passió”, recalca Gallar, sabent-se un privilegiat per poder dedicar-se a allò que sempre més li ha agradat.
!--akiadsense-->
“Som uns privilegiats. Som uns privilegiats”, repeteix l’atacant terrassenc del conjunt gironí, format entre el Mercantil, el Jàbac i Terrassa i les escoles del Barça i l’Espanyol. “I ho hem de valorar”, sospira. I la millor manera per valorar-ho sempre, explica, és no oblidar mai aquells anys, no tan llunyans, en què, defensant les samarretes del Terrassa, el Mallorca B, el Cornellà, l’Hèrcules o la Cultural Lleonesa, a Segona B, o les del Murcia Imperial o el Rubí, a Tercera, mai va deixar de perseguir el que ha estat sempre el seu somni; en què va ni tan sols haver de sentir tantes vegades que era un flipat per prendre’s tan seriosament la seva gran passió li va esborrar el somriure.
“No vull tornar als camps de gespa artificial. No vull tornar a la Segona Divisió B. M’ha costat molt, molt, arribar aquí. I m’hi vull quedar”, apunta Gallar; un jornaler del futbol que, amb les voltes que li ha fet donar aquest esport abans de deixar-li trepitjar un territori, el del professionalisme, que se li va resistir fins a les 26 primaveres, ha interioritzat que per saber cap a on es vol anar s’ha de saber sempre d’on es ve. “Cada dos caps de setmana baixo a veure els meus amics que juguen a Tercera Divisió o a Primera Catalana. A vegades, quan ja portes uns anys com a futbolista professional, potser és difícil no oblidar d’on vens, però jo ho veig, ho recordo, cada dues setmanes. I no m’acomodo”, explica el ’21’ del conjunt blanc-i vermell.
“L’únic que no ha canviat en aquests darrers anys hem estat jo i el meu entorn; tot allò que m’envolta. El context sí que ha canviat molt, moltíssim. Abans als meus amics i familiars els hi deixava entrades per partits contra l’Europa i ara les hi deixo per veure’m jugar al Wanda o al Camp Nou. Però les hi continuo deixant als mateixos”, subratllava fa uns mesos el vallesà en una entrevista a la revista Panenka. “Les sis entrades que tinc les segueixo repartint entre la família i els amics, sí. Tot continua sent igual que sempre”, destaca Gallar, que llueix bigoti per afegir-se a la iniciativa de la Movember Foundation, que promou programes per combatre el càncer de pròstata, el càncer de testicles i el suïcidi. “Pot semblar una iniciativa que no ajuda, molt tonta, però, per la gent a la qual ens ha tocat de prop, és un gest molt maco. Intentem aprofitar la nostra posició per intentar donar visibilitat a aquests problemes. Per posar-hi el focus. Per fer d’altaveu”, assegura Álex Gallar; un orgullós i modest abanderat del futbol humil, un home a qui només se li esquinça el somriure en recordar el seu pare: “Tot el que m’ha tocat viure des de principis de temporada no ha estat gens, gens, fàcil. Jo volia estar aquí, també, per estar més a prop seu. Ara ja no hi és, i de vegades és difícil perquè m’envaeix la tristesa, la melancolia. Els records. Intento fer-ho tot per ell. Perquè, allà on sigui, estigui orgullós de mi. Jo sé que ell, allà on sigui, està molt orgullós de mi. Perquè veu que estic treballant fins a l’últim detall per intentar millorar. Vull donar-li una alegria amb l’ascens”.
