La veritat és que no sé què dir. S’ha mort un bon amic, un gran amic, i una millor persona. Ens ha deixat el Celestino Jaime, o com li deia tothom, el Celes. Se l’ha endut aquesta punyetera pandèmia, aquesta maleïda covid. L’acostumes a veure de lluny, però quan et toca de prop tot és diferent. I més quan li toca a un tipus extraordonari, un “bon vivant” en el millor dels sentits de l’expressió, algú amb capacitat de lideratge, algú disposat sempre a ajudar i a participar. El ploren la seva dona, la Chon, i el seu fill, en Ferran, i amics propers com el Dani Vinuesa, o el regidor d’Esports de l’Ajuntament de Terrassa Miguel Ángel Moreno.
El troben a faltar els familiars, i tot el món del futbol terrassenc. Era un home que deixava empremta on anava. Un terrassenc, un català, una persona culta capaç de dialogar sobre qualsevol tema. Un constructor que apostava per la qualitat, per cuidar els detalls, per escoltar les peticions dels clients. I en tinc proves pel que em comentava la gent i per com va treballar a casa meva. Mai posava problemes per canviar una cosa o retocar-ne una altra. I envoltat d’un grup de professionals que li professava respecte i que n’explicaven mil meravelles. Era un molt bon cap.
Era un apassionat del menjar, i de la gastronomia en general, i no hi havia cosa que el fes més feliç que romandre en una taula envoltat de la seva gent, dels seus clients. Bromista com pocs, ens enviava fotos de plats extraodirnaris per fer-nos dentetes. Però gaudia de la mateixa manera amb un entrepà i una cerveseta després del partit de futbol dels dilluns al camp del San Lorenzo. Potser tenia una edat, com un parell dels altres que juguem, això no obstant la seva qualitat i la seva tècnica feien contrapès a la forma física dels joves. Podia estar al davant o al darrere, però la seva presència es notava. I la seva visió de joc, la seva lectura del partit eren sempre les correctes. Però és que fins i tot de porter ho feia bé. Capaç de fer bo algú dolent. Un “gentleman” dins del camp i fora d’ell.
Un apassionat del futbol que va oferir els seus coneixements de forma desinteressada al Terrassa FC i al CP San Cristóbal, a joves i a veterans.
Una persona culta, un col·leccionista d’aparells antics, un home que tenia un autèntic museu a la seva estimada masia del Bages.
Adéu Celes. O com em deies quan em veies: “Passa León, com va, com estàs”.
Hi hem perdut els amics i la família, i ha perdut el món del futbol, i ha perdut Terrassa.
Te n’has anat massa aviat i amb massa vida encara per davant. Pero sé que no has patit els teus últims dies.
Et trobaré a faltar.
I com escrivia al seu mur de Facebook: “Soc el millor, el més guapo i el més bo… segons ma mare”.
O com diu el Miki Romagosa, el Miki de la Ràdio: “Sempre era capaç de veure la part positiva de les coses. De fer un acudit d’un vídeo d’animals. De fer-nos passar el malestar de tot un dia. Era més com explicava les coses que la cosa en sí que explicava”.
