Nou terrassencs pedalaran 72 hores seguides per culminar la Nonstop Madrid-Múrcia, una de les competicions més exigents per als amants de la bicicleta. Aquest dijous, ben d’hora al matí, el grup d’amics s’ha enfilat en dues autocaravanes per posar rumb cap a la localitat d’inici de la cursa, la madrilenya Rivas. Allà començarà divendres al matí la primera de les vuit etapes. En total seran 770 quilòmetres i l’organització els dona fins diumenge a les vuit del matí per fer-los.
Ells son Josep Santos, Josep Puertas, Genís Uceda, Evarist Garcia, Dani Guerra, Jaume Soler, Jaume Troya, Xavier Pañart i Jordi Iborra, i el repte que tenen davant és majúscul. Ho saben però no s’espanten.
La Non Stop Madrid-Murcia és un cursa creada per RPM-Sports, empresa que ja té experiència prèvia amb la Non Stop Madrid-Tajo, una competició que alguns dels integrants terrassencs també han tastat. Per conèixer una mica millor què els espera i perquè s’han animat a fer el que molts titllarien de “bogeria”, Món Terrassa ha parlat amb Josep Santos, el més veterà de l’equip.
“L’objectiu és arribar tots junts a Múrcia, sans i estalvis”
Heu organitzat tres equips de tres, ha estat una decisió conscient?
L’organització permet fer equips d’1 a 4 corredors, i nosaltres hem escollit fer-los de 3. Per vàries raons. Primera, perquè vam ser 9 els que vam decidir fer aquesta aventura. Segon, perquè la idea és que tothom pugui fer els mateixos quilòmetres pedalats, que seran prop de 200. Ser quatre suposaria fer-ne menys, i per experiència, sabem que se’ns quedaria curt. Evidentment, no és tant cansat, però la sensació és que podries haver fet més.
I amb quin criteri us heu repartit?
La idea és que a cada equip hi hagués almenys una persona que tingués experiència en aquest tipus de cursa. N’hi ha que no estan acostumats a fer servir el GPS i, en aquí, és un element bàsic, perquè els camins no estan pas senyalitzats, t’has de guiar del track que l’organització t’ha donat i saber-lo interpretar.
També hem tingut en compte que hi hagi a cada equip corredors amb característiques diferents, perquè cada etapa té una tipologia pròpia. Hem volgut adaptar les etapes a cada corredor segons si li va millor la muntanya, el pla, la carretera, és més ràpid o menys… I també cal tenir en compte que les etapes són diürnes i nocturnes, un factor més que juga. Per exemple, jo faré el relleu a les onze de la nit de divendres i estaré pedalant prop de cinc hores seguides, fins a les dues o tres de la matinada. En el meu cas participaré en tres etapes i faré 220 quilòmetres.
Quina és la mecànica de cada equip? Com funciona això d’una nonstop?
La cursa no s’atura al llarg dels tres dies. Així que en el nostre cas, el que hem previst és que anirem fent relleus. A cada etapa sortirà un corredor de cadascun dels 3 equips, i la idea és que vagin rodant junts fins arribar a la següent etapa, on tres corredors nous els relleveran. I així anar fent. Evidentment, tots hem de ser conscients que si un dels corredors té una avaria greu i no pot continuar, els altres dos que l’acompanyen hauran de tirar sense ell, i l’equip del qual formi part haurà dit adéu a la cursa.
Per això és important saber cadascú on té el límit i fins on pot forçar?
Exacte. Aquest tipus de prova requereix saber molt bé on ets i quin és el teu limit. Crec que en això és important l’experiència acumulada. El corredor ha de saber on pot apretar i on no. I també portem un pulsòmetre que ens controla i amb el GPS podem saber què ens espera. Si tens per davant una pujada de 3 quilòmetres, cal saber on estàs i què pots fer. En això tenim sort del companya Jaume Soler, que domina molt l’excel i que ens n’ha fet un per a cada etapa, indicant la distància, desnivell, el temps que tenim per fer-la i la mitjana que hauriem d’anar per arribar al tall. Amb una gràfica i tot!
Nou terrassencs que son amics. Però on es van conèixer i com va sorgir l’equip?
Som un grup més ampli, el Bike Boss Team, que es va conèixer l’any 2017 dalt d’una bicicleta. Majoritàriament vam coincidir fent la Titan Desert del Marroc, i des d’aleshores cada diumenge ens trobem per fer una ruta, combinant la mountain bike amb la carretera. Ha sorgit una amistat molt gran entre tots, i amb els anys, hem anat enganxant gent nova. En el grup de nou que participem en aquesta Nonstop som ben diversos, jo soc el més gran, amb 63 anys, i el més jove és el meu nebot, el Genís, amb 32 anys. Cadascú té la seva professió i feina, però a tots ens uneix la bicicleta.
Parlaves de la importància de tenir experiències en aquest tipus de curses…
Sí, ho és. Dels nou que participen, quatre hem fet la Nonstop Madrid-Lisboa. Això ens dona una tranquil·litat afegida que els altres no tenen. Els qui no han fet mai una prova d’aquestes característiques, d’haver de pedalar 72 hores sense parar, són els que estan més nerviosos. Igualment, aquesta és la tercera edició de la cursa Múrcia-Madrid, però serà la primera vegada que la farem, serà nova per tots nosaltres.
Què us atrau d’aquest tipus de competicions?
Jo he fet ja 3 cops la Madrid-Lisboa, i en aquest tipus de curses prima la convivència entre els companys, el treball en equip i la diversió. Poder compartir durant 72 hores habitacle (sigui dalt de la bicicleta o a l’autocaravana) amb uns companys amb qui surts cada diumenge de ruta és molt especial. Tantes hores junts és fantàstic, t’omple molt. I a més, som nou persones que ens coneixem, que tenim bon rotllo i que el riure estarà garantit. Anem a passar-nos-ho bé, i a gaudir de la bici i de la ruta.
A gaudir però també a patir…
(riu) sí, sí, ho passem de conya però també patim. Aquest tipus de cursa en equip tens a més una responsabilitat afegida amb els teus companys. No pots deixar de pedalar, has d’arribar a l’hora abans del tall i ho has de fer bé perquè si no, els altres també quedaran fora de la cursa. Per això has de ser conscient del què dèiem abans, dels teus límits i dels límits de la bicicleta. N’has de tenir cura, procurar no caure, i intentar tenir present que hi ha coses no pots controlar.
Com per exemple?
Doncs mira, justament ens han dit que segurament ho passarem una mica cru aquests dies. Ja ens han avisat que hi ha perill per tempesta, així que haurem d’anar amb compte. A la Nonstop de Lisboa vam tenir algunes etapes èpiques amb unes tempestes ben guapes, i la veritat és que ho passes malament.
Vosaltres i, suposo, que també les vostres famílies…
Les famílies crec que ja hi estan acostumades. Tot i així, entre nosaltres de vegades riem i diem que un dia tornarem a casa i ens trobarem les maletes a la porta. Personalment, haig de dir que la meva dona és una santa. Quan li dic que preparo alguna nova cursa, sospira i em diu ‘Ja hi som’, però comparteix la meva afició, pateix, però ho entén. Ara, és veritat que en l’última Titan Desert, l’any passat, em va dir que “cap més”, que havia patit moltíssim. I és clar, ho entens, les famílies poden fer el seguiment de cada corredor pel seu dorsal, saber on és i què està fent, a través de la web de l’organització. I això, tot i que pot ser bo, també té una part dolenta, i és que quan veuen que portes quinze minuts allà quiet, i el número no es belluga per motius que tu desconeixes, ja t’imagines tot el pitjor.
Representa que la prova s’ha de completar amb el mínim temps possible. Com us ho plantegeu vosaltres? Aneu a fer marca o amb acabar ja ho considereu una victòria?
El nostre objectiu, que respon a la nostra filosofia de grup, és arribar tots junts diumenge a les vuit del matí. I poder tornar tots junts, sans i estalvis, cap a casa. Batre rècords i ser dels primers ho deixem per als professionals. Nosaltres som amateurs i el que anem és a gaudir de la cursa. Per això, encara que hi participem tres equips diferents, sabem que tots anem al mateix: a arribar tots nou a Múrcia. És clar que hi ha un esperit competitiu, sobretot amb un mateix, però de què serveix que deixis enrere els teus companys en un tram de la cursa? És absurd.
