La immigració ha vingut per a quedar-se: no és un fenomen transitori sinó de llarga durada perquè no obeeix a raons conjunturals sinó estructurals. És la resposta, sovint desesperada, de tantes i tantes persones marginades per un model de globalització al servei dels capitals que incrementa les desigualtats entre països i dins de cada país. Ni murs ni tanques amb filats de ganivetes canviaran aquesta realitat.
Com a conseqüència de la immigració, Catalunya ha experimentat una gran transformació demogràfica, tant per la quantitat de persones com per la seva diversitat d’origen o per la distribució geogràfica. Els darrers 15 anys, Catalunya ha viscut un increment de la població de prop d’un milió i mig de persones, procedents de 187 Estats, amb 300 llengües diferents i repartides avui per totes les comarques (si bé amb més presència a la franja litoral, pla de Lleida i Girona).
A Terrassa, la població de nacionalitat estrangera ha passat de les 3.884 persones el 2000 a les 25.321 actuals, és a dir, d’ésser el 2,25% del total d’habitants a ésser avui l’11,73€. De fet, el 2010 el percentatge fregava el 15% però la crisi ha acabat per generar un clar descens en el seu nombre. La principal nacionalitat estrangera és la marroquina, amb 11.907 residents, un 5,49% de la població total però un 46,81% de qui no té la nacionalitat espanyola. Altres nacionalitats, com els romanesos, senegalesos, xinesos, equatorians…, tenen un pes demogràfic molt menor.
Partint d’aquesta realitat, és possible la plena integració de totes aquestes persones immigrades?
Tal com jo ho veig, la integració de les persones immigrades al país d’acollida depèn sempre d’una multiplicitat de factors, entre els que destaquem el tarannà de la societat d’acollida, la voluntat d’integració de la persona immigrada, la situació del mercat laboral i els recursos econòmics disponibles al servei de les polítiques socials, allò que anomenem l’Estat del benestar.
La societat catalana és acollidora. Ho són, en general, la gent, el teixit associatiu i les institucions: Generalitat, Diputacions, Ajuntaments, sindicats (CITE de CCOO, AMIC d’UGT), Comitès d’ajuda al refugiat, SOS Racisme, AAVV, AMPES i moltes altres organitzacions de la societat civil.
Pel que fa als immigrats, en general, mostren una clara voluntat de quedar-se (més del 70% porten 6 o més anys al país), integrar-se i sentir-se ciutadans amb plens drets i deures.
Malauradament, com a conseqüència de la precarització del mercat de treball, de les retallades a l’Estat del benestar, de les polítiques d’estrangeria i del discurs imperant als Governs i als mitjans, s’incrementa la sensació que la immigració “és una càrrega”, que alguns discursos xenòfobs eleven a la categoria d’“amenaça” per a l’accés a la feina i als serveis socials o, fins i tot, per a la pròpia identitat.
Cal, doncs, abordar en la seva complexitat aquest fenomen perquè la situació actual presenta dificultats i tensions creixents que, si no es resolen, poden dificultar o llastrar severament la integració, amenaçar la cohesió social i provocar importants conflictes. Algunes d’aquestes dificultats i tensions són: la insuficiència de mesures d’acollida i seguiment; el retrocés (emparat per les lleis d’estrangeria) en la igualtat de drets de les persones immigrades; amplis sectors del mercat de treball que abusen dels treballadors immigrats en situació irregular o se n’aprofiten per a empitjorar les condicions laborals de la resta (les treballadores de la llar, les Kellys o les temporeres de la fruita en són bons exemples); la insuficient qualitat i, en ocasions, el col·lapse del sistema educatiu, sanitari i assistencial; la segregació (urbanística, escolar…); la manca de recursos als municipis; l’augment dels discursos, plataformes i partits xenòfobs…
Adonem-nos-en que la immigració posa el focus sobre fenòmens sovint a les fosques o a la penombra: les bases de la pròpia identitat (pit o cuirassa, arrels o fum); la capacitat per a conviure amb la diversitat; el tarannà democràtic o demòfob de la societat; la desigual distribució de la riquesa; la manca de recursos econòmics per a polítiques socials; els dèficits en educació, sanitat, dependència, habitatge, treball…
Al cap i a la fi, la immigració és un mirall que ens retorna la imatge de les nostres mancances com a persones i com a societat, com a nació sense Estat i com a Estat que no garanteix uns nivells acceptables de benestar social per a tothom. Si no us agrada el que hi veieu, no en culpeu les persones immigrades.
