Què és i com es manifesta el Trastorn Límit de Personalitat?
El trastorn límit de la personalitat no és una malaltia és una forma de ser amb una personalitat extrema. Els primers símptomes es manifesten des de la infància, es mostren uns trets d’impulsivitat i de l’oscil·lació de l’ànim i també una dificultat en la relació amb els demés. A l’arribar a l’adolescència aquestes manifestacions s’accentuen més, però el diagnòstic no arriba fins a l’edat adulta. És veritat que hi ha un marge de millora, de manera que si els símptomes persisteixen a la vida adulta i hi ha una disfunció que afecta la família i la capacitat de mantenir amistats, mantenir la feina o tenir un propòsit a la vida és en aquest moment quan ja parlem de l’existència d’un trastorn.
Quines causes provoquen aquest trastorn?
Les causes que provoquen el trastorn límit de personalitat son variades. Hi ha una part genètica, el que heretem, si a casa algun familiar pateix un trastorns és més fàcil que el patim nosaltres. També hi ha una part que és intrínseca de cadascú, les nostres vivències, el que he après i que fa que desenvolupi una certa manera de ser, la meva personalitat. D’altra banda, també existeixen els factors externs que són molt significatius. Per exemple, viure en una família invalidant, fins i tot negligent que no és capaç de reconèixer les meves capacitats bàsiques, que no reconeix les meves emocions i no els dona importància, faria augmentar el risc a patir un trastorn límit de la personalitat en la vida adulta. També les famílies que són sobreprotectores, no deixen desenvolupar la capacitat emocional de la persona. Per últim, tenim un altre factor de risc molt prevalent que és la presència d’un abús sexual en la infància, no treballat.
Quins són els signes d’alerta?
Ens hem de preocupar si al final de l’adolescència es manté un estat d’oscil·lació de l’ànim amb moltes pujades i baixades de l’ànim i amb moltes dificultats de relació amb els demés. Uns altres signes d’alerta és manifestar una tendència a la idealització i de cop i volta a l’odi, trencar relacions o tenir dificultat per mantenir relacions significatives a llarg termini. Un altre aspecte a considerar és la dificultat en configurar l’autoimatge corporal, social, canviar molt la manera de pensar, de ser, de vestir-me, en definitiva la meva identitat. Fins i tot, pensaments d’insatisfacció a la vida, pensaments de mort molt recurrents, conductes suïcides molt recurrents i les autolesions que són molt prevalents. I en alguns casos, també es poden manifestar símptomes psicòtics de baixa intensitat al llarg de la seva vida.
Quan s’ha d’acudir al professional mèdic? Quina és la via?
Quan tenim la necessitat de la valoració per part d’un metge, primer hem de consultar amb el metge d’Atenció Primària o el pediatre, segons correspongui. Sempre que hi ha dificultats d’un funcionament normal s’ha de consultar amb el metge. Si no soc capaç de mantenir una feina, uns estudis, o de mantenir unes relacions estables en el temps o de funcionar normalment a la família i hi ha un patiment. L’abordatge primer es realitzarà des de la psicoteràpia individual, això comporta tenir ganes de canviar. Tanmateix, si la persona afectada del trastorn està en una fase contemplativa, tot i que la família demani ajuda o forci a la persona a demanar-la, si la persona no està preparada per al canvi, no serà el moment adient per començar una teràpia.
Com abordeu el tractament, quines estratègies seguiu?
Actualment, el tractament que dona més bons resultats és la psicoteràpia, en concret la que s’utilitza més és la teràpia conductual. Aquesta teràpia té tres components: una teràpia individual, setmanal o quinzenal; en segon terme una teràpia grupal on es treballa l’aprenentatge de noves habilitats; i la tercera és el coaching telefònic i de teràpia per als terapeutes.
En les diferents parts de la teràpia es treballen estratègies per estabilitzar l’ànim. A la primera fase és molt important que no hi hagin fluctuacions per reduir els problemes i les conductes autolesives o suïcides. Quan el pacient es troba més estable, s’inicia el treball de regulació emocional: pensar que viure la vida val la pena, quins són els teus valors, els gustos, què m’agrada i em senta bé i què no per tal de construir un camí per on seguir. A la tercera part es reparen les relacions i la capacitat per a construir noves relacions diferents.
Quines recomanacions feu a les persones de l’entorn familiar?
A la família els recomanem molta paciència, molta empatia i treballar molt la validació. Per la seva forma de ser són persones amb daltabaixos i acaben per no confiar en les seves emocions. Si a la vida no som capaços de confiar en les nostre emocions no tenim far, això vol dir que anem per la vida sense entendre què està bé i què malament. També ensenyem a la família que treballin a casa les emocions. Parlar de com se sent la persona per dintre i què fa per gestionar aquestes emocions. Quan la persona malalta manifesta una emoció, s’ha de validar, perquè aquesta emoció té sentit per a ella. Podem explicar que per nosaltres no és tan important però per ella si i entenc que per a ella sigui important. Donem alternatives, no treballem la híper acusació, ni l’híper càstig perquè no funciona. D’altra banda tampoc funciona la sobreprotecció, i sentit llàstima, s’ha de buscar un punt d’equilibri o demostrem els nostres valors, els límits i que siguem capaços com a família de marcar el nostre territori. Són persones molt inestables i si ens deixem guiar per la seva inestabilitat anirem a correcuita apagant focs. Necessitem mostrar-los un camí que no és rígid, és flexible però té una trajectòria i són ells els que han de forçar el canvi per arribar al nostre camí.
