Imagines deixar enrere el bullici de la capital, el tràfec diari que ens ofega, i trobar la pau en un racó idíl·lic de la campinya anglesa? Aquesta és la promesa que, en aparença, ens fa un petit poble de Kent, a poc més d’una hora de tren de Londres. Però no et deixis enganyar per les seves cases de maó i la seva església antiga; el que ens espera allà és una experiència que desafia la lògica.
De dia, Pluckley és un quadre de postal amb heura cobrint façanes i cementiris plens d’història. Però quan el sol s’amaga i la boira comença a pujar, els seus carrers es transformen en un escenari inquietant on, segons les autoritats locals, no tots els residents estan vius. Parlem del poble amb dotze fantasmes oficials, un rècord que ha atret l’atenció de curiosos i caçafantasmes d’arreu del món.
Sí, ho has llegit bé: dotze ànimes en pena, reconegudes i fins i tot senyalitzades en mapes que es reparteixen entre els visitants. Aquest és el secret que Pluckley guarda, un vel que es trenca amb la caiguda de la nit, convertint l’ambient amable en quelcom gairebé irreconeixible. La fama del “poble més embruixat d’Anglaterra” no és casualitat, i el seu misteri és un reclam imprescindible per a qualsevol amant del paranormal.
Les Dames i el seu descans etern
Moltes de les històries més esgarrifoses neixen a l’ombra de l’església de St Nicholas, amb el seu cementiri de làpides vençudes pel temps. Aquí trobem la llegenda de la Dama Roja, un esperit que no troba pau mentre cerca la tomba sense nom del seu nadó. Es diu que el seu esperit vaga amb una rosa vermella a les mans, condemnada a no allunyar-se mai del lloc on jeu el seu petit, a vegades acompanyada d’un petit gos blanc.
Dins del temple, una altra figura captiva la imaginació: la Dama Blanca. Aquesta jove, esposa d’un lord Dering que va morir en plena joventut, va ser segellada pel seu marit en set taüts folrats de plom i un sarcòfag de roure per preservar la seva bellesa. Aquells que l’han vist parlen de llums intermitents a través dels vitralls i de cops sords que s’escolten des de la cripta en la quietud de la nit. (Nosaltres ja tenim els pèls de punta, ho reconeixem).
No hi ha res com una bona història de fantasmes per accelerar el pols, oi? Però quan són dotze i “oficials”, la curiositat esdevé gairebé una obligació.
El racó de l’ensurt i altres trobades
Però l’església és només el principi del recorregut fantasmagòric. Als afores de Pluckley, on els camins es creuen, hi ha un indret que els entusiastes del paranormal anomenen Fright Corner, “el racó de l’ensurt”. Aquí, tres dels fantasmes del poble esperen a pocs metres els uns dels altres, preparats per sortir al pas de qui s’hi aventuri.
Un d’ells és el saltejador de camins del segle XVIII, que va morir travessat per una espasa en una emboscada, i que encara es diu que ronda el lloc del seu tràgic final. A prop, vora un pont, es manifesta la Dona dels Berros, una gitana que venia brosses d’aigua i el destí de la qual continua sent un misteri, entre un xal encès o l’ofegament al rierol. Aquestes són només dues de les presències que ens recorden el passat violent i misteriós que bressola aquesta terra.
I la llista de trobades continua pels camins del voltant, on hi ha històries del mestre d’escola penjat al sender de Dicky Buss, un moliner fantasmagòric a Mill Hill o un coronel que es va treure la vida a Park Wood. La capacitat d’aquest poble per acumular tantes presències és un fenomen que ens convida a qüestionar què hi ha de veritat i què de pura llegenda. (Potser un truc de màrqueting local?).
Sons que glaçen la sang i l’arbust del diable
Les històries més inquietants de Pluckley no parlen tant del que es veu, sinó del que s’escolta quan la nit cau. A l’antiga fàbrica de maons, ressona el crit d’un obrer que va caure a un pou d’argila, un alarido que glaça la sang, segons els testimonis. I pels camins, hi ha qui assegura haver sentit el so d’un carruatge fantasma tirat per cavalls, fins i tot dins del seu propi cotxe, en la nit més profunda.
Però la llegenda que més s’acosta a la màgia negra és la del Devil’s Bush, l’arbust del diable. Es diu que en algun lloc del poble, aquest arbust és capaç de convocar el mateix diable ballant-hi al voltant. Les versions varien: tres o tretze vegades, cap enrere, a mitjanit, sota la lluna plena i completament nu. Ningú sap exactament on es troba, i potser és millor que continuï sent un secret ocult per a la nostra tranquil·litat.
Pubs amb esperits i el bosc que crida
Ni tan sols els pubs escapen a les històries de Pluckley. Al Black Horse, un hostal amb més de tres segles d’història, els gots canvien de lloc sols, mans invisibles llancen els coberts i els gossos borden a racons buits. Clients han afirmat veure o sentir un nen petit, i objectes que s’esfumen durant dies abans de reaparèixer com si res hagués passat. (El nostre estalvi a la barra no sempre té tanta sort, eh?).
A prop de l’estació, el Dering Arms també té la seva pròpia aparició: una anciana misteriosa que s’assoma a vegades per una de les finestres, potser una dama victoriana que encara ronda el seu antic pavelló de caça. I per als més agosarats, la granja medieval Elvey Farm, ara convertida en allotjament, és el domini d’Edward Brett, un pagès que hi va morir el 1900. Els hostes parlen de murmuris i d’una olor a fenc cremat que sura sense foc.
Finalment, al sud-oest del poble s’estén Dering Wood, conegut pels caçafantasmes com el “bosc dels crits”. Una llegenda local sosté que els alaridos que brollen entre els arbres pertanyen a aquells que es van perdre en la seva espessor i mai van trobar la sortida. En dies de boira, als crits s’hi sumen passos i veus que ningú sap d’on venen, un veritable malson per als sentits. Però a plena llum, és un bosc antic amb una vida salvatge vibrant, un contrast que ens fa pensar.
La història darrere dels fantasmes
A la llum del dia, Pluckley revela una altra de les seves facetes. Crida l’atenció la curiositat de les finestres amb la part alta en arc i el marc de maó pintat de blanc de moltes cases. Es diu que un Dering del segle XVII va escapar per una d’elles durant la Guerra Civil, o que un Sir Edward Dering del segle XIX creia que portaven sort i les va fer canviar per tot el poble. Una anècdota curiosa que ens recorda que no tot és foscor.
I el més sorprenent de tot, potser, és que l’origen d’aquests fantasmes és relativament recent. Va ser Frederick Sanders, un periodista local als anys 50, qui va començar a recollir i popularitzar aquestes històries, basades en relats dels seus avis i del seu mestre. Més tard, un locutor va inventar el carruatge o el monjo, i fins i tot investigadors han identificat persones reals darrere d’algunes llegendes. L’error o la invenció, de vegades, és el que crea la llegenda.
Així doncs, Pluckley és una barreja fascinant de realitat i ficció, de paisatges idíl·lics i històries que ens posen la pell de gallina. Però amb la seva fama, els veïns també han començat a patir les conseqüències, amb crits i altercats prop de Halloween. Potser és el moment de recordar que, darrere d’algunes d’aquestes històries, hi ha persones i llocs reals que mereixen respecte, i que la curiositat no hauria de trepitjar la tranquil·litat dels que hi viuen.
Després de tot, la pregunta que ens queda és: t’atreviries a passar una nit a Pluckley?
