Imagineu un lloc on el temps sembla haver-se aturat entre carrers de pedra, un poble medieval que respira història a cada racó. Però, què passaria si us digués que aquest escenari idíl·lic amaga una història d’amor i surrealisme, lligada a dues de les ments més brillants i excèntriques del segle XX? Avui us revelem un secret que canviarà la vostra percepció dels viatges i de l’art, un destí imprescindible a la nostra estimada Costa Brava.
Perquè les promeses, sobretot les fetes sota l’influx de l’amor, s’han de complir, encara que passin gairebé quaranta anys. Salvador Dalí, en un viatge per la Toscana als anys trenta, va jurar a Gala que li compraria un castell millor que els que salpebraven la regió italiana. Qui hauria dit que aquella promesa, potser oblidada pel geni, seria reclamada amb tanta fermesa per la seva musa, cansada del constant tràfec d’artistes i curiosos a Portlligat.
A menys d’una hora de la bohèmia Cadaqués, sorgeix Púbol, un petit municipi que, juntament amb els altres dos, forma l’anomenat Triangle Dalinià. Aquí, Dalí va saldar un deute pendent que es remuntava als anys trenta, comprant un castell per a la seva estimada per un milió i mig de pessetes, l’equivalent a uns 250.000 euros actuals (sí, un autèntic regal per a l’època!). Però la reina va posar una condició innegociable, un truc subtil per afirmar el seu poder: el geni només hi podria accedir amb una invitació prèvia, per escrit, i feta de la seva pròpia mà.
El pacte secret d’un amor surrealista
Aquesta exigència de Gala, digna de l’amor cortès, va transformar la dinàmica de la parella i va crear un espai íntim on la musa podia cultivar la seva pròpia vena artística i rebre els seus joves amants (sí, la seva era una relació oberta, que avui definiríem com a poliamorosa). L’esperit d’aquest pacte no era un simple caprici, sinó la clau per a un univers privat on Gala era la sobirana absoluta, lluny de l’ombra omnipresent de Dalí i les seves excentricitats públiques. Nosaltres també al·lucinem amb la intel·ligència d’aquesta dona per reivindicar el seu propi espai, una solució brillant a la seva necessitat de privadesa.
El cor d’aquest poble màgic, la Plaça Major de Púbol, és el punt de partida cap al Castell de Gala. Des de la plaça, un arc emmarca el camí cap a la fortalesa, flanquejada per la bella església de Sant Pere. Amb les seves cases de pedra, els seus portals dovellats i racons com el Carrer del Recó, Púbol manté intacta la seva essència medieval, oferint un contrast impactant amb l’extravagància que s’amaga darrere els murs del castell.
Aquest petit municipi gironí, amb menys de 140 habitants, era el lloc ideal per a la Gala que buscava allunyar-se de la pressió mediàtica i social. La seva decisió de viure aquí va ser un canvi definitiu en la història de la parella, creant un nou vèrtex en el triangle dalinià que complementava la vida pública de Dalí a Figueres i el seu taller de Portlligat. Púbol es va convertir en la seva fortalesa personal, un lloc on les regles les dictava ella.
Púbol: de ruïna medieval a fortalesa de Gala
Quan Gala va rebre aquest edifici, el que tenia entre mans era una autèntica ruïna medieval, un castell que havia viscut la seva època d’esplendor durant la baronia de Púbol al segle XIV, però que ara tenia teulades i parets enfonsades, i ple d’heura. La seva visió era clara: va escriure al constructor Emili Puignau advertint-li que de les pedres d’aquella ruïna podia sortir tant un triomf com un monstre. Afortunadament, la història ens diu que va ser el primer, una transformació definitiva gràcies al seu empenta i la seva inconfusible estètica.
La parella, lluny d’esborrar els estralls del temps, es va enfocar a consolidar les runes per abocar a l’interior un món de pura fantasia. En creuar el llindar del castell, la sobrietat i el silenci medieval de Púbol donen pas a un espai escenogràfic, una bombolla surrealista on l’excentricitat, els trampes d’ull i l’acumulació decorativa esdevenen la norma. Cada racó és una declaració d’intencions, un reflex de la personalitat única de Gala, una experiència sorprenent que desafia el que esperem d’un castell.
El primer pis, residència privada de la reina Gala, acull deu zones museïtzades que ens permeten endinsar-nos en el seu món. Al Saló dels Escuts, el tron on rebia les seves visites la converteix en la dona angèlica de l’amor cortès, amb orenetes volant al sostre. La Sala del Piano combina tapissos medievals amb el vermell carmesí dels cortinatges i el sofà, mentre que la seva habitació sorprèn per la seva atmosfera gairebé monàstica, un contrast fascinant amb la resta. Fins i tot el bany era un centre de bellesa total. A les golfes, una dotzena de vestits d’alta costura de Dior, Cardin o Chanel esperen ser descoberts, tot un tresor ocult.
Un univers privat i excèntric fins a l’últim alè
Gala va gaudir plenament del Castell de Púbol fins al 1982. La seva mort, als vuitanta-set anys, està envoltada d’un vel misteriós, tan surrealista com la seva vida. La llegenda diu que Dalí i el seu xofer la van vestir amb el seu vestit vermell preferit, la van asseure al Cadillac negre que solien utilitzar i que ara descansa aparcat a Púbol, i la van portar a enterrar a la cripta del castell. Malgrat la pèrdua, en el seu cercle més íntim asseguraven que l’artista es trobava bé, però la veritat és que mai més ho va estar.
La meva visita a Púbol em va confirmar una cosa: la verdadera llibertat creativa no només resideix en l’artista, sinó en la capacitat de la musa per forjar el seu propi regne, sense concessions. Això és un secret que tothom hauria de descobrir.
A la cripta, al costat de la tomba de Gala, hi ha un espai simètric, el buit on haurien de descansar les restes de Dalí. Però va quedar buida. Al final dels seus dies, segons la història oficial, Dalí va demanar ser enterrat sota la cúpula del seu Teatre-Museu de Figueres, la seva ciutat natal. Una decisió que encara genera debat i controvèrsia. Potser no podia tornar al castell sense una última invitació de la seva estimada, i així, va quedar-ne fora, per sempre.
Visitar Púbol no és només fer una escapada a un poble amb encant; és endinsar-se en la història d’un amor poc convencional, descobrir la força d’una dona que va reivindicar el seu espai i presenciar la materialització d’un somni surrealista. És una oportunitat única per comprendre una de les relacions més icòniques de l’art modern, una història que us quedarà gravada a la memòria i us farà qüestionar moltes coses sobre la llibertat creativa. No us perdeu aquest racó de la Costa Brava, que us farà replantejar moltes coses sobre l’amor i la creativitat, no creieu?
